Al barri Gòtic hi ha l'escola Drassanes. Espero la Marta, tutora de tercer de primària, mentre els nens van a dinar. Quan es van anunciar els resultats PISA, i tothom va córrer a buscar culpables, hi ha qui va assenyalar els nens immigrants, és a dir, els nens que trobem en escoles com aquesta. Aquesta conversa té una voluntat: mostrar com és el dia a dia aquí dins.
Forma part de La cultura a l’escola, la secció feta amb el Consorci d’Educació de Barcelona.
He llegit que un 85% dels vostres alumnes són immigrants.
I fins i tot més. Molts ja són nascuts a Catalunya, però les seves famílies venen de Bangladesh, Pakistan, del Marroc. També n'hi ha d'Amèrica del Sud i de Romania. Aquí s'escolten moltes llengües: l'àrab, l'urdú, el bengalí.
¿Quines situacions trobeu aquí que a altres escoles no siguin comunes?
Hi ha moltes famílies pobres. La gran majoria viuen a pisos molt petits, fins i tot compartint pis amb altres famílies. I hi ha famílies senceres que viuen en una sola habitació. La majoria tenen beques de menjador per garantir que puguin dinar bé. N'hi ha que han de canviar de pis, perquè els desnonen o perquè no poden pagar més el lloguer, i això vol dir que també han de canviar d'escola. I és un trasbals, perquè quan ja tenen un vincle amb els companys i mestres, han de tornar a començar. A l'escola, infants que comencin amb tres anys i acabin a sisè no arriben a la meitat.
Deu ser difícil que es concentrin.
N'hi ha que sovint venen enfadats o tristos. Suposo que a totes les escoles passa, però aquí tenen una vulnerabilitat més complexa. N'hi ha que estan fent un dol migratori, que han deixat part de la família, i emocionalment estan tocats.
Em fas pensar en Boris Cyrulnik, quan parlava de la resiliència en nens traumatitzats. Pot ser que un nen al seu país tingués resultats brillants i que aquí se saturi.
Quan arriba no està preparat per aprendre: primer, ha de sentir que està en un lloc segur. A vegades passen de viure amb tota la seva família en unes condicions bones a estar en un pis compartit d'un país desconegut. I que la família també s'estigui adaptant encara accentua més el malestar. Un infant aprèn quan les condicions són bones per aprendre. Qualsevol canvi es nota molt en l'aprenentatge: que a casa hi hagi maltractaments, o que els pares se separin d'una forma turbulenta, pot provocar que rebutgin l'aprenentatge.
Si avui arribés un nen de set anys del Pakistan: ¿què faries?
Primer, parlaria amb la classe: els motivaria perquè tindran un company nou i parlaríem de com podríem acollir-lo. I d'altra banda, empatitzaríem amb la situació que està vivint. I ho poden entendre, perquè o ho han viscut o ja ho han vist en un altre curs. I després, m'asseguraria que un d'ells n'estigués més pendent. Sempre mirem que sigui algú que parli el mateix idioma a casa. I un cop arribés, aniria amb grups petits, perquè si el fas treballar amb tota la classe, no entendria res, i desconnectaria. Que vagin arribant nens nous fa que la nostra metodologia sigui per projectes i amb grups cooperatius.
Si aquest nen ve d'una guerra, ¿és una excusa per parlar a classe de la guerra?
El que faria primer és veure si té ganes o no d'explicar el que està vivint. Ha passat amb desnonaments: hi ha infants que sí que volen explicar-ho i d'altres que ni tan sols entenen el que els ha passat. Però si tingués necessitat de parlar-ne, sí, tindria l'espai per fer-ho.
Pot ser que vinguin, s'estiguin un mes i marxin.
No passa gaire, però passa. O el que sí que passa sovint és que a meitat de curs marxen de viatge un parell de mesos i quan tornen s'han perdut el que hem fet. Però també pots entendre que vulguin anar al seu país. Sempre penso: ¿si fos al seu lloc, no tindria ganes de veure la meva família? I té una part rica: quan tornen ens ensenyen paraules, ens expliquen com viuen. Però sí, aquí tenim la matrícula viva: et pots trobar que al febrer arriba un nen del Pakistan sense saber català ni castellà.
Amb tants canvis, ¿com ho feu per buscar l'excel·lència?
Tenint present que hi ha d'haver un temps d'adaptació. No cal haver patit una guerra: marxar de casa teva i anar a un altre país que té una altra llengua i on no coneixes ningú ja és un xoc. Un cop has passat aquest dol migratori, pots arribar a tenir resultats molt i molt bons. Et diria més, molts dels nostres infants, a banda del català, el castellà i l'anglès, parlen un o dos idiomes més. Molts nens immigrants saben cinc llengües i són més autònoms i resilients, però això l'informe PISA no ho valora. El PISA s'ha avaluat tenint en compte unes situacions que no són les de tots els infants de Catalunya.
