Lluís Jutglar, conegut com a Peyu (Les Masies de Voltregà, 1986), és actor, humorista i un dels tres vèrtexs d'El búnquer, un pòdcast que ara també es pot llegir. Entrevistem en Peyu amb motiu justament de la publicació del llibre El búnquer confidencial.
¿Com us vau conèixer amb el Jair?
Amb el Jair ens vam conèixer al Fricandó Matiner, quan el presentava Vador Llador. Jo hi estava de col·laborador diàriament i el Jair feia una secció i entrava per RTCI des de casa seva. A mi m'agradava molt la seva secció, a ell li agradava molt la meva, però no ens vèiem físicament i no estàvem en contacte. Llavors un dia vam dir hòstia, hauríem de quedar en un punt intermedi per coneixe'ns perquè ens agrada el que fem tots dos. I allà ja vaig descobrir que ell sempre sortiria guanyant en la nostra relació: em va dir Besalú, i jo me'l vaig creure, però després resulta que ell vivia allà a la vora de Besalú! Bé, vam quedar per esmorzar i a partir d’aquí, jo tenia una idea d’un programa de bricolatge que feia temps que em voltava pel cap. Es tractava de fer unes peces d’humor en bricolatge, mostrant com la majoria de gent intenta fer bricolatge malament, en comptes de la perfecció de Bricomania. Ell em va dir: doncs perfecte, ets la persona indicada. I així va començar BricoHeroes fins arribar al que fem ara.
¿I la Neus?
La vaig conèixer posteriorment quan ens vam plantejar fer El búnquer. Vam pensar que dos paios parlant una hora seria complicat, perquè a BricoHeroes ja fèiem capítols de deu minuts, però mantenir una hora diària amb només dues veus era massa. Llavors vaig conèixer la Neus en una secció que fèiem a l’APM sobre gent amb habilitats estranyes. Ella cantava l’himne del Barça traient aire i picant amb les mans. I vam pensar: aquesta noia ens anirà bé. També havia començat a penjar vídeos a xarxes i li vam proposar participar.
A tu ¿què et fa riure? ¿Us fan gràcia les mateixes coses a tu, al Jair i a la Neus?
Jo crec que sí. I a més ens fem gràcia entre nosaltres. Això és clau. Per exemple, a Bricoheroes, que tenia molt marge per improvisar, intentava sorprendre’l amb anècdotes de la meva vida que no coneixia i que el fessin riure de veritat.
¿I referents?
Sempre he estat molt poc de tenir referents concrets, tot i que he sigut consumidor de coses. Quan era petit, als 8 o 9 anys, veia late nights com els del Buenafuente, La cosa nostra. Els meus pares tenien un restaurant i ma mare ens feia esperar el meu pare, que arribava tard. Això implicava veure programes que, segurament, avui dia serien motiu de denúncia als serveis socials, com Crónicas marcianas. Però crec que allò va ser clau per descobrir la meva vocació.
Fas pinta que la mirada aquesta una mica còmica amb què et mires al món i l'expliques sempre t’ha acompanyat, ¿oi?
Com que el meu germà i jo ens avorríem molt a casa perquè els meus pares treballaven molt i no hi eren mai, una de les nostres distraccions eren riure'ns del personal que ens envoltava, dels nostres veïns, dels nostres familiars, i jo crec que això també ha ajudat a desenvolupar aquesta mirada humorística de tot plegat.
En el fons, fas servir l'humor per fer crítica social.
Penso que els que tenim un altaveu com nosaltres tenim unes responsabilitats també; i al final l'humor, riure per riure, si és completament buit, s'acaba desgastant. Per això tots els formats que hem fet sempre tenen un punt de divulgació al darrere o de crítica social. El búnquer enganxa perquè, a banda de riure, t’emportes a casa històries de personatges interessants i fas descobriments que no sabies. Hi ha un punt de divulgació i de crítica social, evidentment, també. De fet, quan critiques segons quins tòtems i quins poders…, és el que els fa més por, quan te'n rius d'ells, perquè no saben exactament com controlar-ho. Saben molt bé com agafar el telèfon i trucar al TN i dir: això no es pot dir. Però controlar com se'n riuen d'ells és més complicat.
