L’artista Sean Scully (Dublín, 1945) arriba tard a l’entrevista programada a les nou del matí. Però això no és el pitjor per a l’entrevistadora que l’espera impacient. Arriba malhumorat, amb la cara clavada a una emoticona enfadada. D’una hora lluny es nota que no té cap ganes de conversar de res, ni d’art ni encara menys de política, que sap que s’escolarà en algunes de les preguntes. Si haguéssim començat per aquesta part dura del qüestionari, la trobada s’hauria acabat aviat.
En tot cas, estàvem avisats: Scully no és persona de matins. Però aquest és especial: a les onze haurà d’atendre tota la premsa barcelonina per presentar l’exposició que li ha organitzat la Fundació Catalunya la Pedrera. I abans, a les deu, té sessió amb els fotògrafs davant de la monumental escultura que ha concebut expressament per al pati de l’edifici de Gaudí. De nom 55, està feta amb 55 blocs quadrats d’alumini, s’enlaira gairebé set metres i és una bacanal de colors estridents. Sean Scully és la mostra més gran que ha fet mai l’artista a Barcelona, amb més de 60 peces entre pintures, escultures, fotografies i dibuixos, i es podrà visitar fins al 6 de juliol. I la més completa perquè, a diferència de la que va allotjar la Fundació Miró el 2007, aquesta recula fins als orígens creatius d’Scully, als anys seixanta, còmplices d’una figuració que pouava de les avantguardes històriques, abans que s’afiliés a l’abstracció, i arriba fins aquest mateix 2025. Tan diferents són les dues retrospectives que només hi ha tres quadres repetits.
Irlandès de naixement però criat a Londres al si d’una família indigent, Scully es reivindica com un artista errant. Resideix de manera més o menys estable a Nova York, però té estudi a una pila de ciutats. També en va tenir a Barcelona, on va viure intermitentment a partir de la ressaca olímpica i durant gairebé quinze anys. Va saber inserir-se en el patrimoni arquitectònic català, tot intervenint la catedral de Girona, amb un vitrall a la façana nord, i l’església romànica de Santa Cecília de Montserrat, amb una actuació integral que la va rescatar de la ruïna. Per contra, no va transigir que Catalunya és un país amb una llengua pròpia i amb aspiracions de llibertat política.
La Fundació Catalunya la Pedrera s’ha esforçat per curar la ferida. Fins i tot ha produït un documental, dirigit per David Trueba, en què Scully s’ha deixat gravar pintant. "Francis Bacon no va permetre ni tan sols que el fotografiessin pintant", anota el comissari de l’exposició, Javier Molins, que fa veure una qüestió de caràcter amb què es poden distingir els grans pintors. "Hi ha pintors de canell, com Vermeer, i de braç i de cos, com Scully."
Amb el seu castellà deficient, comencem a parlar asseguts en una banqueta de la sala d’exposicions de la Pedrera. La seva mala lluna matinera s’anirà esvaint.
¿Com està?
Una mica cansat.
Doncs físicament el veig en plena forma, no sembla que hagin passat gairebé vint anys des de l’exposició de la Miró.
Aquella exposició va ser un èxit de visitants: 165.000. Són molts per a la Fundació Miró.
"L’abstracció és l’art espiritual del nostre temps". És poderosa aquesta frase seva, però entenc que no es refereix a tota l’abstracció.
Això seria com dir que com que hi ha guerres, tots els homes són violents. Ni tampoc vol dir que tot l’art figuratiu sigui una merda.
¿Què entén vostè per espiritualitat?
Allò que no té l’aparença de les coses banals que existeixen al món.
L’art banal es cotitza molt avui.
El món de l’art actualment és una màquina enorme. I el mercat mana, sobretot als Estats Units. Però només em sento responsable del que faig jo. Si en un equip de futbol hi ha un jugador dolent, el bo no en té cap culpa, de perdre els partits. La pèrdua d’espiritualitat en la cultura és molt forta. Però, per exemple, ho és més a Londres que no pas aquí. A Londres regna la cultura del consum, la religió de la moda. Tothom vol ser una pop star! Fa un any em vaig traslladar a viure de Nova York a Londres. Londres no m’ha agradat i ara he tornat a Nova York. [El comissari de l’exposició Javier Molins ens explicarà després que Scully va marxar de Nova York espantat pels tiroteigs als high school americans. Patia que li passés alguna cosa al seu fill Oisin. El seu primer fill Paul va morir d’un accident de trànsit quan tenia divuit anys]. Bé, el que et volia dir és que aquí a Espanya la connexió amb les coses naturals de la vida és més important. I per això penso que la cultura espanyola és més apropiada per a un art com el meu.
