És diumenge, però poca diferència hi hauria amb un dimecres, només que "avui mengem pollastre o tall". Davant casa seva, a Bruguera, ha obert la porta del bestiar, ha estat estona amb una ovella vella que sembla malalta, ha pujat al jeep del seu fill, i el ramat ha seguit el cotxe per la carretera. L'han aparcat en un revolt, les bèsties han tirat pendís avall, i la Marina i jo les esperem mig estirades en aquest pla d'herbes. N'arrenca i hi juga amb els dits. "Com més estona estiguis aquí, encara em faràs més companyia". Ho sap però no hi pensa pas, en el fet que això és una entrevista. La prova és que quan fa massa estona que li faig preguntes, ella me'n fa a mi: "¿Éreu molts germans, vosaltres? ¿I tens company?"
La Marina Vilalta (nascuda a Ogassa, a quatre pedres d'aquí, el 1927) té noranta-sis anys i en farà, "si Déu vol, tot i que poder ja en són massa", noranta-set al juny del 2024. És, i és un motiu pels quals li van donar la Creu de Sant Jordi, la pastora més vella de Catalunya. Ve amb un sac gros i fondo, d'un verd vell: hi fica la mà i en treu una bosseta plena d'aglans, que es veu que a les ovelles els hi encanten: "Quan se les han halat em fumen un cop de cap, perquè encara en voldrien més!" D'aquest mateix sac, també en traurà una bossa amb pinso i el seu palmell obert farà de plat per al Pinxo i el Petit: "Ai, quin gos més maco!", i tant els llençarà floretes com els espavilarà: "¿Què fas, Pinxo? ¿Que no veus que s'escapa? Corre a buscar-la! Mira que ets gandul!". D'aquest mateix sac també en farà sortir una barra de pa, seca i dura a més no poder. I aleshores, de la butxaqueta del davantal en traurà una navalla –i jo patiré que no es talli– i en farà llesques. "Sempre vaig plena de molles". Però tot això que us explico no passa ara, sinó que passarà d'aquí una bona estona, quan el ramat i els dos gossos arribin aquí on som.
"Jo no sé gota de lletra i em penso que tinc cataractes als ulls, perquè no veig la meitat de les coses". Escoltar la Marina és escoltar un català en perill d'extinció. Com l'ofici de pastor, com les cançons que canta, com aquesta manera de viure, tan allunyada de la meva. ¿És la Marina la pràctica de les teories? Aquest viure auster, allunyat del soroll dels mòbils, de l'agonia de les presses. Un viure que, com qualsevol viure, té les seves penúries i evidències: la desídia d'un país que ha donat l'esquena a la muntanya (i als pocs que la cuiden), i que s'escandalitza quan es crema. Menuda, amb el gorro lligat a la barbeta, amb un tomb de bufanda i amb una pena discreta –"perquè arriba Tots Sants i penso en els que ja no hi són"–, té una força centenària: quan arribi el ramat, encara ajaguda, clavarà el bastó a terra, s'hi arrepenjarà amb les dues mans, s'aixecarà i, decidida, alçarà el bastó per fer creure un dels gossos: "Pinxo! Ja et fumaré, ja!" El periodista Abraham Orriols l'ha vinguda a escoltar per escriure'n un llibre, Una vida a les muntanyes(Ara Llibres), que ella no sap llegir: "Perquè no vaig anar a col·legi", i que a l'hora de fer-lo li va demanar que fos curtet: "Aviam si la gent es pensarà ves a saber què".
¿Com està, Marina?
Seu, noia, seu. [Ella està estirada, però no del tot: de cintura en amunt està a l'aguait de si puja el ramat]
¿Què li ha passat, a aquella ovella que miràveu abans? ¿Està malalta?
Sí, ha tingut un cop de sang i té les potes botides. Es morirà perquè no tenim injeccions. Abans prenien penicil·lina: n'haguéssim tingut tant bon punt la vàrem veure... doncs noi, ara no tenim res ni sabem què posar-li. S'haurà de morir. La gent, si estem molt fumuts, també ve lo metge. Però si ets de món, et mors igual, i els metges curen però no tenen pas vides. [Em mira les sandàlies] Tindràs fred als peus, noia!
No no, estic bé.
Guaita, jo porto mitjons i encara sento fred!
