El documental El minuto heroico mostra la podrimenta de l'Opus Dei a través del testimoni de tretze dones que han aconseguit sortir-ne. Veiem com enreden nenes adolescents dient-los que tenen vocació, que Déu les ha escollides. I les que "piten" –en diuen així, de les que capten– han de fer tres vots: de castedat, d'obediència i de pobresa. Només d'ingressar al centre, els agafen la roba i els n'hi donen de talles molt més grans: "Nunca extremaremos bastante la discreción". El que els ve de gust –anar al cinema, a concerts, a passejar– se substitueix per mortificacions: des de sortir d'un bot del llit quan sona l'alarma, agenollar-se, fer un petó a terra i dir serviam (et serviré), fins a lligar-se el cilici (unes cadenes) a la cuixa, infligint-se un mal amb què amb prou feines caminaran, o autoflagel·lant-se mentre resen. Han de demanar permís fins i tot per llegir (al documental expliquen que no els autoritzaven ni Mafalda ni la Bíblia). I canten el que els deixen cantar, que no és més que un recordatori d'allò en què s'han convertit: "Soy un borrico de noria y mi gozo es trabajar." I m'aturo aquí, perquè és Mònica Terribas (Barcelona, 1968), la directora del documental, qui parlarà de la magnitud de l'Obra. I també de què vol dir ser periodista avui. I de què podem fer per estimar una mica més la nostra llengua. I del que ha après i desaprès en els 57 anys que té. I del seu fill Marc, que és qui l'arrela a tot allò més essencial.
Aquesta conversa forma part de la secció Perquè és la meva, feta amb Parlem. Parlem ofereix un 10% de descompte exclusiu per als lectors de Catorze. Premeu aquí per gaudir-ne.
¿Quin és el mecanisme amb què l'Opus Dei anul·la una persona?
Primer, t'aïllen de la teva família. Són nenes de dotze, tretze o catorze anys per a qui la seva nova família passa a ser l'Obra. A partir d'aquí tot ho fan per a ells: treballar gratuïtament, mortificar-se, deixar de menjar el que els agrada, deixar de vestir-se com volen.
¿Què trobes més pervers de tot això?
El procés de substitució del rol dels pares i les mares en nenes de tretze anys. Que a una nena li diguis que has vist que té vocació de numerària, que li dirigeixis el destí i li diguis que està en capacitat de fer un discerniment. Quan als catorze anys i mig, que és quan la majoria demanen l'admissió a l'Opus Dei, no poden prendre una decisió com aquesta.
Les numeràries es guanyen la confiança de nenes. Al documental una ho reconeix: "Aprendí a manipular muy pronto".
Com a numerària estàs tan convençuda que allò que estàs animant a fer és bo, que no tens cap mala consciència. Però hi ha exmembres de l'Opus que arrosseguen una culpa enorme: "¿I tota la gent que vaig animar a entrar quan jo tenia setze anys? Jo era qui les convencia".
Les dones que hi entren perden la personalitat, queden anul·lades: estan esgotades, no pensen, només obeeixen.
El que demanen diuen que t'ho està demanant Déu. Per tant, qui et demana els sacrificis és Déu. L'anul·lació de la personalitat és progressiva. Als catorze anys i mig promets celibat, obediència i pobresa. Però a aquesta edat ¿tu què saps si t'enamoraràs d'un noi o una noia el mes que ve? Quan se't despertin les hormones, t'hauràs de reprimir: no podràs tenir relacions sexuals ni enamorar-te de ningú. Encara que jurídicament no has entrat a formar part de l'Obra, perquè això no és fins als divuit anys, ja t'has compromès, amb una carta, a fer tot el que et demani la nova família. Quan tenen quinze o setze anys se'n van a viure als centres, i hi ha un procés d'aïllament intel·lectual molt potent: l'Obra pensa per tu. I deixes de tenir contacte amb la família i amb els amics.
Hi ha nenes que queden enlluernades per les numeràries i se'n fan amigues. Però un cop decideixen ser part de l'Obra, les ignoren: entre elles no hi pot haver amistat. Pitjor: s'han de vigilar i si noten alguna cosa estranya, estan obligades a fer "el chivatazo".