De fet, ara faré una pregunta que et pot semblar ximple, però ¿us considereu valents? Perquè jo trobo que se n'ha de ser. Segons amb qui et poses, et venen exèrcits de trols a no deixar-te viure. Per exemple, Emma Zafón aquesta setmana ho denunciava a Catorze. Em jugaria pasta que a vosaltres us deuen haver dit alguna vegada que amb Mahoma no us atreviu, ¿oi?
Sí, ens ho han dit alguna vegada i no tenen raó perquè una de les biografies d'El búnquer confidencial és de Bin Laden, precisament. I vam fer un espectacle a l'auditori de Girona amb mil persones fotent-nos-en de Bin Laden i una de les bromes era precisament que avui ens posem unes armilles antibales perquè entre aquestes mil persones hi ha un boig que ha vingut a fotre'ns un tret. I realment ho estàvem dient i pensàvem que era bastant probable que pogués passar. Sí que té un punt de valentia, o més aviat un punt d'inconsciència, això de pensar que a tu no et tocarà res greu, però també és veritat que hem de poder riure d'aquestes coses. Jo he fet alguns moviments en la meva carrera en què m'hi he jugat bastants coses. I tinc dues filles i una hipoteca per pagar i tots volem treballar i guanyar-nos la vida. Però a vegades, per sobre d'això, val la pena intentar ser una mica coherent. Que no és fàcil, en aquesta societat.
Entenc llavors que el límit de l'humor és la querella, ¿oi?
De denúncies n’estem rebent tots, però el límit de l'humor, per a mi, és més el bon gust que les possibles querelles que hi puguin haver. I el bon gust, ¿com l'entenc jo? A algú li semblarà de mal gust alguna cosa que pugui dir. És molt personal. El límit de l'humor s'ha debatut mil vegades. Jo no en soc gaire conscient quan estic fent humor de fins on puc arribar. Crec que quan tens el bon gust, entès de la teva manera, ben integrat, ja saps que això no ho dius i no et toca.
¿Creus que hi haurà més temporades, d'El búnquer?
La idea és acabar-lo aquest any. Portem cinc temporades. Hi ha més de 700 biografies, és una burrada.
¿D'on traieu la informació?
Ara hi ha molta gent que ja coneix el format del programa i t'envien propostes. "Mireu aquest paio, o aquesta tia, que és molt interessant". Llavors investigues una mica i a vegades, mira, té un búnquer o no. Però fot feina investigar. Jo he arribat a comprar algun llibre específic d'algun personatge, sobretot per fer els d'El búnquer confidencial, els del llibre i de la gira teatral, que són biografies encara més extenses. Per Joan Carles I vaig comprar tres llibres, me'ls vaig empassar en un estiu. Hi ha molts estoigs d'informació molt guai del rei que no és la que estem acostumats a sentir. Hi ha bestieses brutals del rei. I se n'ha permès la publicació. El que passa és que no s'ha donat mai cap promoció a aquest tipus de llibres. Això ho ha llegit un 0,5% de la població. Però la informació és bèstia. La feina més gran d'El búnquer és de guió. A cada personatge, l'equip de guionistes dediquem un parell de dies de feina entre buscar tota la informació, recollir-la, ordenar-la i escriure la biografia.
¿Alguna anècdota del programa que no heu explicat mai?
Ostres, és gros, això. Del programa... Et puc explicar una curiositat, que és que quan les coses funcionen tothom es penja medalles, perquè el projecte d’El búnquer va estar dos anys en un calaix que ningú volia comprar. Cap de les grans emissores d'aquest país el volia fer en aquell moment. Amb tots els projectes que he fet ha passat: BricoHeroes es va estar dos anys en un calaix, de Natura Sàvia, la primera temporada la va pagar Medi Ambient, però si no no s'hagués fet, fer la segona temporada m'ha costat sis anys... Per a una tele pública és un programa que l'havies de comprar amb els ulls tancats.
Fa ràbia, això.
Sí, a vegades tens aquesta sensació que el que fas és bo i que val la pena i en canvi... Jo sempre dic que m'agradaria viure en un país normal, on es valoressin pel que fas i el resultat que donen i no haver d'anar-te justificant constantment, ja m’entens.
No fa gaire es van carregar el Zona franca.
Clar, hòstia, jo a vegades veig coses a la tele que m'horroritzo una mica. Com pot ser que m'hagi costat tant aixecar alguns projectes que han demostrat que funcionen i estiguem fent amb aquesta facilitat segones temporades d'alguns programes que… en fi.