¿Si mira el cel, sap si plourà o farà vent?
Les ovelles m'ho han demostrat: si alcen enlaire les cames, assenyalen vent. ¿Ho veus? Farà molt vent.
¿I també assenyalen pluja?
Pluja no en senten pas.
Vostè coneix les ovelles una per una.
Va parir, si les conec! Si tenen el braguer molt fort, no triguen dos dies a parir. Aquest dia en vaig haver d'ajudar una que portava el xai de través, amb el cul a darrere. I pobra bèstia, si hi haguessin set aquests homes [referint-se al seu fill i net], ja era morta. Al vespre volia parir i al dematí estava ajaguda i no feia res. I vaig haver de ficar la mà cap a dintre i vaig trobar una cuixa del xai, que la tenia travessada, i li tirava, perquè encara que ella volgués fer esforços, no podia. I vaig salvar el xai i l'ovella. I el xai ben maco que és, però la mare no la puc salvar perquè ha agafat una infecció darrere, com una paràlisi. Abans fèiem olis d'herbes i ho haguéssim pogut untar de seguida, però ara no tenim res.
¿Quants anys viuen les ovelles?
Dotze o tretze. De velles en tinc aquesta que ha agafat una paràlisi i la que no s'hi veu. Jo les cuido, però estic trista perquè ara els veterinaris no volen venir, perquè només per guaitar una ovella em fumerien cent euros. Alabat sigui Déu: si s'ha de curar que es curi.
¿És més car que abans?
I tant! Abans, la gent més gran que jo et donaven un oli, et deien: "Fes-li això, allò", ara ¿a qui li has d'anar a preguntar, si no queda ningú? La que t'he dit que té paràlisi té el braguer que ja no porta gota de llet. I el seu xaiet bramava, pobret, perquè tenia gana, i l'hem fet mamar amb una cabra.
¿Per què estima el bestiar?
Mira, no ho sé. Déu m'ha donat aquest caràcter. He viscut entremig d'elles i soc criada amb llet de cabra. És molt saludable. Ara hi ha aquestes coses de la farmàcia, polvos per a la canalla. Abans no hi havia ben res, i tenia cinc anys i ja anava a pasturar amb el meu pare. I vaig pujar en aquell ambient, i jo l'estimo, el bestiar, sempre l'he apreciat molt. Ells no hi volen anar amb els homes, venen amb mi. I un dia en tenia una que volia parir, però estava malalta, perquè tenia cap a onze anys, i al dematí la vaig desfer de la cadena, va marxar i no l'he vista més. I em vaig fer un tip de plorar i encara quan hi penso em ve migranya, perquè pobreta era una bèstia i anar-se a morir així sense sapiguer on ha anat fa molta pena.
Quan li van donar la Creu de Sant Jordi no hi va anar. ¿És molta parafernàlia?
No sé si me la mereixia o no, no sabria com dir-ho. Me la devia merèixer perquè no em van pas donar cap cèntim de res, només la Creu. Hi va haver una persona, no sé pas qui és, m'ho varen dir, que deia que jo havia cobrat molts calés de la Creu. I era mentida, perquè no me'n varen donar ni cinc. Els periodistes que han vingut no m'han pas donat res, però ja estic contenta i agraïda.
Va dir: jo no soc famosa, soc merdosa.
Perquè un veí em va dir: "Marina, ara sí que ets famosa! ¿Famosa? Merdosa, soc!" I els va fer una gràcia! Com que ho vaig dir tan sèria. Passa, Pinxo! Vaig dir merdosa perquè, coi, per anar amb el bestiar vaig vestida així, i per ser famosa s'ha d'anar ben guapa, ser simpàtica i anar a passejar. Ara ja m'he fet gran, però quan era més jove havia anat pels balls.
Anar a Barcelona no li agrada, ¿oi?
No. Perquè em van criar amb tota la misèria. No havíem pas pogut anar enlloc perquè no teníem ni roba per vestir-nos ni calçat, i no l'he enyorat pas mai, Barcelona. Hi vàrem anar amb el meu marit a fer la passejada, vuit dies i prou.
Però no té ganes de marxar lluny, ¿oi?