I com que hi has entrat sent petita, perquè t'havies sentit triada per Déu, un cop estàs ficada dins aquesta estructura, qualsevol dubte el vius amb culpa. I la culpa és un monstre que se't va menjant: si no m'agenollo prou, si no soc la millor planxant, si no reso quan he de resar, si no rectifico prou les meves companyes.
Si volen visitar la família, els fan sentir culpables de marxar, i acaben no anant-hi. Tot plegat et deu atrofiar l'autoestima, ¿oi?
Sí, quan ho vius amb felicitat, cap problema, perquè tens la vida muntada: tens un sostre, menges, fas el que et manen i vius com un autòmat. Però quan el cos trontolla i ja no resisteixes més el cansament, o la teva sexualitat s'expressa i amb setze anys t'enamores d'una companya, entres en un procés immens de culpa perquè li estàs fallant a Déu. I aquesta és la base de l'abús espiritual.
Hi ha numeràries cuinant, planxant, netejant els pisos dels numeraris (quan no hi són, perquè no està prohibit que es vegin). Tenen tot de dones treballant gratuïtament.
També hi ha els supernumeraris, que estan casats i tenen fills i donen voluntàriament diners a l'Obra. I els numeraris i agregats, que donen tot el seu sou a l'Obra. I les numeràries auxiliars, que treballen totes les hores del dia per servir tota aquesta estructura, perquè algú ha de cuinar, netejar, sense cobrar, esclar. Des que van aparèixer les primeres denúncies, ingressen el seu sou en un compte corrent, però després el treuen i els donen a l'Obra. El problema és que està justificat perquè representa que és Déu qui ho demana.
¿En nom del bé es fa el mal?
L'Opus Dei diu: hi ha moltes persones que tenen experiències meravelloses. Fantàstic. Però s'ha de saber que han estat tolerant molts abusos al llarg del temps.
En el documental veiem numeràries que s'atreveixen a deixar l'Opus Dei. ¿Hi ha algun moment en què tu hagis hagut de dir prou?
He dit no i prou moltes vegades a la vida professional i personal. He patit abusos psicològics, tots hem tingut un cap que et forçava a fer el que no volies. Però no és res comparable a El minuto heroico. La vida és saber posar límits als altres. Saber dir sí i no és un aprenentatge imprescindible, i els qui han estat educats per ser sempre obedients poden caure en situacions d'abusos. Perquè si a tu només et programen per dir sí, encara que no vulguis estudiar arquitectura, ho estudiaràs; encara que no vulguis anar a Roma, hi aniràs; encara que no vulguis posar-te el cilici dues hores al dia, te'l posaràs; encara que no vulguis anar a missa cada dia, hi aniràs; encara que no vulguis anar amb la roba que et donen les supernumeràries, te la posaràs.
És una idea interessant: ensenyar a desobeir.
El meu fill té vint-i-sis anys i té molt clar quan vol fer una cosa i quan no. És molt important que els nens des de petits ho aprenguin.
El mecanisme de l'Opus és el mateix que el d'una relació de maltractament: t'inoculen la por, la culpa, t'aïllen. El documental et pot ajudar a detectar indicis petits d'abusos.
Molts m'han dit que els ha servit per identificar abusos a la feina o en una parella. Qualsevol relació té el potencial que sigui desigual. I evidentment que a l'Opus Dei hi ha masclisme, però és que vivim en una estructura patriarcal profundament masclista.
He anat apuntant notícies que he vist a les xarxes socials de mitjans: "un cangur d'Austràlia s'escapa per la carretera", "tal influencer s'ha afaitat la barba". ¿Per què els mitjans seriosos cada cop publiquen més bestieses?
Perquè vivim en una època en què el rendiment dels mitjans pivota en el nombre de clics que es fan a les xarxes socials i a les pàgines webs. I les notícies cridaneres que entretenen acaben prenent l'espai de les notícies importants.
Fa l'efecte que mitjans d'informació s'estan convertint en mitjans d'entreteniment.
I això passa quan tens una societat en què el rendiment econòmic passa per sobre del social. Perquè llavors es desdibuixa el servei públic, que és la tasca del nostre ofici. La capacitat de generar coneixement dels nostres mitjans és altíssima, podríem fer virgueries, però el problema és que si el qui governa cada mitjà té com a objectiu el rendiment econòmic per sobre del social, tot s'omplirà de cangurs travessant carreteres.
