La Sílvia Soler va néixer a Figueres el 5 d'octubre del 1961. Em diu que està en un moment tranquil: d'una banda, aviat farà cinc anys que va superar un càncer i, de l'altra, es pot dedicar a escriure: té entre 30.000 i 40.000 lectors fidels, cosa força excepcional. Quedem a l'editorial Univers, amb qui ha publicat la seva nova novel·la, Cor fort. Hi trobem la Teresa, una noia que queda embarassada d'un noi que, en saber la notícia, s'esfuma. Ella, malgrat tot, decideix ser mare soltera i té una nena, l'Oblit.
¿Quin és l'últim cop que has hagut de fer el cor fort?
Quan vaig estar malalta. No només per la qüestió física, sinó per totes les pors que em van quedar a dintre. Va ser una prova de foc.
En el llibre compares la por de la mort amb la por de quedar-te cega.
¿De petita no tenies por a la nit? Jo sempre, fins i tot de gran: quan a l'habitació està tot fosc, he d'encendre el despertador, que té llum als números, per pensar: "no m'he quedat cega". Però separem literatura i vida: quan vaig estar malalta, no tenia por de la mort, sinó de tenir més sofriment.
¿També vas haver de fer el cor fort per evitar el patiment dels altres?
I tant. És que a les dones se'ns demana fer el cor fort perquè tenim tendència a acumular el patiment de tothom: d'entrada, dels fills. En les dones de la meva generació és així, espero que ara hagi canviat.
I mentre sostens el dolor dels altres, ¿amagues el teu?
Segurament, per protegir els altres.
A la novel·la plana la idea de l'oblit. Ara que tens seixanta-tres anys, ¿diries que és possible?
La protagonista de la novel·la, la Teresa, es troba amb un entrebanc gros: es queda embarassada i de seguida pensa que l'única manera de tirar endavant és oblidar, i per això a la filla li posa Oblit. Però la novel·la demostra el contrari: a la vida, per molt que passi el temps, no és possible oblidar-ho tot.
¿Ho creus?
Sí. Tot el que ens passa se'ns va quedant a dintre. Però no confonguem l'oblit amb el perdó: de natural soc poc rancuniosa i m'he esforçat per ser-ho encara menys, perquè tinc claríssim que la rancúnia només perjudica un mateix.
¿És un verí?
Totalment. Soc molt capaç de perdonar, però això no vol dir que les coses no et vagin deixant ferides i marques. La Teresa pensa que el que li fa bé a ella també li farà bé a la seva filla, i no té raó. De fet, la novel·la parla de les expectatives que posem als fills: dels plans que els projectem, de l'obsessió per protegir-los de tot. I l'experiència et demostra que els fills s'han d'equivocar.
¿T'agradaria oblidar segons què?
No en soc gaire partidària, al revés: soc molt nostàlgica, que és un concepte negatiu, perquè etimològicament vol dir dolor pel que ja no hi és.
Que curiós: el Toni [Soler] també em va dir que ho és.
No és casualitat, se'ns van morir els pares molt joves i això et marca per sempre. Els meus pares ja eren nostàlgics, ho devíem heretar, però en morir se'm va pronunciar més. Ho vivia com un dolor, una càrrega, i amb els anys m'hi he anat reconciliant. I he pensat que hi ha una manera de ser nostàlgica que no és negativa.
¿Perquè és més suau?
Perquè no et paralitza. La nostàlgia negativa et paralitza per tirar endavant. En canvi nosaltres, que estem marcats perquè ens vam quedar orfes bastant joves, hem sabut reconvertir-la. En parlem molt, de l'absència.
¿L'heu convertida en una companyia?
Sí. I això no ens ha impedit tirar endavant i celebrar-ho tot. Tot i que en cada celebració sempre hi ha un moment en què penses que t'agradaria que hi fossin els que ja no hi són.
