M’estimo l’escola. Me l’estimo fins i tot ara, quan s’ha vist abocada a mirar-se al mirall i dir-se: endavant, ho hem de fer, tot i les circumstàncies. El covid li va tancar les portes el curs passat i, en temps d’absència, els seus valors van ser compresos més i més per molts. La vam trobar a faltar. Els infants, les famílies i els mestres volien tornar-hi i això sembla que l’hagi convertit en servei essencial, però ja ho era. La diferència és que ara ho sabem.
L’escola és el territori de l’esperança. Com el pagès que no s’oblida de tenir cura dels seus plançons, l’escola té cura de les persones. Genera un marc, prepara el terreny i acompanya el créixer. I ho fa amb coneixement, sabent que el que s’hi està gestant és el ser de cada una de les vides que acull. I no només d’elles, sinó del model de societat, de saber, de cultura. I això és l’esperança. El present i el futur de les persones i del món que habiten.
A la pandèmia d’aquest llarg any se n’hi va sumant una altra que no sé si encara em fa més por. És el virus social. El despropòsit regeix la nostra societat. Hi ha moltes qüestions que es frenen i s'encallen i se les tiren pel cap els qui en tenen les atribucions. Si portéssim bona part d'aquestes qüestions a una rotllana d’infants acostumats a escoltar-se, respectar-se, trobar acords pel bé comú, matisar les propostes, quantificar-les, sospesar-les, i tantes coses que saben i aprenen a l’escola, em sembla que les resoldrien amb un sentit comú que avui no trobem a la nostra vida social imposada.
Quina esperança poden construir els infants si s'emmirallen en adults que ens la fan perdre tota? I quin conte els hem d’explicar les mestres per ajudar-los a imaginar un món que no és com el que es troben quan traspassen la porta del carrer?
L’escola no és fràgil. En aquest moment l’esperança, sí.