Per entendre-ho: com més clics té el cangur...
...millor li va al mitjà.
¿Pots tenir més subvencions? ¿O d'on es treuen els diners?
El trànsit als webs és una mesura per saber quin és el nivell d'impacte social, que vol dir a quanta gent arribo. I això serveix per mostrar-ho als anunciants, a les subvencions i a tot. Amb un espai de xafarderies i curiositats generaràs més trànsit que analitzant com l'increment de la despesa militar a Europa afectarà els serveis públics de salut o d'educació. Això no donarà gaires clics, però és imprescindible perquè la gent sàpiga quins governs està votant. Però esclar, donen molts més clics els cangurs.
Si ara volgués fer audiència, ¿què hauria de fer?
Buscar famosos que es barallin! Qualsevol bronca entre famosos funciona. O xafarderies: algú que ve a explicar-te la seva vida, que no l'ha explicat mai, i et confessarà que a tal edat es va enamorar de tal conegut. I la violència física ni t'explico: algú que es pegui pel carrer ven molt. Però si no tens el que cotitza més, que és el gran follón, sempre tens el recurs de la bronca verbal. Hi ha rastrejadors de xarxes per veure quines bronques hi ha hagut a tertúlies.
¿I explicar malalties?
Sí, els amors, desamors, els fills. Després, gats que s'enfilen en una lleixa i obren un pot d'arròs. És molt més atractiu veure un gat fent una proesa a casa que algú explicant les raons de l'última oposició de Putin respecte a Ucraïna. Els grans tractors d'audiència són les curiositats, l'emocionalitat i la violència.
¿I exagerar les notícies i provocar pànic?
Aquí s'ha de traçar molt bé la línia, perquè és necessari informar de coses que ens espanten. Pot fer por veure nens esquarterats a Gaza, però és necessari per prendre consciència del disbarat que representa tenir determinats dirigents al capdavant d'un estat. I el que també dona molts clics és que, com que l'esperança de vida ens apropa més als noranta anys que als vuitanta i no ens volem fer vells perquè ens fa ràbia tenir arrugues, tots els consells per desafiar el pas del temps funcionen de nassos.
¿L'audiència acaba mostrant el tipus de societat que som?
La perversió màxima són nenes de dotze anys fent skin care. Si tens un capitalisme basat en vendre, el que vols és que les nenes –i fixa't que això no ho fan els nens– des de ben petites cada dia facin rutines de pell. Això vol dir que quan siguin grans seran compradores de cremes, perquè estaran convençudes que si tenien la pell tan mona era per les cremes, no pensaran que era perquè tenien quinze anys i no els calia res. I pensaran que quan tinguin cinquanta-set anys com jo, posant-se cremes, podran tenir la pell de quan en tenien vint. Aquest és el negoci del sistema.
També hi ha entrevistes a famosos pel fet de ser famosos. ¿Es dona per fet que l'audiència és tonta?
Els programes de televisió sempre han portat famosos, perquè són un mirall de l'ascensor social. S'entrevisten actors o músics perquè ens expliquin quines són les claus per convertir-se en el que són. Vivim en una societat molt competitiva en què el qui arriba a dalt és el qui ha triomfat. Després ens preguntem com ho ha fet, i la resposta no sempre és agradable. Però sí que la gent coneguda funciona com a reclam perquè vivim en un sistema aspiracional i competitiu. I en canvi, poques vegades trobem entrevistes a col·lectius que han treballat per l'habitatge digne. L'Eduard Fernández el veus a tot arreu perquè ha aconseguit tots els premis, i això és un reclam d'audiència perquè quan ens sentim petits, mirem persones que fan coses excel·lents i diem: potser un dia em passarà alguna cosa que em farà especial.
¿Els influencers tenen massa poder?
Tenen el poder que els dona la gent que està enganxada a les xarxes. ¿Per què em fas aquesta pregunta? Perquè saps que tots aquests continguts tenen audiència.
No ho veig ni positiu ni negatiu, només és una observació: la Laura Escanes surt a tot arreu, la Juliana Canet, també. Tenen una presència dins de mitjans de comunicació considerable.