"Tot havia començat una tarda en un pis fred de Barcelona, quan havia permès que l’Alfons la deixés embarassada". M'ha fet pensar que cadascú té un punt d'inflexió dins de la vida: tot va per un camí i de sobte es desvia cap a un altre.
D'això n'havia parlat a Nosaltres, després, que eren dues parelles d'amics que s'enamoren creuats. Tenim la pretensió idiota que podem controlar bastant la nostra vida i els anys ens demostren el contrari. L'atzar té una importància fonamental: vaig entrar en aquell bar i vaig conèixer l'home de la meva vida, i si hagués entrat al del costat, no l'hauria conegut. Els meus millors amics són els meus veïns, i penso: ¿i si no haguéssim anat a viure en aquest pis? I en el cas de la Teresa és claríssim: només té dinou anys, es queda embarassada i de cop tota la seva vida s'altera. Fins i tot el seu caràcter es construeix a partir d'aquest moment.
¿Sabries reconèixer quin ha estat el punt d'inflexió a la teva vida?
En tinc diversos perquè tinc molts anys. Però la mort del meu pare quan tenia vint anys és un punt d'inflexió claríssim: jo abans era una altra persona, per bé i per mal. I d'altra banda, fa trenta-tres anys que estic casada i el meu home el vaig conèixer una setmana que vaig anar de vacances a Mallorca. Ell era andalús i resulta que els dos fèiem un viatge allà: si qualsevol dels dos no l'hagués fet, no ens hauríem conegut mai. Més casual que això... Aquests serien els dos punts d'inflexió més importants de la meva vida.
Impressiona això que dius, que abans de la mort del teu pare eres una persona i després, una altra.
Tenia vint anys. Potser ja m'hauria convertit en una altra persona, però una evolució que hagués passat en molts anys va passar en un de sol.
Aquestes metamorfosis no triem ni on, ni com, ni durant quan les fem.
Vaig arribar als vint anys pensant que a la vida, en principi, sortirà tot bé, perquè era molt optimista i positiva, i em sembla que encara ho soc. De fet, no soc una persona d'ofegar-me en un got d'aigua. I ostres, allò va ser una bufetada que em va desmuntar, perquè no me l'esperava en absolut, i em va afectar a mi i a tota la família. I recordo que als vint anys vaig pensar: la meva felicitat mai més serà completa.
Se't veu una dona forta.
Ho soc. La meva mare es va morir quan jo en tenia trenta-cinc, i m'ha fet molta falta, però ja ho vaig entomar des d'un altre lloc. Però amb el meu pare només tenia vint anys, i hi tenia una relació molt bona. Era el pitjor que em podia passar.
La novel·la m'ha fet pensar en la quantitat de renúncies que deu haver fet la meva mare i que mai sabré.
Sí. Estem en un punt bastant clau en la història de les dones: no volem mitificar la maternitat, però alhora està sorgint un corrent de noies que volen quedar-se a casa i cuidar les criatures. I els homes és veritat que s'han anat incorporant en la part pràctica, però no hem de negar l'evidència: les mares han de fer moltes més renúncies.
"I vinga rentar roba, estendre-la, planxar-la i guardar-la a l’armari, un cercle que girava i girava sense aturar-se mai".
I això que la Teresa és una noia que de jove no vol estudiar, que teòricament ja li hauria d'estar bé aquesta vida, però quan s'hi troba diu: ¿però què és això? ¿La meva vida consistirà en netejar i cuinar cada dia? ¿Tu saps la quantitat de dones i dones i dones que s'hi han trobat i no n'han sortit?
S'ha reeditat el llibre Situacions insulars, de la teva mare. En el moment en què ella no hi ha estat, ¿has entès coses que abans no veies?