Ja sé per on vas. ¿Alguna cosa que no vau poder incloure en el llibre que us hauria agradat?
Si t’ho dic, ens tancaran el programa.
¿Què pots dir?
Que en aquesta edició del llibre hi ha noms que no han pogut sortir, encara. La idea és acabar-ho fent. La meva idea, falta que tots ens posem d'acord i que vagi bé, és, encara que acabi El búnquer, continuar fent la gira d’El búnquer confidencial i poder incloure alguns noms que fins ara no hem pogut incloure.
Si haguessis de fer una biografia teva, ¿com es titularia i qui voldries que te la fes? ¿El Jair i la Neus?
Ha, ha, ha, el Jair i la Neus, no. Ostres, que em fes una biografia a mi… Mira, em faria il·lusió que me la fes Quim Monzó, per exemple. I el titular, no sé quin titular hauria de ser. Potser el fill d'un cuiner que... No ho sé. És que sempre intento reivindicar, perquè en aquest país en el moment en què aconsegueixes alguns mèrits..., això també ens diferencia d'altres països i sobretot d’Espanya: a Espanya quan hi ha algú que es guanya molt bé la vida i li van bé les coses, tothom està molt content. I a Catalunya tothom diu "aquest cabró...".
És ben bé així. Hi ha algú que treu el cap en algun sector i sempre n'hi hamés d’un disposat que el torni a amagar.
No tenim ganes de tenir gent que triomfi al nostre país. Som uns suïcides. Em fa molta ràbia, perquè jo sé que he hagut de lluitar i sé que, per exemple, no vaig anar a Barcelona fins que vaig anar a estudiar a l'Autònoma, com qui diu. No tinc cap contacte amb ningú del sector audiovisual a la meva família. M'ho he currat jo des de zero, el meu pare i la meva mare tenien un restaurant en un poble. I és quan llegeixes segons quins comentaris a les xarxes de "l'endollat aquest, que no sé què, que sempre li donen programes i tal", i saps la punyetera feinada que has acumulat durant molts anys, i això que m'afecten molt poc els comentaris, en general. Però quan algú t'atribueix aquesta etiqueta d'endollat i que sempre-els-mateixos i tal, tinc ganes de contestar: bé, si vols, vine un dia i t'ensenyo el recorregut i t'explico una mica com va.
¿Què és el més estrany que us ha demanat un fan?
Hi ha molta gent que li fa molta il·lusió la merda aquesta de demanar per casar-se a la seva dona. A mi em passa quan faig teatre, sempre: "Venim a veure't al teatre, vull demanar a la meva xicota que es casi amb mi, si en algun moment de l'espectacle pots parar el xou i demano per casar-me.” La teva aventura em sembla meravellosa, però no tenim per què aguantar-la la resta de la gent.
Ni la teva dona, possiblement.
[Riu.] Exacte. I això ho demanen molt sovint. I llavors: ¿Pots fer un vídeo felicitant no sé qui? Molta gent demanant vídeos felicitant-los. Jo no ho faig mai, perquè no sé qui estic felicitant. Potser és un pedòfil. I no sé qui és vostè.
¿I quin voldries que fos el teu epitafi?
¿El meu epitafi? Jo sempre dic que quan em mori m'agradaria que em dissequessin, però no és legal. M'agradaria que em dissequessin si em moro de vell. Entenc que si és una mort d'accident més o menys jove, no, perquè no ho haurem superat bé. Però si he viscut la meva vida i he acabat morint com un avi, m'agradaria que em deixessin amb la posició d'avi dissecat al sofà, per poder deixar el comandament a distància, que no saps mai on deixar-lo, i guardar-lo a la mà de l'avi dissecat. Però com que això no serà viable...
I et podrien posar allà al búnquer, ¿no? A l'estudi aquell.
Per exemple, a dins del búnquer. No tinc una voluntat de transcendir en aquesta vida. Amb sort sortiré a El 9 Nou, que és el diari comarcal d'aquí, que posa les defuncions cada setmana. Perquè la gent té una afició als pobles petits, que és mirar a veure qui s'ha mort. Vas mirant i dient que aquest era jove i aquest era gran. Si surto allà, ja em dono prou per satisfet.
El búnquer confidencial
© Peyu, Jair Domínguez, Neus Rossell
© Ara Llibres, 2024
Gènere: Actualitat, Llibre il·lustrat
Pàgines: 400
Converses acull entrevistes fetes a la nostra manera.
