Dit així podria semblar una rebequeria. Si la meva amiga no es banya, jo tampoc. Però l’Abril no és que no es banyi, sinó que no es pot banyar: té l'espectre autista i dies abans del primer dia de natació, informen que no hi pot participar perquè l'assegurança no permet entrar la seva vetlladora dins de l’aigua i, tot i això, tampoc li ofereixen cap monitor. Quan la notícia arriba a la Llibertat, la seva classe de primer de primària de l'Escola Teixidores de Gràcia, els seus companys comencen la revolta.
Tenen sis anys i una escola on van des de fa mitja vida, tot un pòsit per a una persona d’aquesta edat. Del desarrelament dels primers dies en arribar-hi, hi han trobat amics i també mestres que han procurat demostrar-los que el que passa en aquell espai i temps de trobada amb l’altre, és de veritat. Que allà és també casa seva, un món propi, comú, on el que hi aprenen pot ser per sempre. Una experiència que els va constituint com a persones.
Tenen sis anys i la sensibilitat que els dona l’aprendre a conviure entre els altres sense cap més filtre que la relació que van construint dia a dia. Alguns amb unes destreses i habilitats, aprenent a valorar-les al mirall dels que en tenen unes altres que sovint són més difícils d’identificar i reconèixer. Entre tots ho poden tot.
Tenen sis anys i ja han construït el nosaltres. Això diu molt de les seves famílies i de l’escola que els ha acompanyat en la construcció d’aquest sentiment complex, puntal del que ens hauria de fer sentir humans.
Tenen sis anys i alguns es preparen des de fa dies per vèncer la resistència al contacte amb l’aigua. Si tu nedes, jo també podré. S’expliquen com ho podrien fer per passar-s’ho bé mentre n’aprenen, quines coses han de preparar per poder anar a la piscina aquell dia que es va acostant al calendari de la classe. Les converses del grup es van omplint d’emoció.
Tenen sis anys i no entenen d’indiferència i de límits burocràtics. Quan els diuen que una d’elles no podrà anar-hi perquè el nostre sistema educatiu i social encara no té prou clar que incloure vol dir posar les condicions necessàries per a cadascú, no ho accepten i decideixen no anar a la piscina fins que no sigui per a tothom. El que ens han mostrat és una acció que m’emociona i que ens interpel·la a una societat massa avesada a donar per fet que hi ha normatives que exclouen determinades persones de poder viure com les del seu costat. De la passivitat de molts, ells n’han fet acció. No volen drets que siguin frontera per a uns altres.
Tenen sis anys i ja han après, potser per sempre, a dir no per dir sí. Sí a la inclusió, a la vida en comú, al compromís i a la força del col·lectiu. Han trobat l’escletxa per on arriba l’exclusió de l’Abril -com de molts altres- i estan disposats a assenyalar-la tants cops com calgui. Aquest és potser el primer gran gest que fan públicament, però de ben segur que l’havien assajat ja fa molt temps: el primer dia que van donar la mà a l’Abril quan ella es desconcertava, quan li van fer un somriure, quan van entendre que no tot ho poden fer de la mateixa manera. I que s’hi està bé, així, vivint junts la mateixa aventura de créixer.
