Un arbre neix on neix: a la vora d'un precipici, al mig d'un bosc frondós, o entre l'asfalt del carrer. No es pot moure, ha de viure amb el que té al voltant. Ametllers, pins, roures, salzes, cirerers, avets: què en podem aprendre? A Artesans del temps, la secció feta amb la col·laboració del celler Gramona, parlo amb Peter Wohlleben. Nascut el 1964 a Alemanya, després de treballar vint anys com a guarda forestal i de veure de prop les tales massives, l'abús d'insecticides i l'explotació de la indústria forestal, va emprendre un altre camí: explicar el que havia observat durant tants anys i fer d'altaveu dels descobriments científics que s'estan fent sobre el funcionament dels boscos. Ha creat l'Acadèmia del bosc, col·labora amb universitats i, amb un llenguatge planer, ha escrit llibres com El batec del bosc, La vida secreta dels arbres i L'intens respirar dels arbres (publicats en català per Cossetània i traduïts, els dos primers per Lídia Álvarez, i el tercer, per Laura Patricio). El moment decisiu va ser, explica, quan va trobar el que semblava una pedra coberta de molsa: "Quan la vaig aixecar, vaig veure que no era una pedra, era la soca d'un arbre enorme i antic, i em vaig preguntar: com pot ser que es mantigui viu? Vaig mirar els faigs del voltant: a través de les arrels, li estaven subministrant tot el que li calia".
Em va fascinar saber que els arbres estan connectats per les arrels.
El més important de l'arbre està a les arrels: hi ha estructures semblants al cervell. Quan un arbre és atacat per escarabats o erugues, envien senyals elèctriques a través d'una mena de cèl·lules nervioses que tenen a les puntes, i així avisen els altres arbres. Normalment es comuniquen amb els de la mateixa espècie, però és possible que hi hagi contacte entre diferents espècies.
Tenen uns bons aliats, els fongs.
Sí. Els filaments prims dels fongs, anomenats hifes, són extensíssims: una culleradeta de terra en conté quilòmetres. D'aquesta manera, creen una xarxa subterrània, connecten boscos sencers i ajuden els arbres a intercanviar informació: per exemple, si hi ha una plaga, s'avisen. És com si fossin la fibra òptica d'internet. I a canvi d'aquesta feina, els fongs demanen a l'arbre sucre i carbohidrats: fan un intercanvi. Després, i no s'ha de confondre, hi ha el que són els fruits, els bolets, que tallar-los no fa pas malbé aquestes connexions subterrànies. Però sí, sota terra hi ha moltíssima comunicació.
Els arbres també es comuniquen per agradar, oi?
Sí, els arbres fruiters, els salzes o els castanyers desprenen una olor per cridar l'atenció de les abelles i convidar-les a xuclar el nèctar, un líquid dolç que els ofereixen com a recompensa de la pol·linització. O per exemple, l'olor que fan els pins a l'estiu és la forma com comuniquen l'estrès que senten per la sequera.
L'arrel creix en la foscor absoluta per després buscar la llum.
Sí, creix avançant en la foscor. I a les arrels, a banda de la humitat, enregistren com a mínim vint paràmetres diferents, com per exemple la gravetat, o també tenen uns sensors de llum que els serveixen per no créixer cap amunt. I si per error surten a l'exterior, els sensors fan que tornin a l'interior de la terra com més ràpid millor. A les arrels, a partir d'una barreja d'impressions sensorials, es decideix el comportament de l'arbre: quan surten les flors i quantes fulles creixen a cada branca. Quan un estiu és sec, les arrels noten la falta d'humitat i envien senyals a través del tronc fins a les fulles, perquè tanquin les petites boques de les estomes i s'aturi la producció de sucres i, per tant, el consum d'aigua.
Dius que quan es tala un bosc, trenquem l'equilibri que hi ha entre els arbres i els forcem a ser egoistes.
Sí, en fagedes on se n'han talat massivament, els exemplars que queden van a la seva. Deixen de tenir contacte per les arrels i les fulles, i no s'ajuden perquè hi ha massa diferències entre els que són forts i els que són dèbils. Cadascú va a la seva, es perd el sentit de la comunitat i, per tant, perillen més. I també quan condueixes amb una gran màquinaria, hi ha el perill de compactar el sòl i destruir la xarxa de fongs i les connexions de les arrels. A Alemanya s'han plantat avets per substituir els faigs, però el clima d'aquí no els va bé, als avets. Vas veient monocultius d'arbres debilitats, quan els sistemes naturals amb varietats d'espècies són molt més resistents. A més, si creixen massa ràpid, desperdiciaran tota la seva energia i moriran aviat. És com a la producció industrial de carn, quan s'alimenta molt un poc perquè creixi prematurament, vas en contra de la seva naturalesa. I no només això: quan els boscos es talen i són substituïts per prats, les pluges poden disminuir fins al 90 per cent. Només cal fixar-se en l'Amazones, on les sequeres són cada vegada més freqüents.
Pel carrer veig arbres extremadament podats.
Sé que és difícil, perquè poden ocupar massa carrer, però si es tallen les branques, es talla l'òrgan responsable del menjar. I de vegades qui poda excessivament creu que fa bé a l'arbre i, en realitat, el debilita. I pot arribar a ser encara més perillós: pot caure sobre una casa.
Què és el que et sorprèn més del comportament dels arbres?