Abans la tenia gent que no utilitzava les xarxes i sortien per televisió. L'Encarna Sánchez tenia infinitament més poder que les que em dius, eren audiències milionàries. El rol que fan les influencers avui és el que feia l'Encarna Sánchez a la ràdio o la Júlia Otero o jo en etapes de la nostra trajectòria. I d'homes no n'estem dient, però són infinitament més que dones. Diem Escanes i Canet i ens oblidem dels 200.000 homes que estan fent d'influencers a les xarxes tot el dia i sovint amb influència sobre el pensament d'extrema dreta i dient coses bastant greus. Però el que està passant ara i el que passava aleshores, des dels inicis de la comunicació massiva, és que el poder el dona qui mira, qui fa clic. Al final qui valida les decisions de qui decideix posar cangurs travessant carreteres o influencers fent discursos d'extrema dreta és la societat que els segueix. ¿Hi ha una responsabilitat dels mitjans de comunicació? sí, ¿i de qui posa els anuncis? sí. Perquè si els anunciants diguessin "no vull associar la meva marca a aquests continguts", les coses canviarien. Els anunciants són els qui fan prendre decisions als mitjans de comunicació. I per tant, aquí hi ha petites, mitjanes i gran empreses que podrien canviar molt les coses. Hi juguen molts actors: la part política, que és la que ho regula; els anunciants, que són els que posen els diners perquè se sostinguin els mitjans; els periodistes, que se'ls demana molta responsabilitat mentre els seus caps i accionistes els exigeixen resultats.
Però és un absurd, ¿oi? Perquè hi ha tot de periodistes treballant per fer titulars enganyosos i notícies que són xorrades.
Ningú es fa periodista per explicar que un cangur travessa una carretera o que tal famós ha insultat tal altre. Però els qui decideixen quina mena de continguts donen clics busquen perfils que ho facin.
Al programa Que no surti d'aquí van difondre un rumor, resulta que era mentida i van demanar perdó. Això vol dir que pots inventar-te el que vulguis, esbombar-ho i després demanar disculpes.
No, perquè afortunadament avui dia la mentida té les cames curtes. Però em sembla molt cridaner que tinguem unitats de verificació en els mitjans de comunicació quan cada periodista ho ha de ser en si mateix. Perquè els periodistes hauríem de verificar sempre tot el que diem o com a mínim tenir tres fonts que ens validin una informació abans de fer-la pública.
Però en aquell cas no va passar aquests tres filtres.
Quan no passen aquests filtres no pot ser "és que jo soc un programa de xafarderies". Compte. Nosaltres no podem utilitzar els mitjans de comunicació per llançar rumors. De tota manera, crec que estem millor que fa vint anys: abans una persona amb un micròfon podia dir un autèntic disbarat i l'altre no es podia defensar. Ara tens les xarxes per reaccionar immediatament. El problema que tenim amb les xarxes és que el nivell d'atenció és tan breu i el gruix de la circulació és tan ingent que no hi ha manera de reflexionar res.
És desbordant: abans he entrat a Instagram a buscar un vídeo teu que m'havia guardat, i m'han enviat un missatge, he començat a mirar bestieses i he pensat: ¿i el vídeo? És molt fàcil despistar-te.
Estem tan acostumats a tenir-ho tot ara mateix, i les notícies circulen a tanta velocitat, que el valor del temps d'espera ha desaparegut. Ningú espera: tothom ho vol tot ja. La informació ha de circular ja. I això fa que no es verifiqui, perquè si has d'estar competint amb el teu rival mediàtic les vint-i-quatre hores i tot està penjat a les xarxes al minut i tu ja saps que tal persona està fotuda, pots arribar a casos tràgics d'anticipar la mort d'algú que no s'ha mort. Tot circula a tal velocitat que el teu cervell no processa la informació: estàs llegint un mail i te n'arriba un altre, i un WhatsApp, i el Telegram i les notificacions urgents dels mitjans, ¿com vols centrar l'atenció? Avui algú em deia: ¿per què treballes el cap de setmana? Perquè és l'única estona en què puc estar quatre hores seguides sense que ningú m'interrompi.
