L'escriptor i crític britànic David Lodge va néixer a Londres el 28 de gener del 1935 i ha mort el 3 de gener del 2025. Considerat un dels grans noms de les lletres britàniques, va ser un home savi que va combinar la rigorositat acadèmica amb les sàtires literàries més punyents. El febrer del 2003 hi vaig mantenir aquesta conversa, arran de la publicació de Pensamientos secretos (Anagrama, 2002). Si mai els seus lectors s'havien demanat què quedaria de les novel·les de David Lodge en cas que en traguéssim l'humor, aquest llibre n'era la resposta. Després d'haver-se guanyat a pols l'apel·latiu d'autor còmic, es va atrevir a fer una novel·la d'idees que mantenia la mirada irònica però abordava temes com les creences catòliques, la sinceritat i els límits de la consciència. Una novel·la que contraposava la manera científica de veure el món amb la humanística. L'escenari: un campus anglès disfressat d'americà. Els protagonistes: una escriptora i un professor especialista en intel·ligència artificial.
A Intercanvis, Bona feina i El mundo es un pañuelo, una trilogia escrita als 70 i 80, la vida en els campus era el punt de mira de la seva sàtira. Ara, després d'airejar-se amb Draps bruts i Teràpia, ens toma a situar en l'ambient tancat d'una universitat. ¿Per què?
Als anys 60 i 70, hi va haver un període d'optimisme i expansió en l'educació anglesa que va crear la necessitat de construir grans campus a la manera americana. De fet, l'objectiu era que funcionessin com Cambridge i Oxford però amb l'estètica d'un campus nord-americà. Es tractava d'aïllar tota la comunitat universitària enmig d'un paratge bucòlic, però van arribar els dies tristos perquè els diners van desaparèixer i es van convertir en llocs deixats de la mà de déu i força depriments. En un lloc així és on vaig decidir enviar la meva heroïna, que és una escriptora convidada a fer un taller literari durant un semestre. Era l'indret ideal perquè se sentís sola i li fos més difícil evitar el festeig de l'heroi, un professor del departament de ciència que investiga sobre la intel·ligència artificial.
Aquests dos personatges li permeten contraposar el món de la ciència amb les humanitats fins a aconseguir un equilibri, però ¿vostè per quina banda es decanta?
He escrit deliberadament la novel·la de manera que no se'm pugui situar en una banda ni en l'altra. Els científics tenen els millors arguments en un sistema de pensament lògic i l'escriptor té la superioritat moral.
¿El seu llibre també es pot entendre com un crit d'alarma contra els progressos científics?
Sí; el meu protagonista, en teoria, estudia la manera de crear una màquina de la consciència. És una idea que ens remet a Frankenstein, o fins i tot a Pigmalió. La idea de crear una criatura que pot arribar a ser com tu és aterridora. Jo no crec que sigui possible arribar tan lluny perquè la ment s'estudia a partir dels processos químics, però no tot es pot reduir d'aquesta manera. Hi ha alguna cosa més en les experiències humanes, una cosa que no té una dimensió material. No es pot oblidar que tenim una part animal irreflexiva que no es pot controlar i que està molt relacionada amb les necessitats del cos. Un ordinador no té aquesta dimensió corporal.
El fet que els dos personatges se sentin atrets físicament, ¿és per posar èmfasi en aquesta dimensió que s'escapa dels mecanismes mentals?
El sexe és una paradoxa. Hi ha molts aspectes de la sexualitat humana que ens apropen als animals, però òbviament som diferents de les bèsties perquè no lliguem el sexe només a la idea de la procreació, ni estem sotmesos als cicles del zel. Hi ha moltes altres emocions que entren en joc, com la gelosia i la memòria. És una àrea en què és molt interessant d'investigar quin paper hi juga la consciència, que és el tema del meu llibre.
Pel que fa a tots aquests aspectes, ¿considera que la literatura és una via de coneixement més eficaç que no pas la ciència?
Si el que vols és una descripció del plaer sexual, sens dubte és millor llegir una novel·la eròtica que no pas un tractat científic que intenti detallar com funciona l'orgasme.
La seva desventurada protagonista, educada en el catolicisme com els personatges d'una de les seves primeres novel·les, La caída del Museo Británico, està amoïnada per superar la temptació d'embolicar-se amb el científic...
Ella té una moral que no li permet caure en les temptacions que li proposa l'home de ciència, que simplement considera que el plaer sexual hi és per viure'l i no li preocupen les conseqüències que comporta, però això no és perquè sigui un científic, sinó perquè ell és així, un hedonista que descobreix que no ho podrà ser tota la vida.
En canvi, ella és una persona responsable que té entre les seves obligacions la d'iniciar joves estudiants en l'ofici d'escriure. ¿Vostè hi creu, en aquests tallers literaris?