Que no són competidors, sinó cooperadors. Se sol dir que competeixen per la llum, l'espai, l'aigua, i és ben bé el contrari: els agrada estar en grups grans. Saben que en comunitat és més fàcil que sobrevisquin i puguin envellir. S'ajuden els uns als altres: l'arbre que té molt dona, i el qui té poc demana ajuda. I si un emmalalteix, li proporcionen els nutrients per curar-se. I no només això, entre tots poden baixar la temperatura del bosc.
Tenen memòria?
Sí, per descomptat. Poden emmagatzemar records mitjançant funcions epigenètiques. I no només això: un investigador de l'Institut Federal Suís per a la Recerca Forestal va regar diverses pinedes des del 2003 fins al 2013. Estaven mimats, no els faltava de res. Va agafar llavors d'aquestes pinedes i d'altres que no havien estat regades, les va plantar en un hivernacle, i va veure que els qui descendien dels pins regats tenien molta menys tolerància a la sequera que els qui no havien tingut aigua addicional. I d'experiments com aquests n'hi ha moltíssims.
Nosaltres tenim memòria però a vegades no ens serveix de res, perquè ensopeguem amb la mateixa pedra. Els arbres, un cop aprenen una cosa, no ho han de tornar a aprendre?
No. Per exemple, vam tenir una sequera molt forta, i els arbres que l'havien patida, la següent primavera van consumir menys aigua, per si a l'estiu n'hi tornava a haver. És a dir, haver-la patit els va fer ser més cautelosos. Els humans pensem que perquè una intel·ligència estigui organitzada diferent, val menys, i no és així, en podem aprendre molt.
Per exemple?
Que no és el més fort el qui sobreviu, sinó el que s'adapta millor al sistema i això implica cooperació. I ens pensem que cada metre quadrat del planeta està al nostre servei, que els arbres són els nostres productors d'oxigen i de fusta i punt. Ignorem que és al revés: nosaltres depenem del bosc. A vegades pensem que els arbres són éssers quiets, passius, però no ho són gens: reaccionen a les amenaces i dissenyen les formes de plantar-hi cara.
Aprenen?
I s'equivoquen. Són éssers tan lents que és important que en triar estratègia, encertin la correcta.
Vaig estar en un bosc d'Escòcia, i em fixava en un arbre que havia crescut a la punta d'un pendís. Pensava: no pot marxar, s'ha d'adaptar a això.
Si a nosaltres un lloc no ens agrada, en busquem un altre. L'arbre no és capaç de fer-ho. Ha de tenir moltes estratègies diferents per sobreviure on li ha tocat néixer. Però encara que el vegis sol, no ho està mai: hi ha milers d'espècies al seu voltant: bacteris, insectes. I si els fongs que estan cooperant amb un arbre veuen que necessita més nitrogen, maten els insectes que viuen al subsol a través del bombeig de verí, i els insectes, en descompondre's, alliberen nitrogen que els fongs transporten als arbres. Per tant, fins i tot un arbre que viu sol en un lloc complicat, pot tenir l'ajuda de sota terra.
Un pastor, Pep Divins, parlant d'un aglà, em deia: "Tenim la mania que el més gran fa el que és més petit, i hem d’aprendre que del més petit en surt el més gran: com si dintre de l’aglà ja hi hagués el roure".
I no només això: els arbres petits han de tenir paciència, perquè si creixen massa ràpid, no viuran gaire. A vegades han d'esperar cent, dos-cents, fins i tot tres-cents anys a l'ombra a de l'arbre mare. I quan aquest mori, tindran prou llum per ser molt més alts. La foscor és tan important com la llum.
És interessant el concepte d'arbre mare.
A Alemanya es fa servir des de fa segles. Quan els arbres petits estan a la foscor, no són capaços d'alimentar-se, i a través de les arrels la mare els reconeix i els proporciona el que els cal, gairebé com si els alletessin. Una altra mesura de protecció que els hi proporciona és l'ombra: amb la capçada el cobreix. Si no fos així, i creixessin amb la llum directa del sol, ho farien tan ràpidament que s'esgotarien i es debilitarien. En canvi, quan creix a l'ombra durant dècades, inclús segles, pot arribar a una edat molt avançada. De la lentitud de creixement que proporciona l'arbre mare, n'ha sortit el concepte d'ombra pedagògica.
Els arbres necessiten temps, això ho podríem aprendre d'ells.
Sí, la seva velocitat és una altra. Quan una eruga mossega una fulla, el teixit canvia i s'envien senyals elèctriques com el cos quan el fereixen. Però no s'envien en mil·lisegons com en nosaltres, sinó a un centímetre per segon. I passa una altra hora fins que els anticossos arriben a la fulla per interrompre el paràsit. Els arbres són lents. Però les parts no funcionen aïllades: si les arrels estan en perill, la informació arriba a tot l'arbre per desencadenar la producció de substàncies oloroses que es desprenen de les fulles. Però sí, l'esperança de vida d'un arbre és cinc vegades més que la nostra. Per adaptar-se als canvis necessiten temps i tranquil·litat. I anar al seu ritme és el que els fa viure molts més anys. Si se'ls força a accelerar-se, es debiliten.
Artesans del temps és una secció feta amb Gramona, un celler que cuida, sense presses, el procés d’elaboració de cadascun dels seus vins, cercant sempre l’excel·lència i el màxim respecte per l’entorn.
© del text: Peter Wohlleben.
© de l’edició: 9 Grup Editorial Cossetània Edicions.
© de la traducció: Laura Patricio.
Pots comprar El batec del bosc, La vida secreta dels arbres i L'intens respirar dels arbres a través de Bookshop, una plataforma que dona suport a les llibreries independents.
