“¿Per què fa més calor a l’estiu?”, pregunta el professor als alumnes. De fons, un raig de llum il·lumina la classe. S’alcen dues o tres mans. Aquest és el preludi d’una ràpida seqüència on, a cada resposta incorrecta, el professor canvia d’alumne fins que surt l’explicació encertada.
I és per aquest camí, el de saltar de mà en mà, que s’ha perdut una gran font de diàleg. El professor només ha anat a buscar la resposta, però no ha investigat què hi ha darrere de l’imaginari de cada nen. ¿Per què ha dit això, en comptes d’allò? Ha perdut l’oportunitat d’utilitzar les idees amb què cada alumne arriba a classe i, a partir d’aquí, ajudar a completar la resposta amb una idea clara que, amb sort, li quedi gravada per sempre.
Els bons mestres sempre han sabut fer servir les idees dels nens per fer-los jugar i raonar, acompanyant-los per construir el seu propi coneixement. És un sistema al qual ara se li ha posat un nom: ensenyament responsiu. Aprenem sobre el que ja sabem i li donem nous significats a partir de la informació nova que rebem.
Precisament, aquest tipus d’ensenyament és un dels puntals de la UVic, que ha elaborat una guia d’orientacions per introduir l’ensenyament responsiu a la formació inicial de mestres. Un model que es posa en pràctica en el seu programa Escola i Universitat, on els estudiants de magisteri poden interactuar a la facultat amb nens de diverses escoles. “És així com podem veure, analitzar i preparar estratègies segons el que observem a l’aula”, explica Jordi Martí, professor de didàctica de les ciències a la UVic-UCC i un dels autors de la guia.
En el cas de les ciències, Martí ha pogut veure com aprendre qualsevol idea científica implica un procés de canvi conceptual, un canvi de la idea preestablerta. “El coneixement intuïtiu que tots tenim sobre la realitat i el que ens permet generar explicacions no funciona amb la ciència, que és molt antiintuïtiva”. És per això que, quan pregunta a classe com és possible que se senti el soroll dels nens del pati en una aula que té les finestres tancades, la majoria d’alumnes li responen que és perquè els nens criden molt fort o perquè el so es cola per les escletxes de la paret i les finestres.
“Això passa perquè, amb el seu coneixement intuïtiu, tenen el model del so com si fos una cosa material. Aquesta idea l’hem de transformar en què el so és la vibració de la matèria. Però no és fàcil canviar aquest pensament intuïtiu”, confessa. No n’hi ha prou amb una explicació per canviar aquest pensament, ni amb un joc. Primer cal un diàleg en què el professor sàpiga reaccionar i acompanyar el raonament de cada nen per portar-lo cap al seu terreny.
Ara bé, modificar aquesta manera de pensar en la mentalitat dels mestres i futurs professors no és fàcil: la majoria no han rebut una educació en aquesta línia. ¿Com dur a terme un sistema que no han viscut mai com a alumnes? A més, segons Martí, està vist que, sobretot a primària, hi ha poca confiança per part dels mestres en el coneixement que tenen els alumnes de cada matèria. “De vegades es creu que els nens seran poc competents i no podran fer o aprendre certes coses. Cal construir la imatge que els nens són molt més capaços del que ens pensem”, matisa.
Només a partir d’aquí podran fer estratègies per a gestionar aquest diàleg i allunyar-se del patró clàssic de la pregunta-resposta. Sabran intervenir i construir un coneixement, posar en dubte les pròpies idees, buscar alternatives, comentar, defensar. En definitiva, acompanyar. D’aquesta manera, quan l’alumne aixequi la mà a classe, sabrà que la seva resposta, en el fons, sempre serà bona.
