Felix Gonzalez Torres, artista d’origen cubà, compromès amb la reivindicació queer i la lluita pels drets civils, va respondre a la pregunta sobre la implicació política del seu art, que exhibia gran implicació estètica. Va dir que, per definir l’estètica, havíem de fer “quatre preguntes senzilles: L’estètica de qui? En quina època històrica? En quines circumstàncies? Amb quin objectiu? (...) De seguida veuràs que les opcions estètiques són política”.
Els dies 28, 29 i 30 de setembre, a la fàbrica de creació Fabra i Coats, Cohabitar la bellesa, tot dialogant amb l’exposicióLa transformació sensible, recupera aquestes preguntes. Es tracta d’un seminari que convida els artistes i col·lectius que conformen la mostra a debatre sobre quin sentit té la bellesa en l’època contemporània. Hi intervindrà també Núria Güell, que aquests dies hi exposa Tot ordre es vol pur. En parlem amb Oriol Fontdevila, comissari d’ambdues iniciatives.
Ens parles de l’exposició La transformació sensible?
És una mostra de petit format, basada en la pregunta pel sentit de la bellesa i l’assaig de diferents respostes. Quin sentit té la qüestió de la bellesa, avui dia? És més, quin és el seu sentit social? En les últimes dècades ha prosperat una dicotomia que planteja que els artistes poden ser formalistes o compromesos. Els primers s’ocupen de la forma, amb més o menys ornament, i els segons deixen de banda qualsevol qüestió estètica i posen en primer pla la denúncia política o el compromís amb la comunitat. Doncs bé, l’exposició parteix de la idea que aquesta dicotomia és falsa. Es planteja que, molt probablement, no hi ha cap forma de vida que no contempli la bellesa, que no es trobi acompanyada per un projecte estètic. El projecte de Julia Ramírez-Blanco & Paula García-Masedo, que es fixa en com certs grups abandonen les ciutats i es retiren al camp, és un bon exemple que, fins i tot les societats que escullen viure als marges, que refusen el sistema capitalista, tenen una estètica. Troben que molts moviments socials s’autorepresenten en forma de rotllana: una forma estètica que expressa un projecte social, la simetria d’estar tots en un mateix pla o nivell.
La transformació sensible. Per què aquest títol?
Aquí és important situar les teories de Friedrich Schiller, filòsof i poeta que, en les albors del romanticisme, es pregunta per què va fallar la Revolució Francesa i conclou que va fallar l’educació estètica. Es basa en la idea que els éssers humans tenim un costat racional i un d’animal, si bé els pensadors de la Il·lustració sols s’havien fixat en el racional. Per a Schiller, la possibilitat d’un poble emancipat implicava reconciliar les dues vessants, i aquesta funció la va atribuir a la bellesa. Les seves Cartes per a l’educació estètica de la humanitat és per aquesta raó el primer text en que s’assigna una missió explícitament política a la bellesa. L’exposició i el seminari busquen rescatar aquestes idees i repensar-les: pensem que el canvi polític requereix encara de la bellesa, si bé no es plantejava des d’aquell prisma idealista. Cal una estètica capaç
de respondre a la multiplicitat de formes del sensible, respondre de la multiplicitat de desitjos, a les múltiples formes estètiques d’estimar, de viure i d’existir com a projecte polític.
A Història de la bellesa Umberto Eco es queixa que la nostra època “s’està rendint a l’orgia de la tolerància, a l’imparable politeisme de la bellesa”. Aquesta idea que “tot s’hi val” pot ser problemàtica en el món de l’art?
M’agrada explicar-ho amb un text on Adolf Loos argumenta que l’ornament remet a les societats primitives i que l’home modern ha de ser un subjecte sense ornament. Ens hem de preguntar si l’art modern és, efectivament, un art sense ornament o si, al contrari, és una forma depurada d’ornament. Si és així, l’art contemporani també és ideològic: quan l’artista contemporani compromès clama que no hi ha estètica, ja esta imposant una estètica de tall minimalista a les comunitats i els col·lectius amb els quals treballa. Penso que els artistes de l’exposició i del seminari saben reconèixer la multiplicitat del món i observar aquestes estètiques múltiples. Penso que la funció de la institució artística hauria de ser la de reconèixer, multiplicar i fer productives les formes de bellesa, i no pas la de prescriure què és la bellesa. La institució no hauria d’imposar mai la idea de l’art.