¿Com és el camí des que un nen arriba sense saber català fins que el parla?
Treballem molt l'oralitat en petits grups. A poc a poc anem modelant la llengua: primer amb frases molt senzilles però ben estructurades, i cada cop les fem més complexes, sense empobrir mai la llengua. Comencen amb quatre o cinc paraules i amb això ja s'expressen. I al cap d'uns anys parlen perfectament en català. També és veritat que a Barcelona cada cop es parla més en castellà, i aquests nens només tenen el català a l'escola. Si van al supermercat o al metge i els parlen en castellà, és molt difícil que el mantinguin. Barcelona diu als nens que amb el castellà ja n'hi ha prou.
Pot ser que tota l'escola parli en català i que vagis a comprar el pa i notis que aquesta llengua no et cal.
Sí, sí, és trist, però és per això que mantenir el català és feina de tothom. Perquè si no, infants que ja se senten més còmodes en castellà, més enllà de l'escola, ja no els cal fer aquest esforç.
Perquè me n'imagini la metodologia: ¿com ha estat l'última classe de català?
L'hem feta per racons: n'hi havia cinc, i a cadascun, quatre infants. En un hi havia propostes de comprensió lectora per a diferents nivells, i agafaven el que els corresponia. També hi havia un racó d'expressió oral per a parelles, on estaven acompanyats d'una de les dues mestres, perquè tinguin un bon model de llengua. I també hi havia un racó d'escriptura, en què a partir d'unes imatges havien d'escriure un diàleg.
¿Hi ha dues mestres a cada classe?
A moltes, sí. I també barregem les dues classes per fer tres grups i així n'abaixem la ràtio. I això fa que personalitzem més l'aprenentatge.
Al vostre web dieu que feu que estimin el català. ¿Això com s'aconsegueix?
Donant valor a totes les llengües. De bon matí, fem una rotllana en què diuen alguna paraula en el seu idioma a tota la classe. Per exemple, bon dia o el seu animal preferit. I això fa que notin que també estimem les seves llengües maternes. Al gener, alguns mestres ens apuntarem a classes d'àrab per acostar-nos a les famílies. És un gest d'amor, de respecte. No ets només tu qui ha d'aprendre català, sinó que també jo m'acostaré a la teva llengua, perquè m'interessa d'on vens.
¿Com t'ho fas per crear-hi un vincle quan no us enteneu gens?
Si hi ha un altre infant que parli la mateixa llengua, fa de traductor: del que el nen ens vol dir, i del que li volem ensenyar. I també: cantant, dibuixant, ballant, amb els projectes que fem amb el MACBA. L'art és la llengua amb què ens entenem tots i és molt poderós: els ajuda no només a expressar-se, sinó a transmetre com se senten.
No tothom té ni uns pares que els puguin ajudar amb els deures ni diners per pagar classes de repàs o extraescolars d'anglès.
I per això no posem gaires deures. I si els posem, ens assegurem que els puguin fer sols. Volem que tinguin una estona per dedicar-s'hi, sense que dur deures a casa sigui una frustració. Al contrari: que els motivi i que els facin sense dependre de ningú. Però sí, no fan extraescolars ni tenen el costum de fer visites culturals, ja sigui perquè no n'estan al cas o per diners. El que és important és la feina que fem a classe, perquè és on ens podem ajustar a tots els nivells. També tenim infants amb síndrome de Down.
¿Com pots atendre tanta diversitat sense desbordar-te? ¿Què necessitaries?
Abaixar les ràtios, això ens facilitaria molt la feina i podríem garantir molt més una educació de qualitat. Si tens dotze alumnes, els atens molt millor que si en tens vint-i-cinc. I tenir més suport de mestres de pedagogia terapèutica. Seria fonamental tenir un psicòleg per als casos més complicats en què no sabem com acompanyar-los. Fins i tot per a les famílies. No pot ser que donin els mateixos recursos a totes les escoles, perquè no totes tenim les mateixes necessitats.
Aquests dies hi ha mestres que es queixaven de la burocràcia que els demanen, dels diners que el govern s'ha malgastat en pantalles, de com l'estar tan pendents de l'emocions ho ha estovat tot. Com a mestra, ¿què creus que és innecessari?
La burocràcia: perquè arribi un mínim de suport a l'escola s'han de fer molts tràmits i és esgotador. Els polítics s'omplen la boca que les escoles han de ser inclusives, però no ens ajuden. No pot ser que s'hagin de passar cinquanta milions de tràmits perquè l'alumne, potser, vagi al CDIAP [centre de desenvolupament infantil i atenció precoç] un cop al mes o cada dos mesos. Necessitem més mans, no pot recaure tot en nosaltres.
A part del treball per racons, els qui just arriben deuen tenir classes individuals, ¿oi?
Tenim l'aula d'acollida, que també em fa una mica de gràcia perquè són a partir de tercer fins a sisè.