No em cal anar enlloc, soc feliç a la muntanya. M'agrada estar-me amb la família. Una vegada vaig anar a Mallorca. Ni el meu fill ni el meu net ni la meva jove hi volien pas anar perquè els feia por i no en tenien pas ganes. I jo no era pas capaç d'anar-hi sola, perquè soc analfabeta, no porto pas cotxe, no sé pas de lletra, ¿on hauria anat? I una amiga em va dir: "Escolta, Marina, si tens gust d'anar a Mallorca i em pagues el viatge, t'hi portaré". I sí sí, ja ho crec que sí, ja t'ho pagaré prou! Noi, va ser dir-l'hi que l'endemà ja vam marxar a les cinc del dematí i a les vuit del vespre ja tornàvem a ser aquí, a casa. Però jo vaig ser feliç perquè el que em feia il·lusió era anar en avió, volar, no anar a Mallorca.
¿Com se sent, vostè que té 96 anys? ¿Ha tingut una bona vida?
Sí, perquè si he pogut, he ajudat sempre a fer feines. Estic ben contenta perquè vaig estimar el meu home i era amiga amb tots els homes i cap em va molestar. El més feliç que tinc és que jo estimava el meu home i els meus fills. I dels dotze germans, ara només som dues: la més jove és nascuda a la Guerra Civil, té uns vuitanta-set anys.
Fent de pastora, ha estat sola moltes hores.
Mare de déu, si n'he estat! Però estava bé al costat del bestiar, i tenia el meu gos, i resava parenostres per a la família. I gràcies a Déu he tingut molta sort, perquè jo m'he vist la mort al davant.
¿Quan?
Degut al bestiar, que els gossos m'han pres alguna ovella i jo, volent-la salvar, corrent, m'he vist la mort al davant. I he resat a Déu nostre senyor i m'ha ajudat. Sigui mentida, sigui veritat, tinc la fe en Déu. N'hi ha que se me'n riuen, que diuen: "Cagomdena, quina cosa més tonta! Pots comptar!". Que diguin el que vulguin.
¿Déu és qui ha creat les muntanyes i les ovelles?
Sí, ho ha hagut de crear Déu, perquè ¿qui ho hauria fet? ¿Qui ha creat les estrelles i el sol? Sempre he tingut el pensament que era Déu nostre senyor qui ho ha creat. I ha tingut molt d'èxit. I pel que diuen les escriptures, va patir molt per poder-nos ajudar.
I a banda de resar, ¿què més feia?
Cantava, i res, no feia. Seure, i anar seguint el bestiar que em pasturés i prou. Diuen que un pastor pot ser gandul, però no pot tenir mai mandra.
¿Hi parla, amb el bestiar?
Oi tant! I amb els gossos, també.
¿I què els diu?
[Li canvia la cara: es posa ben contenta, i acarona el gos blanc, que la llepa] Pinxo! Escolta, ¿què fas tu? Diu: home, què vols que faci, jo t'estimo, ¿no ho veus, que t'estimo? ¿I que m'estimes, tu, Petita? [L'altre gos ve i la llepa] Ai, que és maca! Au, passa! Que se't tirarà a sobre i pesa molt. Passa! Fuig d'aquí!
Els boscos estan deixats.
I bruts, i de treballar, ningú vol treballar. Ja no ho veuré pas, però els que van darrere meu veuran que és un tap de bosc. És brut i no plou.
¿Per què estan tan deixades les muntanyes?
Les hem abandonat de tal manera que ens sembla que sense les muntanyes es pot viure, i que no s'ha de netejar res, i és al revés. No sabria com dir-ho: jo penso això. I tinc molta tristesa perquè els meus pares havien patit molt de la misèria, i nosaltres, també, perquè no ens van poder fer anar a col·legi, no teníem roba, i ens havíem de vestir de la gent. Vaig estar amb uns tios que no tenien família i els hi guardava el ramat. I aquella pobreta meva tia, al vespre, estàvem totes dues així com ara que fa la nit llarga, i em cantava cançons i encara hi penso, en la pobreta tia.
¿Li agradaria que la gent tornés a cuidar les muntanyes?
Ai sí, em faria molta il·lusió que la gent tornés a cuidar la muntanya, i la netegessin, que està tota bruta. I que els agradés el bestiar, però veig que no. Perquè ara els ramats s'estan perdent. Queden poques ovelles. La gent no vol treballar, vol cobrar i fer festes i voltar. I els dissabtes i diumenges descansar.