Abans que arribés, he fet un passeig per l’exposició. De vostè a vegades es diu que sempre pinta el mateix quadre. Jo els seus colors no els veig mai igual, varien segons els meus estats d’ànim. No sé si els mirem nosaltres a ells o ells ens miren a nosaltres.
Tinc un sentit del color diferent. En l’art, hi ha una igualtat en l’ús del color. Els meus colors estan fets per capes. I tenen llum. Els quadres irradien una llum constant, interior i exterior a la vegada. Retenen el color. Metafòricament, és com un pare que no deixa al seu fill sortir de casa [riu]. Aquesta és l’experiència que proporciona la meva pintura. I sense recórrer als mitjans tecnològics [riu, encara més fort]. Espanya, i Barcelona en particular, és plena de dissenyadors molt contemporanis i molt joves que fan filigranes amb els ordinadors. Quan vaig viure aquí, em sorprenia que n’hi haguessin tants a la ciutat de Gaudí, de la sensualitat, de les formes corbes... És un contrast curiós.
¿Feliç de tornar a Barcelona?
Barcelona és molt important per a mi. En vam marxar perquè havíem de triar una escola per al nostre fill Oisin, i ell només parla anglès.
En un reportatge al Financial Times, el 2021, va dir que havia marxat de Barcelona fart del nacionalisme i perquè no li agradava que li parlessin en català ["vas a reunions i et parlen tota l’estona en català, com dient: fote’t". La gota que va fer vessar el got, segons ell, va ser que li demanessin al seu fill parlar català a l’escola.] Aquí van doldre les seves paraules.
No parlaré de política. Si tens més preguntes sobre la meva obra...
Sí, oi tant...
...és que m’avorreix el tema. Un tema que és passat per a mi. També és passat per als catalans. Van ser uns anys en què hi havia divisió social a Barcelona. Crec que ara n’hi ha menys. A mi la independència de Catalunya m’és igual, no m’afecta.
Al juny complirà vuitanta anys. ¿Algun desig?
Fer una gran obra [riu]. No, és broma, soc un bromista. No tinc cap problema de salut. Em sento protegit. M’encanta treballar. M’encanta entrar a l’estudi cada dia. Al principi de la conversa, que parlàvem de l’abstracció, t'he de dir que no m’agrada l'abstracció formal. Em sembla buida, sense profunditat. El que jo vull és humanitzar-la, impregnar-la de vida i d’emoció. Soc un sentimental. Només puc pintar d’una manera: com soc.
Bé, això seria el principi d’honestedat d’un artista.
Socialment, aquest també és el meu problema. Perquè probablement soc excessivament honest, quan hauria de ser més diplomàtic. No ho soc, de diplomàtic. La diplomàcia és una forma de deshonestedat inventada pels britànics durant l’època de la colonització. De jove vaig llegir Van Gogh, i deia: el més important és ser honest. Hi estic d’acord. Hi ha honestedat en la meva obra, perquè res està amagat. Tot és absolutament directe. Potser al principi la meva obra era difícil, però ara ja no ho és. Es comunica amb la gent.
Un ocellet m’ha dit que ha aprofitat l’estada a Catalunya per anar a veure el pare Laplana, l’exdirector del Museu de Montserrat i el seu valedor per fer la intervenció artística a l’església romànica de Santa Cecília. ¿La considera la seva obra cabdal?
El pare Laplana, que està delicat, és el meu amic. No estic content amb el projecte de Santa Cecília. No hi ha diners per mantenir-lo. Està tancat, només es pot visitar amb grups [excepcionalment, a propòsit de l’exposició de la Pedrera, el Museu de Montserrat obrirà l’Espai d’Art Sean Scully, que es va inaugurar el 2015, els dissabtes 5 d’abril, 10 de maig, 14 de juny i 5 de juliol. L’horari d’obertura al públic serà de deu del matí a dues del migdia.]