¿I si ve a primer?
Llavors no té dret a anar a l'aula d'acollida. Es queda a la classe. Així funciona la llei educativa d'aquest país. I no només això: si vens d'un país de parla espanyola, com ara Colòmbia, no tens dret a l'aula d'acollida, perquè es dona per fet que ja entendràs el català. I els que sí que poden anar a l'aula, només hi poden anar dos anys, quan està més que comprovat que en dos anys no aprens un idioma com cal. Aquestes són les lleis d'inclusió que tenim.
Al final, si un nen està més o menys integrat depèn del mestre.
Sí, és així. De la formació que vol fer, dels materials que ha buscat, dels llibres que li ofereix. La literatura ens serveix molt: llegim molts llibres il·lustrats, fem servir contes per parlar de la guerra.
¿Els mestres, més que desmotivats, estan desorientats?
Ens emprenya tota la càrrega que ens posen, perquè no té sentit, està desconnectada de la nostra realitat. Per exemple, l'any passat totes les escoles havíem de fer la FIC [formació interna de centre] de 40 hores dedicades a la formació digital: si ho haguéssim pogut escollir, n'hauríem fet una altra de més útil. Però des de dalt se'ns diu això, i és com: baixa i pregunta què és el que necessitem. Com a mestra, tens la sensació que miren a veure què és el que ara queda bé i t'ho encolomen. Però sí, hi ha molts mestres contents i motivats, amb ganes d'estar al peu de canó. Només cal veure com fan formacions, busquen materials. Si no t'agrada la teva feina, no li dedicaries tant temps fora del teu horari laboral.
¿T'ho emportes a casa?
Al final són infants que t'estimes. Ho dic moltes vegades a les famílies: si necessites alguna cosa, soc aquí. No per donar-te diners, però sí per escoltar-te. I això, que pot semblar poc, és molt important, perquè pot ser que no tinguin ningú amb qui parlar.
¿Què feu perquè les famílies se sentin acollides?
Hem fet classes de català per a mares, i era un espai de trobada entre famílies. També les convidem a la classe perquè vegin com treballem, i fan jocs de matemàtiques i de llengua amb els seus fills. I és bonic perquè notes que pensen: "Estic aprenent amb la mama". Fa que els fills valorin més l'escola. O si fem excursions, també poden venir. Al cap i a la fi, si vens nou d'un altre país, que com a mínim tinguis un lloc on et sentis a casa.
Deus veure el racisme que hi ha.
Sí, hi ha adults que són molt racistes i elitistes. Que han viscut en una bombolla i per això els és tan fàcil criticar. Però quan toquin fons, no tindran la forma d'encarar-ho que aquí ja té un nen de cinc anys.
Als qui es queixen de la immigració els preguntaria: ¿Què s'ha de fer amb aquests nens?
Quan ets racista, no penses en com inclous un nen, sinó en com l'expulses. M'agradaria que vinguessin a l'escola i que veiessin com treballem. Aquests nens són molt forts i valents: tenia una nena que havia estat deportada d'una guerra i estava aquí amb la mare i la germana, i el pare s'havia hagut de quedar en un altre país. Són famílies que venen aquí a buscar una vida millor, tot i que potser després s'adonen que potser no hi és.
¿El problema és que sempre els mirem des de la mancança? ¿Allò que li falta a l'immigrant, allò que li falta al nen amb síndrome de Down?
Exacte, més que preguntar-te què té que tu no tens, hi ha la tendència a posar-ho tot en sacs: els nens immigrants són així. Doncs no: cadascun és diferent.
Tu en saps els noms.
I darrere seu, hi ha una família i hi ha una història.
Per acabar, ¿em diries una escena que hagis viscut a la classe que hagi estat potent?
Sempre tenen moltes ganes que arribi algú nou. Em crida molt l'atenció i no sé si en una altra escola això passaria. Comencen a dir: "¿Què li fem? ¿un dibuix?" I un diu: "Jo em cuidaré d'això", i l'altre: "Jo li ensenyaré això, perquè parlarà el mateix idioma que jo".
¿I en el moment en què arriba...?
Entra cap a un quart de deu, quan tots són a classe. Arriba a l'escola amb la família i després ja entra per la porta, i si li hem preparat algun dibuix l'hi donem. Tots estan molt emocionats, però el nen o la nena està una mica atordit. Però quan veus que a la classe on vas tots estan emocionats per veure't, ja entres d'una altra manera.Acollir és fer que el nen que arribi senti que l'estàvem esperant i així pugui sentir-se més tranquil i aprendre.
La secció La cultura a l’escola està feta amb el Consorci d’Educació.
"La cultura a l'escola" és una secció feta amb el Consorci d'Educació de Barcelona, en què Gemma Ventura Farré conversa amb mestres anònims sobre temes com la comprensió lectora o l'ús i l'abús de les pantalles.