¿Caldria menjar el que es fa a prop i no a l'altra banda del món?
Clar, menjar sa, que es podria fer si anéssim ben avinguts. Ara el jovent s'ha acostumat a menjar pizzes i tonteries d'aquestes i això no és bo per a la salut.
¿Què s'hauria de menjar?
Com menjo jo, lo normal: escudella amb fideus, patates aixafades i mongetes.
¿Haver menjat sa i viure a la muntanya l'ha feta més forta?
Diria que sí. Però de petita vaig passar gana. Quan es va acabar la guerra, com que érem bastanta colla, ens donaven una subvenció per a tota la família, perquè els meus germans treballaven a les mines. I ens donaven un pa així de gran cada setmana, i tenia dues hores de camí i sempre em tocava anar-hi jo, perquè les meves germanes eren més grans i deien que volien dormir. Ens donaven pa, mig quilo de sucre, arròs, una miqueta de tot.
¿Quin és el seu arbre preferit?
El roure, perquè fa aquests aglans quan floreix. I per menjar, la poma i les prunes. I lo altre tant se me'n dona.
Un dia la va tocar un llamp.
Aquí darrere, a la muntanya. Em va tocar tota jo, vaig sortir fregant-me les mans així [se les frega]. Jo era a dalt, on hi ha el repetidor, en una barraca coberta d'uralita, i m'hi vaig ficar a dintre. I va venir una tormenta amb uns trons, i va quedar ben fosc. I estava asseguda al sunyer, i va fer un llampec, bum!, i en vaig sortir, i el gos, pobret, va marxar fent uns crits! El llamp també el va tocar, però no li va passar res. Una altra vegada era l'estiu i com que totes les cases tenien una mica de ramat, ho ajuntàvem tot, des del primer de juliol fins al setembre, i cinc o sis-centes, n'hi havia. El pastor aquell dia estava malalt i em va dir: "Marina, avui sí que hauries d'anar allà dalt a girar el ramat, ¿que t'hi veus amb cor?" I tant! I escolta, el xaiet petit es va ficar dintre la barraca. I volia agafar-lo, però no es va pas deixar, feia uns salts! I mecagondena, ve un animal d'aquells tan grossos, una àguila, agafa el xai amb les potes i, pobret, allà en l'aire feia: "Bee, bee, bee!", i jo que el veia marxar i no podia fer res. Aquell dia si no em vaig morir va ser perquè Déu nostre senyor no ho va voler.
¿De pena?
I tant, pobreta. Veure que aquell animal, amb aquelles urpes, s'emportava el xaiet i que se'l menjava en aquell pedrís. [Alça el cap buscant el ramat] Les ovelles ja deuen pujar, ¿oi?
Em sembla que sí [no es veuen, però se senten les esquelles]. Expliqui'm una cosa bonica que li hagi passat.
Mira, quan han parit, això m'ha fet il·lusió. Els xaiets acabats de néixer al cap de cinc minuts ja s'aguanten, la mare els llepa, els renta ben rentats, i ja s'aixequen i corren cap al braguer a mamar. ¿No tens fred a les cames?
No, no. ¿A quina hora es desperta?
No suporto adormir-me d'hora. Me'n vaig a dormir a dos quarts d'onze, dormo un parell d'hores, el pipí em desperta, i, noi, ja no dormo pas més, tota l'estona estic al llit.
S'hi dedica tots els dies de l'any.
Sí, el dia de Nadal, mengem tots en família, però quan són les tres de la tarda ja vinc.
Si no ho fes, ho trobaria a faltar.
Oh, esclar, que ho trobaria a faltar. Però avui mateix, que han canviat l'hora, els hi he dit: "Nois, hem d'engegar aviat". [Va alçant el cap a veure si les veu arribar] Han anat fins a baix als roures, perquè hi ha aglans. No sé com no tens fred a les cames, au, abriga't! [M'assenyala l'anorac que té a la falda perquè me'l posi sobre els peus]. Ara buscava el ganivet per tallar pa, perquè de seguit que arribin vindrà una ovella corrents cap aquí, i li hauré de donar pa, si no, em fumerà cops de cap. [Obre el sac]
¿Quina cançó em cantaria?