I tant. Perquè a més, vaig tenir una adolescència molt rebel, i m'entenia millor amb el meu pare que amb la meva mare, perquè ella tenia molt de caràcter i xocàvem. I quan vaig tenir el primer fill, amb la meva mare hi va haver un punt de trobada i la relació va millorar moltíssim. Però va durar poquíssim: va néixer el meu segon fill i, quan tenia cinc mesos, ella va morir. I això sí que em va fer ràbia, perquè vaig pensar: ara que gaudiríem d'una relació molt més bona. Totes les dones veiem la nostra mare d'una altra manera quan tenim fills.
¿Et fa valorar coses?
Exactament. I pensa que totes les mares de les meves amigues eren mestresses de casa, feien el berenar. I la meva mare va treballar tota la vida, i quan no treballava, escrivia les estones que podia. I no ho vaig viure malament, però és ara que me n'adono: quin privilegi, quina sort.
El llibre em feia pensar com a vegades projectem la ràbia a qui no li correspon.
Ah, sí. Les mares som les ases dels cops. Tinc una amiga que sempre diu: la teva mare és l'única persona al món que les teves coses li importen tant com a tu.
I a vegades més i tot!
Exacte, les bones i les dolentes. Les mares hauríem de començar a controlar la manera com vivim el disgust d'un fill, o almenys jo, que em costa molt. Però com que som la persona que n'està més pendent, és lògic que tota la ràbia que haurien de repartir entre la gent vagi a parar a tu. Tampoc puc dir que sigui el meu cas, però amb la meva mare, sí, ho reconec. Però crec que era una dona prou culta, llesta i sensible per entendre la meva ràbia.
Igual que tu podries entendre la del teu fill.
Exacte. No tinc un neguit que la tractés malament, però recordo que la seva viudetat va ser terrorífica, perquè quan va morir el meu pare, va estar dos anys molt malament. I em feia una ràbia que em moria, perquè tenia vint-i-un anys i estava molt dolguda però la vida continuava, i quan arribava a casa la trobava plorant un dia i un altre i un altre. I ara penso: ¿com no vaig veure la dimensió de tot plegat?
Com més gran et fas, més coses deus entendre.
És l'única gràcia que té fer-se gran!
"Tenia com un sisè sentit que em feia veure amb claredat el bé i el mal". ¿L'has desenvolupat?
La part bona de fer anys és que ho veus venir tot més: hi veus més clar i dubtes menys. De seguida saps quines coses vols i quines no, quines persones et convenen i quines no. Però només faltaria, que no hi hagués aquest avantatge, tot lo altre és dolent!
A aquestes altures, ¿val la pena prendre's seriosament el sistema literari?
En general, trobo que no ens hem de prendre gaire seriosament res. Els sotracs de salut hi fan molt: hi ha coses molt importants a la vida i després n'hi ha d'altres que no ho són tant. I el sistema literari català hem de veure cap a on tira. Hi ha un fet innegable: la llengua està en perill, i si no hi ha parlants, encara menys hi haurà lectors. I per altra banda, hi ha molta gent que escriu, hi ha joves amb premis internacionals. El sector té una vitalitat que no està gens malament. Hem de veure com encaixa tot plegat, perquè la broma que en aquest país aviat serem més escriptors que lectors ja és una realitat.
Fa una mena de vertigen, tothom publica.
Que es publiqui massa no em fa patir, hi ha la selecció natural de l'espècie: els més bons tiraran i els altres, no. I els qui aprofiten la popularitat per fer un llibre, serà això i res més. En canvi, hi haurà qui fa carrera. Això el mateix mercat ja ho autoregula. El que em fa patir és que tinguem pocs lectors perquè la gent jove llegeix cada cop menys, i encara menys en català. És que el tema de la llengua em té molt capficada: una amiga m'explicava que a casa parlen en català i que la seva filla de tretze anys té una amiga que també parla en català a casa seva, però que quan estan les dues juntes parlen en castellà. Això no havia passat ni durant el franquisme: jo estudiava en castellà però amb les meves amigues mai parlàvem en castellà.
