Té els cabells ben foscos i els duu recollits en una cua. Bon dia, diu la Lady en veure arribar la Marta mentre continua fent paquets d’esqueixada. La mestressa de la bacallaneria s’eixuga les mans al davantal i saluda la Marta. Duu una trena ben blanca i llarga i un somriure ampli que acompanya la xerrameca. No hi ha clientes i poden fer-la petar mentre la Lady s’afanya a enllestir la feina. Quan queden cinc minuts per a les onze, la Lady s’eixuga les mans i s’acosta a un racó del taulell. Aleshores la Marta comença la classe.
La Bacallaneria Masclans del Mercat de Sarrià és un dels comerços adherits al projecte “Comerços aprenents” del Consorci per a la Normalització Lingüística. Un projecte que vol acostar el català a les botigues amb treballadors que en tenen poc coneixement, amb la voluntat de dinamitzar-ne l'ús i puguin atendre els clients en la seva llengua de preferència. Aquest projecte, que ja es duu a terme en cinquanta-tres localitats de Catalunya i que té la intenció d’anar ampliant poblacions, ofereix quinze sessions d’un quart d’hora en què un tècnic del Consorci es desplaça a l’establiment per a ensenyar el vocabulari de l’activitat comercial com són les salutacions, els preus, les hores i els dies o el lèxic bàsic i necessari d’aquell comerç en concret.
La Lady és vergonyosa i atenta. Ja fa vint-i-tres anys que va arribar de l’Equador i pot entendre el català. El que més li costa, diu amb un filet de veu, és parlar-lo. La Marta li pregunta si practica més enllà de la botiga, però ella somriu i murmura, no gaire, a casa és molt difícil. Així i tot, es mostra orgullosa d’haver aconseguit que tres clients habituals li parlin sempre en català. També la mestressa s’hi ha compromès. Canviar de llengua quan l’habitual n’és una altra costa una mica, però seran uns dies; canviar un hàbit és qüestió de vint-i-un dies.
La Marta obre la carpeta i en treu uns fulls amb vocabulari i alguns exercicis. Li fa preguntes com a quina hora et lleves o a quina hora dines. La Lady s’esforça. Es lleva a les sis. Ui que aviat, afegeix la Marta somrient i ella fa que sí amb el cap. Matina, té una bona tirada de metro fins a arribar a la botiga i treballa fins a les tres. Dina tard, a les quatre o quarts de cinc. ¿I a quina hora sopes?, li demana la Marta encuriosida i tot practicant així el vocabulari del temps i dels àpats. La Lady no sopa. A l’Equador l’àpat important és el dinar, mengen sopa, arròs o aliments més contundents i ella ho manté. No sé si amb el pas dels anys es poden arribar a perdre les arrels, però em costa de creure que mai, encara que visqués mitja vida en un altre país, pogués arribar jo a abandonar el pa amb tomàquet.
Els horaris de la Lady van lligats als de la botiga. La Marta s’atura a explicar-li com es fan anar les hores en català, a partir de les campanades de l’església als pobles d’abans, quan la gent no disposava de rellotges. La Lady va fent que sí amb el cap. És espavilada i de seguida ho assimila. Gairebé no s’equivoca en cap dels exercicis. Potser sí que aquestes sessions llampec són més fructíferes del que semblava, perquè les coses que no s’expliquen acaben sent més feixugues del que són.
Per acabar la sessió, la Marta proposa un exercici de conjugar verbs. La Lady ha de determinar a quina persona correspon cadascuna de les formes del llistat de temps verbals, si és un jo, un tu, un ells o un nosaltres a partir de les formes escrites. L’atenció de la Lady és la d’una nena aplicada. Somriu sovint i escolta atenta, provant de retenir tota la informació, mentre va fent que sí amb el cap. Alhora s’esforça en la pronúncia. Imagino que difícil ha de ser per a ella reproduir el vocabulari d’una bacallaneria, l’esqueixada i els llegums, les olives o les anxoves i alhora com d’orgullosa es deu sentir quan és capaç de comprendre la clientela.
La sessió ha volat i tothom torna a la feina. Ens acomiadem i em trasllado del barri de Sarrià al del Poblenou. Allà s’hi ubica un altre dels comerços que ha participat en el projecte, la cafeteria Parcelona. Els enxampo ben enfeinats. Esgarrapant uns minuts a la feina, m’expliquen com n’estan de contents amb el projecte, que té la virtut d'adaptar-se a les necessitats (tan diferents i singulars) de cada comerciant: sigui cambrer, sabater, joier o bacallaner. En aquesta cafeteria han après el vocabulari fonamental per a relacionar-se al negoci i això els omple d’orgull. També m’expliquen que poder adreçar-se en català als clients del barri de tota la vida els ha fet sentir més propers, que han creat amb ells una complicitat que abans no tenien i se senten integrats en una comunitat que d’entrada els havia semblat una mica hostil.
La primera vegada que vaig provar de parlar català, m’explica el treballador, em van respondre malament, em van dir que no m’entenien de males maneres, així que em vaig mantenir rere la barrera de la llengua. Ara, però, ja no em fa vergonya i m’hi llenço. I jo penso en la primera vegada que vaig viatjar a França sense la família, en com em vaig esforçar per preguntar com s’arribava al centre de la ciutat i en com, amb cara incrèdula, em van corregir el que acabava de dir. Si m’has entès, vaig pensar aleshores, no m’ho posis més difícil.
Sortim a fora i m’assenyala amb el dit. Mira, mira. Hi ha un cartell en forma de piràmide i la carta escrita amb guix i en català. Ho hem escrit nosaltres, confessa orgullós. El primer que hi llegeixo és: torrades. M’explica que abans hi havien posat “tostas”, però que des que el Jordi, el seu formador, els va aclarir que s’escrivia torrades, les demana més gent. Ja li hem demanat al Jordi que volem més classes, més formació, més projectes, insisteix ell. L’entusiasme és evident. Dona una ullada a dins; la feina s’acumula. Fes, fes, li dic. Surt una parella del local i fan adeu amb la mà. Que tinguis un bon dia, respon ell orgullós. Em mira, somriu, ¿ho veus? Sí, ho veig.