La que vulguis. [Se senten els picarols: ja són aquí, un dels dos gossos ve disparat cap a ella]. Pinxo! Passa! Te'n cantaré una.
* Vídeo gravat per Càntut:
¿Vostè és una dona riallera?
No [riu].
¿Cada dia canta?
Si no tinc tristesa, sí. Ara te'n cantaré una de més alegre: a la voreta de la mar hi ha una donzella, hi ha una donzella, que brodava un mocador, que és per a la reina, que és per a la reina... mentre l'estava brodant, li manca seda, li manca seda... Goita, és aquella ovella, a qui li vaig treure el xai! [Obre la bossa plena d'aglans] Llences un aglà, i ja venen corrent. [Talla un tros de pa amb la navalla i ve el Pinxo] Què, au! Aquesta s'ho menjaria tot! Està grassa com una vaca! I el Pinxo i el panxo i un punxó a la panxa et diré que no! Jo t'estimo, Pinxo!
A molta gent li fa vergonya cantar.
Lo que s'han perdut!
¿Encara beu llet de cabra?
Ara la tinc deixada, fins que torni a criar perquè sigui més nova. Ara n'he de comprar d'embotellada.
¿I quan tornin a criar se'n prendrà?
Si soc viva, en tornaré a beure. Potser no hi seré, perquè triguen cinc mesos. No sé pas si viuré més o no, perquè tinc molts anys, i ja seria hora de que d'allò.
¿Té ganes de fer noranta-set anys?
No. Em passa molt de pressa. El 14 de juny de l'any que ve, si soc viva, ja en faré noranta-set. Que vingui el que Déu vulgui i ja estic contenta. ¿Pinxo, què et passa? ¿Que estàs malalt? Pobret. Mira com estossega.
Que carinyós, sempre està amb vostè.
Sí, sempre és amb mi, fent-me carícies.
¿És com una amistat, oi, el que es crea?
Quan jo era una canalleta, hi havia un veí vell, que talaiava el seu ramat i anava a pasturar lluny. Un dia, al vespre, se'ls va presentar el ramat a casa i el pastor enlloc, i el gos, tampoc. Era fosc, devia ser aquest temps. I van venir cap a casa meva: "Que el pare no ha vingut! No sé pas què li deu haver passat!" I els de casa meva hi van anar i no el varen pas trobar, aquella nit. L'endemà, tot el dia busca'l, i varen veure un bulto i era el gos que estava assegut, i diuen: "Goita! ¿Què és allò d'allà dalt?" I era el pastor, que s'havia mort, i el gos estava al costat, no es va pas moure. I el van agafar i el van portar cap a casa. Així com ara els porten al tanatori, abans ni se'n parlava. Aquell home el varen portar a enterrar aquí dalt, a l'Ogassa. I aquell gos, pobret, plorava, perquè se l'emportaven a enterrar-lo. I van lligar-lo i no va pas voler menjar res i al cap d'un mes ja va ser mort.
Es va morir d'enyor. ¿Els gossos i les ovelles notes que senten la tristesa?
Els gossos més que les ovelles. Però els gossos t'agafen aquell carinyo. Estic segura que si un dia em passés alguna cosa, com que no tinc telèfon ni res, i quedés allà asseguda, les ovelles marxarien cap a casa, els gossos, no. Però com que no poden enraonar, podrien estar uns dies. Aquella [assenyala en Petit] marxaria, perquè voldria anar a menjar. Però en Pinxo estic segura que s'estaria amb mi dos o tres dies sense menjar. No sé què té, que estossega.
¿A vegades són més sensibles els gossos que les persones?
I tant que sí. Eh, Pinxo, ¿no vols aquest pa? Tu no [adreçant-se al Petit], que ja te n'he donat, ets molt afamat, ¿eh? Ves a estossegar cap allà, Pinxo! Diu: oh, és que tinc tos! I tu [tornant-se a adreçar al Petit] què tens, gana? Cagondena, té! Tu rai, que t'ho menjaries tot!
¿Què pensa quan veu el llibre?
¿Ho és, el llibre aquest, el meu?
Sí.
Que jo no ho sé llegir, i si els meus pares, pobrets, haguessin volgut fer-me anar a col·legi, ho podria llegir i m'agradaria.