Que el dissabte i el diumenge es converteixin en el dies de poder treballar bé diu molt.
És així de greu. Em dic: avui que és dijous, dedicaré tot el matí a aquest llibre que m'he d'acabar. Impossible.
¿Quin tipus de persona crea aquesta manera de fer?
Quan algú t'escriu per WhatsApp o per mail espera que li contestis immediatament, perquè si no, ho consideren una falta d'educació, ¿com és que no em respons si ho has vist? Tot plegat fa que cada vegada tinguem menys capacitat de concentració i, per tant, d'assumir plantejaments complexos.
¿Tot tira cap a la dispersió?
Fa trenta-dos anys que soc professora a la universitat i la capacitat d'atenció dels alumnes, sense que sigui culpa seva, ha disminuït. Perquè l'impacte informatiu constant fa que la seva capacitat d'atenció disminueixi. Ens passa igual a nosaltres, que som més grans. Em van educar en la disciplina de l'estudi: prenia apunts a mà i havia d'anar a buscar llibres a la biblioteca. Ara si vull saber quin any va néixer la Rodoreda, trigo un segon a trobar-ho, que és el mateix segon que trigo a oblidar-ho. El cervell diu: ¿per què ho he de memoritzar si ho puc saber quan vulgui?
Del que dèiem, ¿és qüestió que els mitjans es dediquin més a informar que a entretenir?
El que necessitem és que la gent distingeixi les funcions que compleix cada cosa. Perquè si estàs veient un informatiu fet amb criteris d'entreteniment és possible que t'estiguin entretenint més que informant. I si saps que una imatge del Trump repetida deu vegades generarà més audiència que mostrar la franja de Gaza, hi haurà informacions que quedaran fora. ¿Què és el que més audiència té en un informatiu? La meteo i els esports. Si estiguessin a l'inici dels informatius, ningú veuria el que passa al món. El que és important és que ningú faci informació amb criteris d'entreteniment. Quan s'ha de fer entreteniment se n'ha de fer, i quan s'ha de fer informació, se n'ha de fer. ¿Vol dir que la informació no ha de ser plantejada amb criteris atractius? Clar, perquè si és avorrit, no el miraran i cada cop hi haurà més gent desinformada. Però això no vol dir que la informació es converteixi en infotainment, i la línia és molt fina. Perquè hi ha informacions que són més atractives, i això és temptador: és més fàcil vendre "han atracat, han matat, hi ha hagut violacions", que la informació econòmica.
¿És més important la independència o el català?
La societat ha votat, i quan vota no s'equivoca. Ha decidit en quin punt de la història està i què vol. Per tant, és molt arriscat pensar que la gent no sap què li convé. Però el futur del català és una qüestió que ens hauria de preocupar a tots, vinguin d'on vinguin. I això no té res a veure amb la independència. A una persona de Colòmbia, de la mateixa manera que llegeix El Quixot, li hauria d'interessar Tirant lo Blanc.
També hem de fer-ho interessant.
I la forma d'aconseguir-ho és que en aquest país la gent s'estimi el català i el parli sempre que pugui. I no el defensi sempre des d'una perspectiva política, perquè m'has preguntat: independència o llengua, no m'has dit independència o centres d'atenció primària, o independència o mitjans de comunicació. No hem de defensar al llengua per qüestions polítiques, sinó culturals. Hem de voler que algú que vingui de Romania s'enamori del català.
Però per enamorar hem de tenir una mica més d'autoestima, ¿oi?
Sí, com a país la tenim molt baixa. Els francesos o els italians no tenen aquest problema. Quan vas a Itàlia, xampurreges l'italià, perquè saps que és la seva llengua. I vas a França i fas un esforç per dir je suis, perquè ells estan orgullosos de la seva llengua i no hi renuncien. Els anglesos, els alemanys, els portuguesos, ningú té vergonya de la seva llengua fins al punt que el primer que fan és renunciar-hi. Ja sé que ho fem amb tota la bona fe, però és que som tant terra d'acollida que perquè la gent se senti benvinguda renunciem al més fonamental, la nostra llengua.
Tens cinquanta-set anys, ¿què t'ha costat més d'aprendre?
A dir no al que em demanen. Costa aprendre a valorar quant de tu has de donar.