No es pot ensenyar a escriure, això és evident. Un escriptor té habilitats genètiques, però també hi ha un vessant de l'ofici que es pot facilitar per augmentar les habilitats tècniques. Passa exactament com amb els pintors. No se'ls pot garantir que estudiant Belles Arts es converteixin en grans artistes. De tota manera, el més important en aquests tallers és que els alumnes reben critiques i una resposta sincera per part dels companys. Aquest punt és interessant perquè la gent és molt sensible amb les coses que ha fet i se sent atacada personalment. Si un amic et demana que li diguis què opines del que ha escrit, si ets honest t'arrisques a perdre aquesta amistat.
Vostè en deu haver perdut uns quants, d'amics, perquè, a part de novel·lista, és crític. ¿Com porta aquesta esquizofrènia?
Jo mai no he criticat un llibre d'algú que conec. Però com a escriptor un ha d'entendre que està sotmès a l'opinió contínua dels altres i que aquesta no sempre serà favorable. Naturalment, els crítics no són totalment objectius i tenen la seva agenda i les seves afinitats. Fa mal quan et diuen que alguna cosa que has fet no està bé, però això et pot amargar un dia, com a màxim una setmana, i després te n'oblides. Jo ja soc gran i procuro no ser injust i només escric del que m'interessa. Crec que els crítics joves solen ser més durs i menys generosos amb el que fan els altres.
En el seu llibre, la professora fa escriure als alumnes un text a la manera de Martin Amis, Irvine Welsh, Salman Rushdie i Samuel Beckett. ¿Per què ha triat aquests escriptors?
Aquest exercici m'ha permès posar humor al llibre i introduir-hi altres estils. A més, és una manera que té la professora de reflexionar sobre la consciència o, més ben dit, de fer reflexionar els seus alumnes. El que els planteja és gairebé una pregunta filosòfica: ¿com deu ser ser un ratpenat? Buscava escriptors que fossin ben coneguts perquè els lectors els poguessin reconèixer i divertir-s'hi. Vaig posar Rushdie per la seva connexió índia i la manera d'entendre les relacions humanes i la transposició de les ànimes, que el fa fàcil de detectar. Martin Amis, per la seva manera de fer americana i per la referència a personatges que estan penjats i que em recorden ratpenats. Welsh, pel tema dels ratpenats vampirs, que li va molt bé, per la sang, les drogues, la sida... és molt a l'estil Transpotting. Beckett és un escriptor que transmet molt bé la manera de pensar dels ratpenats perquè són animals que només tenen una memòria immediata, com bona part dels seus personatges.
Diu que la professora fa gairebé una pregunta filosòfica. ¿Considera que Pensamientos secretos és una novel·la d'idees?
Sí, ho és. S'ha presentat com una novel·la còmica perquè l'he escrita jo i tinc aquesta etiqueta, però no crec que ho sigui, encara que tingui humor. És un llibre molt seriós.
De fet, s'ha atrevit a tocar moltes qüestions: la fidelitat, el sexe, la ciència, la religió, la família, la mort... Cadascuna de les discussions que tenen els dos protagonistes principals hauria pogut ser una novel·la independent, però ha preferit concentrar-ho tot en una de sola. ¿Per què?
S'ha d'anar molt amb compte quan escrius una novel·la d'idees perquè aquestes no se te la mengin. Has de tenir present que el que ha d'interessar és la història que expliques. D'acord que vaig més enllà en les qüestions filosòfiques, però sense oblidar que he d'enganxar els lectors a través de la relació que mantenen els personatges. És millor que el lector senti que no està tot dit i que pot continuar ell sol amb la reflexió que no pas donar-li les idees esgotades.
Però en aquesta ocasió ha renunciat a l'humor, una manera molt agraïda d'atrapar els lectors. Vostè, a més, hi té la mà trencada.
Bé, però parlar de què fonamenta les nostres vides i, sobretot, tractar de la mort no encaixa amb el to humorístic. Això no vol dir que en el llibre no hi hagi situacions divertides.
Des del principi, però, és com si ja avisés els seus lectors que no es trobaran amb un típic David Lodge humorístic. Tria la veu més difícil per començar la novel·la, la que recrea directament els pensaments del protagonista.
Sí, puc acceptar aquesta apreciació. Normalment en els meus llibres sempre hi ha més d'un nivell. Hi ha una línia argumental forta i també uns trucs literaris que no tots els lectors detecten, però aquí, és cert, he triat aquest primer capítol per avisar que aquest és un llibre que fa pensar i no només riure.
¿Aquest llibre és un punt d'inflexió? ¿Canviarà la seva manera de comunicar-se amb els lectors?
Alguns crítics han advertit que és una tornada a un període inicial perquè és una novel·la de campus, però jo crec que això és molt secundari. Sí que aquest llibre és molt diferent en estructura respecte als altres. Però el més important és que la novel·la és el resultat de la pregunta que em vaig fer abans de començar-la: "¿Quins són els límits del pensament?". Cada llibre té el seu element original que el fa créixer d'una manera o altra, el de Pensamientos secretos ha estat aquest.
Converses acull entrevistes fetes a la nostra manera.