D'una banda hi ha el públic, que en tens moltíssim, i d'altra banda la crítica, que has dit que has sentit que t'ignorava. ¿Què en penses?
No tinc cap inconvenient a parlar-ne, però vaig una mica amb compte perquè quan em van preguntar com encaixo les crítiques dolentes i vaig dir que és que no en tinc ni de bones ni de dolentes, perquè la crítica m'ha ignorat bastant, es va entendre com un lament. I no ho és, només és una constatació. Hi ha èpoques en què m'ha tocat la pera.
Hi ha escriptors que es creuen que són una mena d'intel·lectuals suprems i si vens molt, ja no ets dels seus. ¿Hi ha un sistema de castes?
I tant. Ho tinc molt analitzat. Amb els anys que fa que m'hi dedico i amb tants lectors com tinc, he arribat a una sèrie de conclusions. Hi ha una barreja de factors que m'han perjudicat de cara a la crítica, que són: venir del món del periodisme, haver publicat a editorials comercials com Columna, sortir a les llistes dels més venuts, haver guanyat el Ramon Llull, anar a la tele a fer col·laboracions.
¿I ser germana del Toni?
Sí, però això ho posaria en últim lloc, perquè ja escrivia quan el Toni encara no sortia a la tele. I vaig publicar a Columna perquè és el primer lloc on em van oferir de publicar. Estic tranquil·la amb mi mateixa: soc honesta i no he pretès mai altra cosa que el que he fet. I això es podria entendre com una queixa, i no: tot el que he dit també m'ha beneficiat. He sortit a la tele i he venut més llibres; he guanyat el Ramon Llull i he venut més llibres. Està claríssim. Per tant, és un equilibri, i ara no estic anguniosa ni és un tema que em faci patir, però quan la gent m'ho pregunta he de dir la veritat. Perquè em diuen: "Però si surts a tot arreu!", sí, perquè em fan moltes entrevistes, però digue'm l'última crítica que hagis llegit d'un llibre meu.
¿Es castiga amb el silenci?
Total. Sé d'un crític literari a qui li van enviar L'estiu que comença, amb què vaig guanyar el Llull, i va dir: "Jo és que els que han guanyat premis no els llegeixo per sistema". Un altre diu que els que surten a la llista dels més venuts tampoc els llegeix per sistema. A veure, si això no són prejudicis, ja em diràs. ¿Que segurament moltes vegades ho encerten? Segurament, però em sembla que hi ha prejudicis. I em sembla que a una persona com jo, que fa quaranta anys que m'hi dedico, alguna vegada pots donar-li el benefici del dubte, perquè potser venc molt però tinc alguna gràcia. Hi ha hagut èpoques en què he pensat: hosti, és que soc molt dolenta, perquè si ningú em té en compte...
I la inseguretat ja la portem de sèrie.
I ara no és que no ho pensi. Per una banda, penso: escolta, potser sí que faig una literatura que dona plaer i felicitat a molta gent, cosa que em fa molt feliç, però potser no és prou bona perquè se'n cuidin els entesos. Bé, doncs no passa res. Però sempre em queda el dubte que potser hi ha gent que no s'ha molestat a llegir-me. No ho sé.
Quan et deia si val la pena prendre's seriosament el sistema literari, em referia a això. Perquè no hi ha res ni ningú que sigui pur i net.
Exactament. Per això no val la pena prendre's res seriosament. Però tu saps que hi ha una llibreria que no venen ni els meus llibres ni els de molts altres. Que ells diguin: escolta, la meva llibreria és meva i venc el que em sembla, i el que no té un cert nivell no ho vull vendre, seria una explicació raonable. Però no m'estàs menystenint a mi, estàs menystenint les trenta mil persones a les quals sí que els agrada el que escric. Però sé que és així, no m'hi capfico.
¿Quanta gent et llegeix?
