És pediatre i forense: està a l'inici i al final de la vida. L'espero a la porta del cementiri de Figueres. El silenci, aquí dins, té una altra densitat: és un silenci sense rellotges. Una dona amb ulleres de sol surt amb una torreta buida: les seves passes sonen sobre les pedretes. Dels pins, o potser dels xiprers, se senten cotorres. En Narcís Bardalet (1953) arriba amb un jeep, un puro encès i uns ulls freds, o no: potser són uns ulls acostumats a la mort. "Entrem, que t'ho ensenyaré: aquest cementiri el conec de dalt a baix". Entre aixecaments de cadàvers, autòpsies i avaluacions psicològiques, ha vist tot tipus de morts: la de qui pescava a la platja i li va caure un llamp, la de la noia que va ser desquarteritzada, la d'un nadó que es va enrampar en orinar en una manta elèctrica, o la mort que voldríem tots: la de qui se'n va de vell i en pau. "Igual que hi ha moltes maneres de viure, també n'hi ha de morir: totes són úniques". Amb Clàudia Pujol ha publicat Els casos més impactants de Narcís Bardalet (Ara Llibres), i a 3cat ha fet una sèrie conduïda per Manel Alías que m'he empassat de dalt a baix. "¿Per què t'interessa el meu tema?", em diu mentre entrem, "Perquè em situa". Miro els nínxols i ho penso: viure és excepcional, i aquí dintre, encara més. Aquesta conversa té una funció: recordar-ho.
¿Què em diries que és un cementiri?
La casa de tots.
¿Mirar els nínxols a què t'ajuda?
A relativitzar-ho tot: no val la pena preocupar-se gaire. La mort l'accepto, és una realitat. I si no l'acceptes, tens un problema. Aquí hi ha enterrat un nen que un dia de festa major li van tirar un petard, li va traspassar el pit i ja està: quinze anys. Per a ell començava un dia de festa i va acabar aquí.
Mentre per cap d'any tothom està de festa preparat per encetar el nou any, a tu et truquen...
...i un any en vaig aixecar set. ¿Què et penses, que per cap d'any no es mor gent?
Però no ho penses, que et moriràs, penses en tot allò que faràs aquell any.
No tenim previst que ens morirem, sempre es moren els altres. Cada dia es moren una o dues persones de mort sobtada que el dia abans es pensaven que estaven bé.Aquí hi ha quantitat de gent a qui li he fet l'autòpsia... Mira, allà hi ha el panteó dels famosos, amb en Pep Ventura i el Narcís Montoriol. També hi ha la família Dalí.
És com una ciutat.
És que és una ciutat. Hi ha més gent aquí dins que fora. Hi ha nínxols en què n'hi ha tres.
Sent forense, ets de les últimes persones que tocarà aquell cos, ¿com és per dintre?
Entrar dins d'un cos és fascinant. L'anatomia és meravellosa. Naixem sense saber on naixem, i morirem sense saber on morirem, excepte els suïcides: coneixen lloc, dia, hora i mètode. Fixa-t'hi: al nadó li han de fer els primers banys, i quan tinguem vuitanta anys, ens faran els últims.
¿Quines altres similituds veus entre un nadó i un moribund?
Que naixem sense dents i morim sense dents, que ja ens han caigut. Naixem amb relaxació dels esfínters i morim que se'ns escapa el pipí i la caca, igual que als nens. Naixem prenent biberons i acabem amb sopetes. Naixem que el pito només serveix fer pipí, i morim que a vegades ni això, perquè hem d'anar sondats. Naixem plorant i morim plorant o fent plorar. Naixem estirats que no sabem caminar, i morim estirats que ja hem desaprès a caminar. Naixem que no sabem qui som, morim que ja hem oblidat qui som. Són iguals: els extrems sempre es toquen.
I entremig hi ha la vida.
I s'ha d'aprofitar. Perquè la mort no saps quan arribarà, però de ben segur que arribarà.
¿Quina informació et dona un cadàver?
Si és el d'un desconegut, li faig preguntes. Primer: ¿qui ets? Pot ser un tio que l'han trobat despullat a alta mar, o tirat en una cuneta. Segon, ¿quant fa que et vas morir? Tercer, ¿de què vas morir? ¿Com et van matar? ¿Quan et van matar? Ahir, fa vuit dies, tres anys. Si ja és esquelet, saber si és home o dona.
¿Què et diuen les dents, per exemple?
L'edat: si pràcticament no en tens, o ets vell o ets un toxicòman, que els cauen les dents.
