"Soc professora de català i de literatura. Ara estic en un institut de nova creació de Vallcarca, on tots els alumnes són de primer d'ESO. Som set professors i hem decidit que no s'utilitzaran tablets ni mòbils. No tenim ordinadors. Hem començat el curs amb paper i boli, i m'he adonat que era necessari: no saben escriure. Amb l'ordinador sí, però a mà, no. N'hi ha molts que escriuen amb lletra de pal. Estan acostumats a teclats. És culpa de tots: ¿què fan a casa? Escriuen amb el mòbil, ¿i a classe? Tot són pantalles. I això té conseqüències en el llegir i en l'escriure". M'ho diu Àfrica Ragel, professora i escriptora (acaba de publicar la novel·la Guimedell, comtessa de les pedres amb Columna), a La cultura a l'escola, la secció feta amb el Consorci d'Educació de Barcelona.
¿Quins motius donaries perquè escrivíssim més a mà?
D'entrada, s'aprèn molt millor escrivint a mà que amb l'ordinador. El gest que fas en fer una paraula ajuda a interioritzar-la: et fa aturar a pensar què vols dir, de quina manera ho vols dir. Fa que et concentris més. Posar-li una grafia també és una forma de creativitat, perquè cadascú té la seva lletra. En canvi, si te la trobes feta en un teclat, no hi ha personalitat, només l'has de prémer. I esclar que vas molt més ràpid, però et perds el més important: la interiorització. Al final és una mostra de l'acceleració amb què vivim: córrer sense aprofundir. I els nens no necessiten anar ràpid, han de tenir temps per fer, no per acabar.
Jo mateixa escric a mà el que he de fer cada dia. I no és el mateix quan ho apunto en una nota del mòbil.
Clar, perquè mentre ho escrius, passa per dintre teu. I no només això, també hi ha la memòria: el que escrivim a mà ho memoritzem millor que el que copiem amb un teclat. Només cal pensar en quan nosaltres de joves preníem apunts per estudiar: fèiem esquemes, estructuràvem idees. I també enforteix la comprensió lectora: si has escrit la paraula, és més fàcil que la puguis reconèixer. Quan als meus alumnes els demano que busquin informació, també els demano que la copiïn a mà en un paper. Fora pantalles: cal tornar a llegir en paper i a escriure a mà.
Escriure a mà és una forma de lluitar contra la velocitat de la societat, que ja ha entrat a l'escola.
Sí, fins i tot ajuda a reduir l'estrès: perquè hi ha la part física, la mà, el cos. Fixa't quanta gent adulta pinta mandales per relaxar-se. Avui a classe hem fet una clau dicotòmica d'accentuació, i la copiaven mentre la deduíem entre tots: ¿on cau la síl·laba tònica? ¿És plana, aguda? Per a ells era com passar la pantalla d'un joc, arribaven al final i deien: "Que bé!" I era tan simple com copiar a mà un exercici. Amb l'ordinador no ho veurien, fins i tot el vincle que es crearia a classe seria diferent.
A Suècia han aturat tota la inversió en pantalles per tornar als llibres.
El meu institut és free mòbil, de bon matí el deixem a les taquilles: els alumnes i els professors. Tots estem tot el dia sense mirar el mòbil. Les famílies ho agraeixen i ho saben: si passa alguna cosa els avisarem, i si ells han d'avisar del que sigui, poden trucar a secretaria, com sempre s'ha fet. I a l'hora del pati, els nens, en comptes d'estar callats, quiets i abduïts per la pantalla, juguen, corren i parlen. Els vam dir que si algú d'amagat el duia, es requisaria i haurien de venir les famílies a buscar-lo. I funciona molt bé.
¿Per què heu dit que no a la pantalla?
Perquè volem controlar el ciberassetjament. I perquè es desconcentren moltíssim amb el mòbil.
¿Ho has notat molt?
Des que no tenen pantalles, es concentren molt més. I jo també: no he d'estar vigilant a veure què està mirant. Pots fer que no tinguin accés a Youtube o a les xarxes socials, però saben com arribar a altres llocs. O a l'hora de prendre apunts: no és el mateix estar teclejant que poder fer els teus esquemes. Les pantalles fan que l'atenció sigui molt dispersa, que no entris a fons en el que estàs aprenent. En canvi, agafes paper i boli i fas els teus títols, els subratlles, els pintes. Il·lustres els raonaments.