Tinc entre 30.000 i 40.000 lectors fidels.
Ja són més de 30.000 persones que llegeixen. ¿Diries que hi ha maneres de fer semblants al bullying?
Parlar de bullying és molt heavy, però sí que tinc una sensació claríssima de ser menystinguda per segons quins sectors, cosa que m'importa molt menys ara que fa uns anys. Perquè tinc una comunitat lectora molt fidel, perquè vaig a clubs de lectura i sé perfectament la felicitat que la gent sent llegint les meves novel·les. I amb això en tinc prou i de sobres i mai a la vida m'ho hauria imaginat. Les expectatives no eren aquestes en absolut: què més vull.
Tothom voldria tenir 40.000 lectors.
No ho sé, jo crec que pot haver-hi una mica de pose d'escriptor maleït. Gent que pensa "jo també podria escriure-ho això, no ho faig perquè no vull". I potser és veritat, però com et dic, estic molt agraïda i contentíssima de com em va tot. Però em sembla tonto negar-ho, perquè és una evidència: tothom sap qui són els elitistes i qui som els comercials.
Però més enllà d'això, pregunto a familiars o a qualsevol amic si sap quina és tal editorial, i no en tenen ni idea.
No, això és dintre del sector. És curiós, el sistema literari català.
Però entendre'l està bé, perquè així te'n protegeixes.
I potser també és perquè som un país tan petit i ens coneixem tots.
I és el que deies al principi, que tampoc hi ha tants lectors.
És que som una cultura que no ens podem permetre el luxe de ser exquisits. Els anglesos, sí, però nosaltres, no. És com qui diu que TV3 no ha de parlar del cor, doncs n'hauria de parlar, perquè hi hauria molta més gent que veuria TV3. I en el cas de la literatura, igual. Si algú que no es compraria cap llibre per Sant Jordi es compra el de les receptes d'una persona que surt a la tele, no hi ha res de dolent. ¿Que m'agradaria més que llegís una novel·la bona? Sí, però dolent no és.
Els que diuen que només s'ha de llegir un tipus de literatura, si fos així i no es publiqués res més, llegirien menys persones i moltes llibreries haurien de tancar.
Jo ho veig claríssim.
¿Pots viure d'escriure?
Sí. La base de la meva subsistència són els llibres, i he aconseguit que totes les meves activitats tinguin a veure amb la literatura: la col·laboració a RAC1 és recomanant llibres, a l'article a l'Ara més o menys parlo de llibres, els clubs de lectura...
¿En publiques un cada dos anys?
Sí. Això quan ho vaig dir a la promoció d'Estimada Gris va ser horrorós. M'ho van preguntar i vaig dir que necessito publicar cada dos anys perquè necessito cobrar, i em deien: ¿llavors això et provoca un neguit? I vaig dir que ja m'estava bé, perquè soc molt expeditiva i un projecte de vuit anys em costaria molt d'aguantar, però que si de novel·la en novel·la tingués uns mesos per respirar, les novel·les serien més bones. Em van dir de tot: que publicava novel·les com si fossin xoriços, que la literatura és una altra cosa. I vaig pensar: no enteneu res.
¿I què és el que penses?
Que el que es pot exigir a una persona és que sigui honesta. Penso que faig la millor literatura que sé fer en les condicions en què estic, que és que he de publicar una novel·la cada dos anys perquè si no, m'hauria de dedicar a la ràdio, com m'hi dedicava abans, i no escriuria novel·les. He triat haver de publicar cada dos anys, cosa que em suposa un esforç i insisteixo que potser les novel·les no són tan bones com serien, però em sembla que és una opció honesta i correcta i que, a més a més, la reconec. Ara, d'aquí a dir que això no és literatura, no hi estic d'acord.
Hi ha moltes maneres de fer, cadascú té la seva.
És que sembla que si veus la part econòmica...
¿Fa nosa parlar de calés? ¿Llavors ja no ets tan pur?