¿Si trobessis un cabell meu, què podries saber?
Si està tenyit o no, si en els últims tres anys t'has drogat amb cànnabis, cocaïna o heroïna, i fins i tot, si el cabell tingués arrel, podria saber el teu ADN. O amb el nas: si tens el tabic nasal foradat, igual ets cocaïnòmana. Els peus que no estan gens cuidats acostumen a ser de gent gran, de depressius o de demenciats. Amb cada part del cos pots arribar a conclusions.
Hi ha el procés de la descomposició.
A vegades et descompons i a vegades no. Hi ha cossos que es transformen en mòmia. A tots els cementiris n'hi ha. Et pot sortir un tio que està intacte, que s'ha conservat espontàniament, sense necessitat d'embalsamar-lo.
¿I què cal per ser mòmia?
Depèn del cos, de la causa per la qual ha mort, de si en aquella part del cementiri hi toca més el sol o hi ha més humitat. Mira, aquí hi havia enterrada aquella noia italiana que va aparèixer penjada d'un abre al cementiri de Portbou. Si et fas cremar, et transformes en cendres. I si no, et vas descomponent, i en el procés de putrefacció hi ha uns insectes, les quadrillas cadavèriques, que se't van menjant. Eres pols i tornaràs a ser pols.
Has vist nens morts.
Que han jugat amb les cartes marcades. La malaltia ningú la necessita, ningú la busca i ningú la vol. Però, de cop, ha mort. Per això, a tota aquesta gent que es queixa els dic: tens la sort d'haver arribat a vell, perquè encara que et trobis malament, n'hi ha que han mort sent nens o nadons. La mort d'un nen és un naufragi, la d'un vell és arribar a port. Mira, aquí és on fèiem les autòpsies.
Explicaves que fa anys serraves caps.
Sí, ¿com volies que ho féssim per mirar un cervell? Ara les autòpsies les fan als instituts de medicina, disposes de quiròfan i tecnologies, però abans les autòpsies es feien a cementiris. ¿Veus aquests nínxols en blanc? Són del camió en pastera de Capmany que es va accidentar i se'n van morir onze. No es van identificar perquè ningú els va reclamar. Hi ha nínxols sense història.
Dius que tothom és capaç de matar però no d'assassinar.
Sí, i tant. Tothom és capaç de matar, només depèn de la situació en què estiguis. Però assassinar és una altra cosa, perquè ho has de planificar i executar.
¿I els motius?
Calés, política, sexe, gelos, un anell.
És que mira si és fàcil: et pot venir algú i clavar-te una navalla.
Per fotre't la cartera, i se t'ha acabat el cuento.
Has estat a prop de la part més fosca de les persones.
N'he vist tanta, de violència, que la tinc avorrida. I he vist criminals de tota mena: les grans barbaritats les fa gent aparentment normal. Un cop vam trobar una noia esquarterada i posada dins d'una nevera. He vist de tot: cinc-cents assassinats i tres mil suïcidis, tu mateixa. Són quaranta anys de servei.
¿I això et fa arribar alguna conclusió?
Sí: que la vida és fràgil i morir és molt fàcil. Mira si és fàcil que no cal fer res més que esperar. Res. Però hi ha gent que vol la mort i se suïcida. ¿Què és un suïcida? Un valent davant la mort i un covard davant la vida. Jo soc un covard per posar-me davant d'un toro, i un valent de fer una autòpsia a les tres de la matinada al cementiri tot sol. ¿I quina és la millor forma de morir? A casa, sense dolor i acompanyat per qui estimes. Però compte, perquè en vaig veure un que va morir així, però al costat de la querida. Cuidadín amb la vida. Ara t'ensenyaré unes altres persones, perquè el cementiri me'l conec de dalt a baix.
[Passem davant d'un nínxol buit] ¿Què penses quan veus un forat així?
Que és el destí.
¿Per què no pensem en la mort? ¿El cervell està programat perquè no hi pensem?
És un tema d'educació. El cervell està programat pel que el programis: el meu, per ser metge, però no per fer de periodista. No relacionar-nos amb la mort és un error. Hi ha gent que és incapaç de veure un germà mort, ja no et dic de tocar-lo, quan s'havien abraçat de vius. Tots de petits hauríem de veure un cadàver. Perquè així no seria un tabú, ni faria tanta por. Mira, al tsunami de Tailàndia vaig estar identificant cadàvers i vaig veure'n 5.323. I hi va haver una cosa que em va impressionar: nens de quinze anys feien de voluntaris i netejaven els cadàvers de fang perquè els poguéssim fer l'autòpsia. Vaig pensar: ¿si a casa nostra passés una desgràcia així, els nens d'aquí farien el mateix? I la meva resposta va ser rotunda: no.
