Maria Llopis Freixas
En els meus temps —i ara em direu que això fa de boomer i que els meus temps també són ara mateix, però ja m’enteneu—, anomenàvem les maries les assignatures que resultaven secundàries, no importants per a la vida, aquelles que feien nosa i calia treure’s de sobre com més aviat millor. Ignoro si encara se’n diuen així, no estic dins del món docent, llevat de les classes de català de nivell C2 que he impartit a la UOC. I també em queden ja lluny els temps en què els meus fills anaven a l’escola.
Pel que he llegit en cercar-ne informació, el nom prové de «les tres maries», que eren les tres dones anomenades Maria que van estar sota la creu quan van crucificar Jesús. I d’entrada rebien aquest nom il·lustre les assignatures de religió (catòlica, és clar), educació física i FEN (Formación del Espíritu Nacional). Tots els alumnes s’havien d’esforçar relativament poc per superar-les i, així, tenien més temps per centrar-se en les assignatures «de debò».
Per sort, aquestes assignatures (menys educació física) han anat desapareixent del temari actual, però em fa l’efecte que s’ha produït un efecte pervers de reassignació del terme. Sempre hi ha hagut aquella constant querella entre els de ciències i els de lletres; els de ciències sempre s’han sentit superiors, perquè les seves carreres (diuen) són més difícils que les de lletres (com si haguessin provat de fer-les). Ha estat una rivalitat diguem-ne sana i poc perillosa.
Ara, però, en què ja han desaparegut o s’han modificat substancialment diverses assignatures de les anomenades humanístiques, sembla que les maries tornen a treure el cap. Que em corregeixin els responsables docents, però jo diria que les assignatures de ciències (matemàtiques, física, química, ciències de la naturalesa, tecnologia, etc.) no han patit tants canvis estructurals de programa i temari com les de lletres. Des de fora del món de l’ensenyament, per les notícies que ens arriben, sembla que les maries actuals són la filosofia, la literatura i el català. Els ensenyaments musicals es mereixerien tot un article a part, em temo. Sembla que la geografia i la història de moment se’n salven, deu ser perquè l’alumnat no sembli tan ignorant del món que l’envolta. I també els idiomes, segurament per allò que «l’anglès és imprescindible per trobar una feina».
L’última estocada ha estat la supressió de les lectures obligatòries al batxillerat. Diuen els responsables que no n’hi ha per tant, que els centres podran triar les lectures. Però, ¿sobre quina base? ¿La facilitat, la lleugeresa, el nombre de pàgines del llibre, el vocabulari fàcil, la moda? Si sembla que ho volen donar tot mastegat a les noves generacions, em pregunto de debò què els faran llegir (o recomanaran llegir, que obligar és molt lleig, es veu).
Si observes com escriu la gent a les xarxes, es veu clarament que a partir d’una generació s’ha produït una involució respecte del català. La gent gran (ara ja força gran) sempre deia que no sabia escriure en català perquè a l’escola estava prohibit durant el franquisme, tot i que aquesta excusa ja no val tenint en compte el gran nombre de cursos que es fan de manera gratuïta o gairebé. Però la gent jove té un altre argument molt més perillós: no cal escriure correctament («no cal ser un Pompeu Fabra»), l’important és que s’entengui el missatge. Trobo molt pitjor aquesta excusa, que amaga de manera més o menys evident un menyspreu i una negligència envers un fet cultural tan important com és la pròpia llengua.
Deixeu que les maries tinguin el lloc que es mereixen i no deixeu que les humanitats es dilueixin en un món marcat per xats GTP, «copilots», robots i intel·ligència artificial.