Molts adolescents l'últim i el primer que miren cada dia és el mòbil.
Vas al restaurant i famílies amb nens petits els encolomen el mòbil perquè no molestin. Jo tinc cinc fills i anava carregada de contes. O els veus al cotxet amb tablets immenses, arriben a secundària i són ionquis de les pantalles. Però s'adapten ràpid, eh? A classe ja no troben a faltar el mòbil.
Per internet topes amb missatges curts, simples. En un llibre hi ha una complexitat, una atenció, un tempo.
A la biblioteca de l'institut tinc catorze alumnes. Seuen en rotllana, llegim en veu alta. I dic: "¿Un voluntari per buscar informació sobre l'autor?" He fet uns carnets i quan han fet deu coses voluntàries, tenen un premi: un llibre, un descompte a la llibreria, una pujada de nota. Em deien: "És la primera vegada que sé de què va un llibre quan el llegeixo".
Llavors estàs dient que hi ha nens que llegeixen molt bé però sense entendre-ho.
I tant. Que llegeixen en veu alta, amb una dicció impecable, mentre pensen en altres coses. I si han de llegir en digital a casa, ara els sona un Whatsapp, ara m'han fet un like a Instagram, els és molt complicat concentrar-se a qualsevol lloc.
Però ens passa a tots, ¿oi? Fins i tot a mi em costa més concentrar-me ara que fa cinc anys.
A mi també. Soc al sofà de casa, miro el mòbil i ja m'ha passat mitja hora. I si et despistes, les notícies les llegeixes en diagonal.
¿Com podem protegir-los d'aquesta addicció?
Donant-los el que és més difícil de trobar: temps lent. I amb això cal el nostre exemple, siguem pares o professors. Tornar a llegir a poc a poc, un quart d'hora cada nit, amb els fills. I convertir-ho en una experiència: de passar el paper, mirar la coberta, el llom, les guardes. El que més m'agrada és quan em diuen: "¿Em puc endur aquest llibre a casa?"
¿Què no hem de fer?
Fa anys, a tercer d'ESO, vam llegir Mar i cel en veu alta, en rotllana, i cadascú n'interpretava un paper. Mentrestant, a casa meva, durant tres setmanes, els vaig muntar una escape room. Va ser moltíssima feina i només va durar una hora a classe. I vaig pensar: em complico la vida. Que ens ho vam passar molt bé, però una escape room no fa que t'enganxis a la lectura, ho aconsegueixes seient tots en rotllana, llegint amb calma.
Es parla molt d'innovar i el que funciona és el que s'ha fet sempre.
Sí, perquè un d'aquells nois a qui els vaig fer la escape room no fa gaire em va dir: "Recordo quan vam llegir en rotllana Mar i cel". De l'espace room ni se'n recordava. És tan senzill com fer el que s'ha fet sempre: quan abans d'anar a dormir t'explicaven un conte, o quan als pobles s'explicaven històries.
Però per a molts joves llegir és un avorriment.
Sí. Quan vaig dir: "Tindreu una hora de biblioteca", em van dir: "Quin pal". I ara desitgen anar-hi. Quan comences amb: "Ara fes un resum, ara faré un examen", llegeixen per aprovar. Aquí és per plaer.
¿I com t'ho fas per assegurar-te que et segueixen?
Llegeixen tots: des que el que llegeix més ràpid fins al que ho fa més a poc a poc. I fem parades molt breus en què els pregunto: "¿Què ha passat? ¿Què us sembla?". I depenent de la cara que fan, ja veus si segueixen la història. I si no, et diuen: "¿Què vol dir això?" Perden la por a preguntar.
¿Aleshores la por de ser avaluat és el que els bloqueja?
I tant. Poden preguntar-me les paraules que vulguin sense que els renyi: "Aquesta paraula l'hauries de saber!". No hi ha exàmens. De fet, quan les altres classes passen davant la biblioteca, no poden picar a la porta. És molt bonic: no hi ha interrupcions.
També els fas escriure.
