La humanitat fa molts anys que construeix fars per il·luminar, localitzar i orientar-se des de punts estratègics. Estan adreçats a la navegació, situats a les costes més abruptes i llunyanes i a les entrades dels ports. Mirats des de terra semblen gegants o gegantons, cada un d’ells amb el vestit i l’alçada que els identifica, donen la benvinguda i la confiança per poder arribar a lloc.
Sempre m’ha intrigat el joc de miralls que fa giravoltar la seva llum, fent que acaroni d’alguna manera el paisatge que l’envolta. No és una llum com les altres. Sembla que et vingui a buscar, que t’interpel·li en les nits de foscor dient-te "ei, soc aquí". I tu, en veure-la, també et preguntes on ets i fins i tot cap on vols anar des del rastre de llum que t’arriba.
Fer camí de far a far, un darrere l’altre, a l’illa de Menorca, em va fer pensar en la comunicació silenciosa que acabes establint amb aquestes construccions impressionants que vas trobant repartides pel contorn del territori. Però va ser a El Nord del Nord, al centre d’interpretació de Cavalleria, on la llum va augmentar la seva intensitat.
Allà veus com el far, fins fa pocs anys, estava habitat pel faroler. Era ell qui feia funcionar la instal·lació, el que emetia la llum des del punt més alt, però insospitadament també, des d’arran de terra. Expliquen els avis que ell era la persona culta del seu petit territori rural, enmig de roques, terres, petits llocs i mar. Era qui tenia llibres, que van esdevenir biblioteca. I a la manera de la llum, va voler compartir la cultura i el seus sabers, fent-los arribar més enllà del mur de pedra seca que li delimitava l’espai. I això va fer el far encara més alt i més visible. Les criatures dels voltants, massa allunyades per poder anar a escola, van aprendre a escriure i a llegir amb la seva llum. La del far i la del faroler.
I van ser llum sobre llum.
Des d’aquest far-escola, imagino l’escola-far, un rumb lluminós per a l’educació.