Per al seminari Cohabitar la bellesa comptes amb molts dels artistes i pensadors que formen part de La transformació sensible. Existeix, doncs, un diàleg entre ambdues?
És clar! El seminari és, per a mi, un espai obert en el qual els artistes poden expressar les seves idees i crec que totes les exposicions haurien de gaudir d’espais com aquest. El seminari és un bon espai per activar allò que hi ha a l’exposició. A més, comptem amb la Núria Güell, amb qui compartim espai a la Fabra i Coats. És interessant que hi sigui perquè es va criar, com jo, amb la idea que l’art polític és un art sense estètica, i és una màxima que, més o menys, sembla haver seguit. Ben al contrari que la Patricia Esquivias, amb qui compartirà debats al seminari, que busca la bellesa en el fet quotidià i en el rastre material d’accions aparentment utilitaries, tal i com passa amb les ditades que feien els paletes en els blocs de ciment de la façana d’una construcció a Pongamos que hablo de Madrid (2016). El fet que puguin trobar-se en un espai obert és important. Habitualment artistes exposen i teòrics fan seminaris, Cohabitar la bellesa no és així: seran els mateixos artistes que articularan el discurs sobre el seu treball.
Al ciment d’una casa, en les comunitats auto organitzades... on es troba la bellesa?
Les micropràctiques quotidianes estan carregades de bellesa. No parlem d’una idea de Bellesa ni d’una estètica que ens cohesioni com a comunitat. De fet, la unitat estètica és una de les facetes més perverses del feixisme, que sembla que va malentendre Schiller. El que plantegem és una explosió d’estètiques, una política de la vida en comú que, basada en la comprensió estètica, permeti i animi aquest esclat.
Però com contribueix, la bellesa, a mobilitzar els afectes?
Pascal Gielen sosté que “la democràcia dels comuns” ha de tenir molt en compte, no només la qualitat dels arguments, sinó també les formes de sensibilitat. Vol dir que qualsevol formulació política, qualsevol projecció d’un món possible en el qual estar junts, va acompanyada d’una estètica. Quan es confronten projectes socials no tan sols es confronten arguments sinó també sensibilitats i belleses, una estètica o altra.
Això converteix la bellesa en un element subversiu i perillós. La bellesa ens fa vulnerables?
La bellesa ens pren autonomia, perquè ens posa en relació amb l’altre. Ens descentra com a subjecte perquè expressa el desig cap a l’exterioritat. Des del feminisme s’ha dit molt que el subjecte bell, en aquest cas la dona, estetitzada, és malmès per la persona que el desitja, l’home. En canvi, altres línies filosòfiques apunten que és el receptor de la bellesa, el que hi queda subjugat i es torna vulnerable. No ho sabem, però, tal i com planteja Elaine Scarry, està clar que no poden donar-se ambdues situacions alhora! És a dir, una bellesa que faci vulnerable a qui mira i a qui és mirat alhora. En la bellesa es troba el germen de la relacionalitat, pel que ens fa menys autònoms. Ara bé, no per aquesta raó hem de parlar de vulnerabilitat.
Qui hauria de venir al seminari?
És un seminari per a aquells amb inquietuds artístiques, però també polítiques i socials. Per aquells qui es mobilitzen i omplen els carrers, per aquells que es comprometen, per als activistes. La qüestió de la bellesa ens retorna al cos sensible: el 15M, el feminisme i l’art de reivindicació queer recorren a cuidar les formes d’organització alhora que dels artefactes que s’empren. Així mateix ho és per l’ecologisme actual, que es pregunta per d’altres maneres de relacionar-nos entre les espècies i amb la matèria. L’exposició respon a una urgència: la necessitat de pensar la bellesa en relació amb els desafiaments de la contemporaneïtat. No ens trobem aquí ni amb l’ideal de bellesa kantià ni amb el sublim, sinó amb la immediatesa d’allò que atrau la nostra atenció, que ens interpel·la, ens sedueix i genera la necessitat de cuidar-ho. L’art s’ha d’apropar de nou a la bellesa, hem de pensar-la sabent que, sense bellesa, probablement no hi hauria projecte social.
Converses acull entrevistes fetes a la nostra manera.