¿Ha hagut d'aprendre a aprofitar?
I tant. Havíem d'aprofitar la vianda, mare de déu. Les patates així crues les coíem i quan eren cuites les pelàvem i les menjàvem amb un raget d'oli i una mica de sal. Abans quan era més canalla, ara, gràcies a Déu, no. ¿Éreu molts germans, vosaltres?
Sis.
¿Sis? Déu n'hi do. ¿I tu ets la petita?
La segona.
¿I tens company?
Ara no.
Ja en trobaràs un altre que sigui bona persona. [Arriba una veïna]
–Hola, guapa! Es diu Montse! He cantat cançons a aquesta noia. Passa baix, Pinxo!
–Us heu quedat molt a prop, avui, què ha passat?
–Oh sí, perquè van canviar l'hora i volia anar allà dalt, però fa molt fred. Pinxo, ¿ja vols anar a tancar? Goita el Pinxo, que se't fotrà a sobre!
–Saps què, com que porto una bossa vaig a veure si agafo uns quants aglans allà baix.
–Ah, no sé, hi han anat les ovelles, ja poder se les han menjat.
–Adeu!
–Aquestes ovelles gira-les, que volen marxar! Ja està bé, ja! Gràcies!
Ara hi ha gent jove que vol ser pastor.
Sí, però ho proven i veuen que no. L'altre dia un nano de Ribes de dotze anys va dir que volia venir amb jo a aprendre a fer de pastor. I li vaig dir no t'agradarà pas perquè hem d'estar moltes hores sense d'allò. I va venir dos o tres dies i em va portar unes esquelles i uns collars i els hi vaig comprar, i es va comprar un telèfon i ja no ha vingut pas més. El feien venir perquè es distragués, perquè no tenia col·le encara. I li deia: "¿Vols dir que t'agradarà de fer de pastor?" Diu: "Sí sí, que m'agradarà, ja ho crec". I li deia: "S'hi ha d'estar moltes hores, ¿ja ho veus, eh?" I es cansava, pobret. I va venir dos o tres dies i prou. I molts dels que s'hi volen dedicar, després tenen les ovelles tancades, com fan amb les vaques, que només és anar a mirar-les una estona. Però diuen que qui vol ovelles ha d'anar amb elles. I algú que tingui vocació com jo potser sí, però en seran pocs que s'hi quedin. Tant de bo que no es perdés, però em fa por que sí.
Si els hagués d'animar, ¿què els diria?
Que s'hi han de passar moltes hores i han de tenir paciència. Que si no estimen el bestiar, no s'hi posin, perquè seria un martiri.
¿I quin consell donaria a la gent?
Que treballin i que tinguin humanitat: que siguin bones persones, que no siguin rebels i que estimin tot el món. Jo ho faig. Jo t'estimo a tu, estimo tothom, i als que he conegut encara hi tinc més record i més tristesa. Sempre sento fred. Si fes sol, estaria més alegre.
¿La llana no la podeu aprofitar?
Abans sí però ara ningú la vol.
I mira que deu ser bona.
I tant. Però esquilar-les val tres euros cada ovella. Hem de llogar un home per fer-ho, però després hem de tirar la llana perquè ningú la vol.
¿Plou?
Molt poc, han fet algunes ruixades, però si hagués plogut, aquesta herba faria un pam. Aquest hivern, si no plou, anirem molt malament, no hi haurà aigua ni per beure.
¿Els polítics no fan ni cas dels pastors ni de la muntanya?
No se'n cuiden pas. Hi ha granges molt grans que volen fer molts calers del bestiar, que els donin subvencions. I no els cuiden. Pobrets, no es fa això. No tenen camp per córrer. Com les gallines i els conills. Pinxo, ¿et picaré, eh? Que vols anar a tancar i jo no! Ara et deixaré un moment perquè vull anar a fer un pipí, perquè aquests punyeteros de gossos fan marxar endavant les ovelles, i les volen anar a tancar. [Clava el bastó a terra, s'hi arrepenja per alçar-se, i decidida va a moure les ovelles: "Què feu! ¿Que no ho veieu, que encara no és hora de tornar a casa?"]
Converses acull entrevistes fetes a la nostra manera.