Fem un recorregut per vuit obres de l’exposició comentades pel comissari Javier Molins:
Figure in a room (1967). Oli sobre tela. Col·lecció particular.
"De jove, com tants artistes, Scully va començar a pintar figuratiu acabat d’eixir de l’escola de belles arts. En aquestes primeres obres, podem veure influències de l’expressionisme alemany, com Kirchner, i del fauvisme, com Matisse. Cinquanta anys després, tornarà a la figuració."
Black on black (1979). Acrílic i oli sobre tela. Museu Nacional Centro de Arte Reina Sofía, Madrid.
"Als anys setanta, marxa als Estats Units i comença a pintar minimalista. Serà un dels artistes més representatius d’aquest moviment. Fa aquestes línies amb l’ajuda de cintes adhesives per aconseguir una perfecció total. Però se sent encotillat i decideix trencar amb el minimalisme."
Africa (1989). Oli sobre tela. Museo Nacional Centro de Arte Reina Sofía, Madrid.
"Scully va viatjar al Marroc i va quedar impactat amb la iconografia dels teixits tradicionals de bandes verticals i horitzontals. En aquesta obra, també intenta plasmar l’arena del desert. I ja apareix el que serà una constant d’aquesta època, les finestres, que comuniquen interior i exterior. Fa un quadre dins d’un altre quadre. I introdueix relleus. Dota les pintures de volums, són com tridimensionals. D’escultura escultura no en farà fins temps després."
Barcelona dark wall (1997). Fotografia. Col·lecció particular.
"Scully va viure de manera discontínua a Barcelona durant gairebé quinze anys. Un dels tallers el va tenir al Raval, al carrer Joaquim Costa. Quan passejava pel barri, feia fotos d’edificis en ruïnes. Segurament aquest ja no existeix. Barcelona va marcar molt la seva obra. Li agrada però diu que és massa relaxada, que necessita la marxa de Nova York. És un lluitador."
Arles Abend Vincent (2013). Oli sobre lli, tríptic. Col·lecció particular.
"Forma part d’una sèrie que va crear en homenatge a Van Gogh. Els títols de totes les peces comencen amb Arles i acaben amb Vincent. I el mig canvia. Aquí és abend, vespre en alemany. Scully té estudi a Múnic, a Berlín, a Aix-en-Provence... Fa poc estava fent Arles London Vincent. En el tríptic, cada quadre té la mateixa estructura però canvia la combinació de colors. En ser un homenatge a Van Gogh, hi ha molt de groc."
Landline sea (2014). Oli sobre lli. Col·lecció particular.
"És d’una sèrie de pintures amb només franges horitzontals. La franja de la terra, del mar, la línia de l’horitzó i el cel. Ell es considera un immigrant. Quan arriba a una nova terra, l’immigrant sempre mira endavant (la terra d’acollida) i enrere (la terra que va deixar). Aquest en concret està inspirat en el mar, perquè té molt de blau."
Madonna (2019). Oli i pastel a l’oli sobre alumini. Col·lecció particular.
"Aquesta pintura figurativa està feta a l’illa d’Eleuthera, a les Bahamas, on Scully passa els Nadals amb la família. Al quadre apareixen el seu fill Oisin i la seva dona Liliane Tomasko [també artista]. Va fer una foto amb el mòbil de tots dos jugant amb la sorra de la platja i després, a l’estudi, mirant el mòbil, va pintar el quadre. Scully és un mestre combinant els colors en l’abstracció, però aquí te n’adones que també li funciona amb la figuració. En té una quarantena, de pintures figuratives d’aquests darrers anys. Però és anecdòtic: per cada pintura figurativa que fa, en fa deu d’abstractes."
Black window grey land (2020). Oli sobre alumini. Col·lecció particular.
"Durant la pandèmia de la Covid, va fer una sèrie, de la qual forma part aquesta obra, en què el negre remet als pensaments negatius. I va introduir un element nou que al·ludeix al Quadrat negre de Malèvitx. Va exposar aquesta sèrie a Art Basel i va tenir un enorme èxit. Va ser una de les primeres manifestacions pictòriques que reflectia com havia afectat la crisi sanitària als artistes."
Converses acull entrevistes fetes a la nostra manera.