És un tema, ¿eh?
Quant de tu has de donar sense sacrificar-te massa. I tots hem nascut en una educació cristiana, sentim culpa quan algú ens demana una cosa i no la fem. Però hem d'aprendre a prioritzar qui som. Això és l'aprenentatge més difícil: saber qui ets i què necessites de tu mateix.
¿Pots trobar-te fent més del que et toca?
Em costa molt. Quan em demanen una cosa sempre tinc tendència a dir: això potser ho podria fer. Però llavors voldrà dir que dormiré quatre hores, perquè si arribo a les onze i em llevo a les sis... És important aprendre a dir no puc perquè, mira, vull estar amb el meu fill quan arribi a casa. I ja està, no passa res. ¿Però no vindràs al final? No, he sortit de casa a les set del matí i tornaré a la nit, és suficient, i vull estar amb la meva família una estona. La culpa pesa molt.
Tu que tens per feina buscar la veritat, ¿quina relació tens amb la mentida?
¿Podem suportar la veritat sempre?
No.
Si tu haguessis vingut pensant "Quina ràbia, fer aquesta entrevista", no em diries: "Mira, Mònica, em caus fatal però el meu mitjà m'ha demanat que et faci una entrevista, serà que no te'n fan, però aquí estic." Tu saps que això no ho pots fer: ¿quanta veritat podem suportar cada dia a totes hores? ¿Ens cau bé tothom? ¿Tothom ens genera bon rotllo? ¿La convivència permet dir tota la veritat cada minut?
Però tu que has vist tanta gent amb poder, deus saber detectar la mentida d'una hora lluny o quan et fan la pilota.
Sí, jo sé quan em menteixen. M'agrada molt entrevistar i mirar els ulls de la gent: la veritat no la diuen les paraules, sinó els ulls.
O sigui que quan parles amb algú, mirant-lo als ulls ja saps si et menteix.
S'ha de ser molt hàbil per mentir mirant als ulls. S'ha de tenir un punt de...
...¿psicopatia?
Que n'hi ha. El llenguatge diu molt, perquè es tensen les faccions, la forma com es posa el cos. Ho veus quan algú, davant d'una pregunta, articula ràpidament una estratègia per no respondre. I en aquella estratègia no hi ha una superintel·ligència.
Llavors és fantàstic, pots saber sempre que et menteixen.
No! Això no vol dir que l'encertis.
¿Te les han colat?
Home, i tant, moltíssimes vegades. Però aquesta és la gràcia de la vida, prova error, prova error, prova error.
¿Aquest no saber dir prou pot conviure amb la por de desaparèixer? Hi ha qui diu que com més gran es fa, a menys llocs el criden.
Això segur que passarà. Però quan veig que hi ha persones que estan molt obsessionades a transcendir, "escriure perquè quedi, anar a tal lloc perquè si no, què diran de mi", sempre penso: però si al cap de cinc anys de morta se'n recordaran de tu els qui t'estimaven i punt, la resta dirà: "¿ja fa deu anys que va morir aquell?"
Vaig estar minut a minut pendent de la Dana, ha passat una mica de temps i ja no hi penso. Impacta la rapidesa amb què oblidem qualsevol tragèdia.
Mira, el més important és saber viure els últims anys de la vida sense amargar la vida a ningú. I com deia la meva padrina: que Déu ens doni cinc minuts més de seny que de salut.
¿Sí?
Cent per cent. Encara que no tinguis salut, que no perdis el cap i acabis comportant-te d'una manera que no sigui suportable per als altres. I la salut, vas posant pedaços al cos fins que digui prou. Al final el cos és una màquina que no sabem per on s'espatllarà, però que segur que per algun lloc s'espatllarà. I tant de bo que no sigui pel cap.
¿Quina relació tens amb la màquina del cos?
Li estem exigint molt perquè el ritme de vida que portem és alt, però també ens sabem cuidar més.
¿Et cuides bé?
M'hauria de cuidar millor, però procuro caminar, fer ioga, soc capaç de llevar-me d'hora.
¿Ets una persona disciplinada?
Sí.
¿Quin número ets dels cinc germans?
La petita.
Els psicòlegs diuen que els més petits de molts germans són els més espavilats.
