Si Lacan va establir que constituïm la nostra identitat com un relat, passa el mateix amb les escoles pictòriques. Sobretot amb la d’Olot, a ulls de Xavier Palomo, comissari de l’exposició L’escola d’Olot una “Fake News” amb 150 d’història, que es pot veure a la Fundació Vila Casas. Desmuntar tòpics i reivindicar un cert costat canalla d’aquesta escola de paisatges de "calendari de Nadal" —com el mateix Palomo la defineix— és un dels objectius d’aquesta mostra que es podrà veure fins al 25 de juliol de 2021 als Espais Volart. Una quarantena d’obres procedeixen del fons Vila Casas dedicat a l’escola olotina, però també es troben peces de gran format com Recança, de Joaquim Vayreda, prestat pel Museu Nacional d’Art de Catalunya, i d’altres procedents de col·leccions particulars i que rarament veuen la llum pública. Així s’exposen obres inèdites com Torero, de Manolo Hugué, l’escultura Nena, de Joan Rebull, i la correspondència Dalí-Raymond Vayreda.
Com va néixer el projecte?
És una iniciativa del senyor Vila Casas. Pertany a una generació de la burgesia catalana en què la pintura d’Olot és imprescindible. Des de finals del segle XIX era una finestra oberta a una natura idealitzada. Un dels mites d’aquesta escola és el “pleinairisme”, del francès “plein air”, aire lliure, però és fals perquè Joaquim Vayreda no agafava la burra i anava a pintar a la muntanya, sinó que ho feia al seu estudi mitjançant fotografies. Prenia apunts del natural, clar, però normalment treballava a l’estudi.
Quina és la característica d’aquesta escola que ara vol posar en relleu?
Precisament que té una voluntat política marcada. A la segona meitat del segle XIX, quan neix, els pintors pertanyen al moviment carlista ultraconservador i volen mantenir aquest ordre promogut a través del seu art. Per això ofereixen aquesta visió tan idealitzada del camp. No pinten paisatges naturals, sinó construïts, humanitzats. Per exemple, en el quadre Voltants d’Olot, de Josep Berga i Boix va treure la xemeneia de la fàbrica que sobresurt darrere del pont per mostrar una imatge idíl·lica del poble.
No són, doncs, paisatges naturalistes que es fixen en la gent del camp?
No té cap voluntat de denuncia com el que podria tenir el naturalisme a França, sinó que pinten per mantenir l’statu quo. Mentre s’imposi l’ordre, el pagès feliç que treballa abnegadament la terra, coneix els seus límits i compleix amb les seves obligacions laborals i morals, tot va bé. El cert és que la visió que tenim de l’escola olotina neix durant el franquisme amb la Falange perquè els ideals són els mateixos: mostrar una Suïssa catalana, una Arcàdia Olotina de la qual es fa propaganda a través del Nodo.
Quins són els membres d’aquesta Escola que va durar fins als anys 70?
En realitat avui dia es posa en qüestió que es pugui parlar pròpiament d’Escola, tal com ja ho denunciava l’artista Josep Pujol l’any 1968. En una escola hi ha una tècnica i una manera d’entendre la pintura, una mateixa funcionalitat, mentre que aquí el que hi ha és una unitat temàtica i una funció política. Tota la resta és fum. Però el concepte d’escola és molt còmode. En 150 anys passen moltes coses i no es redueix a la visió fada d’un paisatge buit. Vayreda mateix és molt crític amb el liberalisme i hi ha una intencionalitat de transmetre un missatge alliçonador.
Una de les figures que la mostra reivindica és la fotògrafa Dolores Gil de Pardo. Què n’ha pogut recuperar?
Era d’origen aragonès i estava casada amb un fotògraf però va acabar, per qüestions de feina, a Olot, on va obrir un estudi propi de fotografia. Ella signa com a fotògrafa i acabarà treballant en simbiosi amb Joaquim Vayreda. S’especialitzarà en fotografia de personatges. Ell li encarregava fotografies per reproduir-les als seus quadres, sobretot personatges folklòrics i històrics, sovint criats de can Vayreda disfressats. També cal reivindicar una altra fotògrafa catalana, Sabina Muchart, que és la primera corresponsal de guerra del món i que cobrirà la guerra del Riff a primera línia.
Un altre personatge que mereix un espai a banda és Raymond Vayreda.
Era l’ovella negra de la família. Ell es dedicarà a la modernització del disseny del moble català i serà el gran defensor del Pavelló Mies Van der Rohe quan tothom l’atacava. Va ser un home compromès socialment, gran gestor cultural i defensor d’apropar la història de l’art i la cultura a les classes obreres. Va morir sol i només un cop mort la família el recupera.
Quines són les peces estrella de l’exposició?
Estic molt satisfet de poder presentar l’oli Sense títol, de Martí Casadevall, una peça molt desconeguda i que ens ajudarà a comprendre els inicis del Noucentisme, i també haver aconseguit exposar per primer cop les cartes de Salvador Dalí amb Raymond Vayreda, que es va negar a firma el Manifest Groc, tal com li demanava Dalí. També estic content per l’àmbit de la fotografia que, tot i que era conegut, sempre s’hi havia passat per sobre de puntetes.
Ferirà susceptibilitats, aquesta exposició?
Al Museu de la Garrotxa d’Olot, coorganitzador de l’exposició, els ha semblat fantàstica perquè serveix per col·locar les obres en el lloc que els correspon, més enllà de la imatge carrinclona de paisatge de calendari de Nadal. La mostra pretén reivindicar la força creativa d’aquests pintors, sobretot en el període que va del 1917 al 1936, quan Olot assumeix la capitalitat artística del país i la modernitat passa per la capital de la Garrotxa. El fill de Vayreda, Francesc Vayreda, va ser un artista trencador i va fer un primer pas cap a les arts decoratives. El tema és que aquesta revisió l’haurien de fer les institucions: hi ha altres períodes de la nostra història de l’art que s’haurien de revisar pausadament i sense prejudicis.
Creu que encara som a l’etapa del Nodo?
Surts al carrer, a Olot, i et sents a dins del Nodo, també amb la majoria de la classe política. La revisió de la nostra història no es pot limitar en modificar la manera de presentar unes obres en un museu, ha de ser més profunda. Cal que hi hagi una investigació real i fer-ho des de l’absoluta normalitat, sense caure en enfrontaments. En aquest cas d’Olot cal veure que, si grates, hi ha alguna cosa al darrere. És important no ser simplistes i quedar-nos amb la vaca: cal que el públic sigui més madur i crític.
Converses acull entrevistes fetes a la nostra manera.