I molt: els faig fer d'escriptors. Estem llegint una novel·la: ¿Com seria l'habitació de la protagonista? ¿Me la pots descriure? ¿Si fossis la seva germana, com us portaríeu? Els dono un text i els demano tres finals diferents. O: imagineu-vos que en aquesta classe se'n va el llum, arribeu i no hi ha ningú, ¿què passa? Un altre exercici: els porto una capseta amb te i n'agafen una miqueta i creen a partir de l'olor. O amb el tacte: porto una bossa fosca amb un fregall, fustes, i tocant-ho han de fer un text. I els exercicis ràpids: ha passat això i a partir d'aquí continueu la història. Quan porten deu minuts escrivint, ara el vostre personatge ha patit un accident i ha perdut una cama, continua. O també els faig escriure i, un cop acaben, els ensenyo la teoria, mai abans. Perquè així no els condiciono i així, un cop fet, entenen millor què és, per exemple, un final obert. L'any passat a batxillerat fèiem l'assignatura de creació literària, i els altres professors em van dir havien notat que escrivien millor.
¿Què no s'hauria de fer?
La redacció del cap de setmana. Perquè tornes dilluns, veus que el del costat ha anat a Port Aventura i jo no, perquè no hi ha diners a casa. En canvi, amb la ficció no t'has de posar en evidència.
¿Què més els agrada fer?
Faig curses de dictats. Poso dictats en DINA3 a la paret del pati i faig grups de quatre. Un intenta memoritzar la primera línia, torna corrent, la dicta al que escriu i quan s'acaba el temps, intercanviem els dictats, corregeixen els dels altres grups, i guanya qui ha fet més paraules bé. Han de memoritzar accents, comes. El que funciona és anar amb paciència i temps, que és el que no tenim perquè hi ha el currículum. Jo tinc tres hores de català amb ells, i una de biblioteca, i m'ho prenc amb calma perquè si entres a tota pastilla: "Copieu aquest exercici i si no l'acabeu, a casa!", a casa ho acabarien, però ¿entendrien alguna cosa?
És que si no té gaire sentit això d'enviar tones de deures a casa, ¿oi?
No, perquè hi ha nens que arriben a casa i no hi ha ningú, perquè els pares treballen, o perquè no els poden ajudar. Una de les obligacions de l'escola pública és igualar tothom, per això la feina s'ha de fer a classe, que és on som els professors. Hi ha nens que tenen extraescolars fins a quarts de deu de la nit.
Fer molt no vol dir aprendre molt.
Clar. Si aprenen quatre coses i no deu, com a mínim que aquestes quatre quedin bé. El primer trimestre el dedico a l'ortografia. Sé que pel currículum hauria d'anar més ràpida, però és que si no tinc aquesta base, no es podran expressar bé en socials ni en matemàtiques. I amb la comprensió lectora igual: no els puc explicar els poemes de Carner si no entenen les paraules. O si no saben què vol dir una coma en una frase condicional, no podran interpretar un problema de matemàtiques. Hem d'invertir un trimestre en això, però després tot anirà ràpid. Perquè si no, passa que t'arriben a batxillerat i no entenen els anunciats o no saben puntuar. Ara repetir és molt difícil: s'ha de posar d'acord un claustre. És a dir que vas passant, arribes on arribes amb aquest nivell. Els professors no tenim temps, i a vegades tampoc esma: és terrible la burocràcia que ens demanen, les programacions, el currículum. I dius: ¿quan podré fer classe? I els alumnes, si entra una professora, et deixa anar el rotllo i t'encoloma quaranta exercicis de deures, ¿quines ganes han de tenir d'aprendre? Si volem que s'entusiasmin, hem de protegir-los de la velocitat, però també hem de ser els primers engrescats amb el que ensenyem. Perquè tenen el dret d'aprendre bé, i nosaltres, l'obligació d'ensenyar bé.
La secció La cultura a l’escola està feta amb el Consorci d’Educació.
"La cultura a l'escola" és una secció feta amb el Consorci d'Educació de Barcelona, en què Gemma Ventura Farré conversa amb mestres anònims sobre temes com la comprensió lectora o l'ús i l'abús de les pantalles.