No ho sé... [es queda rumiant]. Del que deies... tot és tant una loteria: fem números per tenir malalties però al final no se sap què passarà, el que és important és que ens puguem acomiadar bé, perquè la màquina falla i adeu. Ha de ser molt dur que el cos et funcioni però el cap no. Per a la gent que t'estima és més difícil assumir que perdis el cap que no que perdis el cos.
¿No tens cap problema amb el pas del temps?
En absolut. El primer que dic és l'edat que tinc, no tinc cap problema. Fer anys és inevitable, plantejar-te qualsevol altra cosa és ruc. Vaig néixer el 16 de gener del 1968: és un fet, no és opinable, es veu en el carnet d'identitat, en la pell, en la paciència i en la carrera professional. Perquè de cop els teus alumnes podrien ser els teus fills: vaig començar a fer classes amb vint-i-quatre anys i ara en tinc cinquanta-set, i ells en continuen tenint divuit.
Tens un fill, en Marc, que té síndrome de Down. ¿Què et dona ell que no et doni ningú?
Tot. El que et dona un fill no t'ho pot donar ningú més. És la generositat total d'ell cap a tu, de tu cap a ell. El Marc connecta amb el que és fonamental de la vida.
¿I què és?
Et pregunta: ¿com estàs? Necessita que les persones estiguin contentes, que no estiguin cansades. Es passa el dia fent un escàner de la gent del seu voltant per veure si estan bé. I quan et veu patir, pateix. I quan et veu que estàs bé, és feliç. Connecta amb el que és fonamental. La resta, la teva carrera professional, el que fas, el que no fas... fins i tot, el que fa ell ho fa perquè siguis feliç. Quan arriba de treballar li dic: ¿com ha anat, Marc, la feina? "He estat a tope, molt bé". I potser no és veritat, però com que vol que estiguis contenta, i sap que per a tu és important que estigui bé a la feina, el primer que et diu és: "He estat a tope". ¿Segur? I potser no.
¿T'arrela?
Sí, perquè no tenen tanta agenda com nosaltres. La seva agenda es basa en passar-s'ho bé amb els amics, al futbol. Per a ell és molt important que al restaurant on treballa els seus companys de feina el valorin. No ho verbalitza, però quan el valoren es creix, perquè es vol sentir un més de la feina. I això t'ensenya moltes coses de la vida, perquè al final avui fas un projecte, demà en fas un altre, i en aquesta nau on navegues, el que fas creuant l'oceà dependrà de tu. Però l'important és que no hi tinguis forats, que els provoquen bàsicament el voler fer la travessa més ràpida. El Marc m'ajuda a no córrer i a tenir la nau sense forats.
Per tant, l'última pregunta és la primera que t'hauria d'haver fet, ¿com estàs?
Molt bé.
¿Què t'has tret de sobre?
No m'agrada treure'm coses de sobre, m'agrada gaudir del que faig. I una de les coses boniques del documental és que he tingut la sensació que he fet bé a moltes persones.
¿Que la feina tingui un sentit? ¿que no estiguis fent notícies de cangurs?
Sí. He rebut molts correus anònims que em deien: ara podré explicar als meus fills qui va ser la seva mare quan estava a l'Obra. ¿Com no he d'estar bé? Si som uns privilegiats de poder fer aquesta feina i de no haver patit el que han patit aquestes persones. ¿De què vols que ens queixem? Si estem a Barcelona el 2025 en situacions de privilegi perquè, d'entrada, tenim feina.
¿Ens queixem massa?
Ens posem el llistó molt més alt del que tocaria. Cadascú té els seus problemes, tots en tenim i no es pot fer demagògia, però ens posem molts plans a la vida: faré això i allò i allò altre. I no, les coses a vegades són més inesperades i senzilles. T'arriba i és un regal, i si no estàs preparat per viure-ho perquè estàs pensant en el proper projecte, t'ho perds. Em pregunten: ¿quin serà el proper projecte que faràs? Estic mirant coses, però no estic en el futur, estic aquí. Hola, ¿que tal?
"Perquè és la meva" és una secció d'entrevistes feta per Gemma Ventura Farré, amb la col·laboració de Parlem, en què es posa en valor la llengua i la cultura catalanes.
