“Ens han ensenyat a enfocar”, diu la Chantal mirant l’Alice Monteil i la Diana Rangel, que l’han guiat al llarg d’un projecte participatiu de creació fotogràfica dirigit a joves en situacions de vulnerabilitat social, del qual n’ha resultat l’exposició Planeta Barri.
La iniciativa, ideada i impulsada per la Fundació “la Caixa” i la Fundació Photographic Social Vision, busca generar espais d’inclusió i diàleg per donar veu al procés de creixement personal i creació d’identitat que experimenten els adolescents. Així doncs, 10 joves vinculats a Mans a les Mans, han pres part en un procés fotogràfic de gairebé sis mesos que els ha fet disfressar, amagant allò que són per, a partir del joc amb l’objectiu, descobrir-se a si mateixos i descobrir coses dels altres que, segons expliquen, els han sorprès.
La Valery diu que ara els adults la prenen més seriosament “com si ens haguéssim convertit en alguna cosa més”. M’ensenya la seva composició visual que, amb les dels seus companys, es troba exposada al hall del museu. Una ubicació estratègica per captar la mirada del visitant i submergir-lo en aquest món tèrbol i confús, però també brillant i estimulant, que és l’adolescència. Expliquen que han après a enfocar qui són, com són. A fixar la mirada en allò que els agrada i el que no, per capturar què senten i com ho senten. Captar la intensitat, els colors, tons i forma d’allò que els passa pel cap i per davant dels ulls en el seu dia a dia, enmig de la volatilitat adolescent. “De vegades em sento confosa”, ha escrit la Valery en un peu de foto i, mentre ens el mirem, li reconec que és un tret adolescent que no es cura pas amb l’edat.
La majoria de les composicions visuals que han resultat d’aquest procés comparteixen referències a la família i els amics. “M’agrada capturar la diferència entre els colors foscos de la nit i els colors que té l’alba, quan surt el sol i la vida. De nit també hi ha vida, però és quan em trobo amb els col·legues a l’skatepark.” M’ho diu en Juan Pablo, parlant d’aquesta mena d’armadura de roure en què es converteixen els amics que són còmplices de les primeres vegades.
I és precisament el roure el fil conductor de la composició narrativo-visual de la Chantal. En una metàfora del que seria el seu nucli i les seves branques reflexiona, a través de frases superposades a les imatges, sobre el procés de creixement. “La vida és el més meravellós conte de fades” o “Soc i sempre seré el que vulgui ser”, són algunes de les cites. “Al llarg de la vida pots escollir allò que vols i ningú hauria de dir-te qui ets o què has de fer perquè, al final, tot depèn de tu”, m’explica i les paraules es tenyeixen del fulgor de l’univers si tot just esclata, d’aquest planeta que els sembla que acaben d’entrenar.
Un planeta que és un barri, tal com diu el títol de l’exposició. El planeta-barri de la Marina és la topografia que comparteixen, que ara concentra i fa conviure les seves històries. “Tots i totes tenen passats més aviat complicats i cal molta pedagogia per fer-los encaixar i conviure”, explica en Roberto, educador del grup, que hi ha treballat els últims dos anys.
Ara els seus espais, les seves arrels i branques, les seves històries i mirades, es traslladen per ocupar l’entrada del CaixaForum. En Manuel fins i tot intervé, sense adonar-se’n, una de les obres que hi ha exposades. Es tracta de l’estructura de neó de Lucio Fontana Ambient espacial n.º 51-A1 que, en la seva composició fotogràfica, es transforma en tubs replets d’un líquid inflamable que vessen i del qual ha d’escapar amb una bicicleta màgica. Es tracta d’un gir cap a la ciència-ficció que també fa en Shamil, que narra una història fantàstica a través de fotografies d’amics, germans i nebots. “Ens sorprèn que hagi sortit bé”, em confessen, rient.
Les organitzadores i els responsables del grup coincideixen que el procés ha estat una eina d’empoderament i que ha “sumat punts d’autoestima” al grup. Moltes de les reflexions que acompanyen les seves fotografies parlen, efectivament, d’inseguretat i vergonya, però algunes d’elles reverteixen això. És el cas de les fotografies de la Valery que diuen que “vagi on vagi sempre tindré vergonya de moltes coses”, una confessió que conviu amb: “de vegades em puc sentir molt segura de mi mateixa”. Ella riu d’aquesta contradicció, dient que ha descobert que “quan estic amb mi mateixa sí que em sento segura i depèn de mi com em mostro als altres”.
Potser és aquesta contradicció el que assenyala l’èxit d’un projecte que no pretén ensenyar art sinó descobrir a través de les arts, de l’objectiu fotogràfic, en aquest cas. Fotografies que exposen inquietuds, contradiccions, inseguretat i somnis, i un projecte que els dona l’oportunitat de captar-ho amb els mateixos recursos de què disposen la resta d’adolescents. Com diu la Chantal, sembla que Planeta-Barri els ha fet descobrir “molt d’allò que som, però sobretot molt del que volem ser”.
Planeta Barri
Del 28 de juny al 5 de setembre del 2021, al Caixaforum de Barcelona.
Una exploració de la identitat per part de deu adolescents, nois i noies en situació de vulnerabilitat social, en què la fotografia serveix com a eina expressiva i transformadora.