Correcte. I a mi em sembla que és una obvietat, que la gent ens hem de guanyar la vida. No és que vulgui cobrar, és que necessito cobrar: tinc dos fills amb dues vides universitàries, i vull tenir independència econòmica. Vaig intentar que això passés escrivint i les condicions, ho vaig veure claríssimament a l'inici, eren que havia de publicar sovint, perquè publicant-ne cada cinc anys no n'hi ha prou. Ho vaig acceptar i ho explico.
¿Hi ha alguna cosa més que vulguis dir?
No, ja he dit massa!
Tornem a la novel·la: "Fins i tot les persones més egoistes i cruels podien estimar". ¿Ho creus?
I tant, de la mateixa manera que crec que les persones més bones poden tenir un mal moment. Això també és l'experiència: de joveneta era molt radical i jutjava amb bastanta facilitat. I ara no jutjo ningú, perquè sé que la persona més bona pot tenir un moment de maldat, i que la persona més egoista en un algun moment pot tenir un gest de generositat.
¿Dins de cada persona hi ha excepcions?
I tant. I tots tenim moltes cares: puc ser una amiga excel·lent i una mala filla. Quan diuen "jo per tal posaria la mà al foc". Jo no la posaria ni per mi. Però ho dic amb alegria, que trobo que hem de ser més generosos tots amb tots. Jutgem massa, i mira que la nova filosofia és no jutjar els cossos dels altres, i penso: no els jutgem, però jutgem actituds. No pots dir que t'has aprimat o t'has engreixat però sí que pots dir que t'has equivocat fent no sé què.
Ets més comprensiva, perdones més... ¿estàs dirigint-te cap a una manera de viure més tranquil·la?
Sí, almenys ho intento. Però crec que ho aconsegueixo bastant, i la malaltia m'hi ha ajudat. Perquè aquesta cosa de dir: lo important és lo important i tot lo altre ho podem arreglar, perdonar, relativitzar, està bé, ¿eh?
¿Com veu el futur una persona nostàlgica?
Estic en un moment vital bastant curiós, perquè molts dels meus amics s'estan jubilant i en canvi jo estic activa, i m'agradaria estar-ho uns anys més. He abaixat l'accelerador, em canso més i no tinc tantes ganes d'anar a tants llocs, però sí de seguir publicant. D'altra banda, la vellesa em fa força por, cosa que no tenia prevista.
¿En què es concreta aquesta por?
Anem cap a un món en què la vellesa no hi té lloc. La meva generació hem viscut un salt descomunal: vaig veure l'arribada de la tele a casa meva, i em moriré amb la intel·ligència artificial, de la qual me n'he autoexpulsat. Penso: si visc quinze anys més, estaré fora de tot. Però bé, tampoc penso que visqui gaire.
Què dius!
Ho he pensat tota la vida, i ja m'està bé. Quan algú diu: noranta-nou anys, quina sort! Penso: oh, quin horror. El deteriorament físic sempre m'ha espantat molt, i de fet, el que em feia por quan estava al túnel del càncer era la idea de no tornar a ser qui era abans.
Digue'm una cosa que t'agradi fer cada dia.
Mira, cada matí, a quarts de vuit, vaig a caminar arran de mar amb una amiga. Estic segura que és una vàlvula de descompressió total, perquè caminem una hora i mitja i no callem. Veure el mar de bon matí és una bona manera de començar al dia. I també m'agrada cantar, vaig a una coral de Badalona amb gent de totes les edats, militàncies, nivells socials. És un grup superxulo.
¿Amb quina cançó podem acabar?
Hem començat a preparar Bohemian Rhapsody, que m'encanta, l'escoltava de jove. I la cantem en català: "Mama, un home he mort..."
Cor fort
© Sílvia Soler
© Univers, 2025
Converses acull entrevistes fetes a la nostra manera.