Quan veus tantes històries, no sé si hi ha un punt en què ja no t'impressionen tant.
Hi ha coses que recordaràs sempre. Una parella va tenir un nen autista, es van fer vells i el nen es va convertir en un home de metre noranta que cada dia els pegava. Els pares, desesperats, demanen ajuda, que l'internin, però no se'ls dona cap solució i prenen la decisió de matar-lo. L'adormen amb pastilles, i ells, amb dues motxilles de pedres, es tiren al pantà. L'endemà ve el germà de vint-i-dos anys i veu els tres morts.
¿Quines qualitats ha de tenir un forense?
Ser molt objectiu i tenir el cap fred. Que això no vol dir que no se't moguin els sentiments, perquè una de les característiques dels psicòpates és que no tenen sentiments. Tots els forenses que conec són molt vitalistes. Però sí: preguntar-te el perquè de les coses, sense deixar-te influenciar.
¿Per qui?
Per la situació. Si ets un depressiu i et poses a aquesta vida, imagina't.
Expliques que és molt difícil fer desaparèixer un cos, ni cremant-lo.
No, cremar-lo costa molt. Si no, que li preguntin a la guàrdia urbana: fins i tot cremat el pots identificar. Mira allà: "Asesinado en el castillo de Figueres", l'any 36, quan hi va haver la guerra.
La reacció quan es mor algú no sempre és de pena.
Quan la família veu que la persona que estava tan deteriorada pel càncer mor, d'alguna forma, respiren. Però la mort hi ha qui la tem i hi ha qui la desitja: l'eutanàsia mateix. O també hi ha qui desitja la mort d'algú per rebre'n l'herència. Aquí hi ha de tot. Allà, per exemple, hi ha enterrats els nens morts als dos dies de vida: com que encara no s'havien batejat, era un delicte i morien en pecat original, per això estan apartats.
¿Saps què penso quan tinc por de fer una cosa? Dic mira, d'aquí a cent anys no hi seré.
No no, això segur. Tots morirem. Ara quan tornis a Barcelona en tren, tots els que vagin al vagó moriran. Tots.
Vaig entrevistar al neuròleg Joaquim Jubert i em deia: "Si vols ser lliure, actua com si ja fossis mort".
Sí. Perquè aquí hi anirem entrant tots, un rere l'altre. Mira, aquesta porta [la de l'entrada del cementiri]. ¿Veus a dalt de la creu? Hi ha l'alfa i l'omega, que és el principi i el final. Naixem, creixem, ens desenvolupem, ens multipliquem i morim. És això que estudiava de petit i ja està. És un món molt maco, el de la mort.
¿Quina bellesa hi trobes?
Que és polièdrica: els cristians van al cel, al purgatori o a l'infern, els budistes es reencarnen: tenen una segona oportunitat, pels ateus s'ha acabat tot. Tants caps, tants barrets.
És bonic que hi hagi la tradició de Tots Sants; si no, no hi pensaríem.
I tant, és necessari. Als cementiris hi ha una altra vida: hi ha gent que ve sovint a dur flors, gent que plora, gent que va a conèixer un pare, i gent que no ve mai. Cada cop hi ha més incineracions, i llancen les cendres a la muntanya. Per cada incineració, hi ha un visitant menys aquí.
Ahir una amiga em deia que quan ha estat davant d'algú mor, li feia la sensació que la persona ja no estava dins del cos. ¿On va a parar?
Al record que deixarà. Tot i que hi ha persones que moriran i no deixaran cap rastre, o deixaran un mal record. Però que tothom faci el que vulgui, i ja està. Això és lo maco: la llibertat. Si algú vol viure, que visqui. Si algú es vol avorrir, que s'avorreixi. Si vol ser un covard, que sigui un covard. I que tothom faci el que vulgui, pugui o sàpiga.
Abans pensava que la por és una forma de mort, perquè em paralitza.
Mira, l'èxit sempre està a l'altre cantó de la por. Si et fa por fer un pas, i passes dies i anys pensant què passarà si el fas, ¿saps què és el que pot passar? Que moris i no l'hagis fet.
Els casos més impactants de Narcís Bardalet
Primera edició: octubre del 2023
© Dels textos: Clàudia Pujol Devesa, 2023
© D'aquesta edició: Ara Llibres
Converses acull entrevistes fetes a la nostra manera.
