Fa deu anys, jo encara no coneixia la Maria. Encara no sabia que se'm quedaria gravada per sempre una frase que em diria la Maria poc després d'haver-la conegut: que la vida són coses precioses i coses horribles que s'intercalen i que, a vegades, coincideixen.
Fa deu anys vaig tenir la gosadia i la inconsciència de muntar Catorze, un mitjà digital que pretén tenir una mirada literària sobre el món de la cultura. Un mitjà que fa i difon cultura. Que dona visibilitat a la creació –literària, teatral, cinematogràfica, artística i musical– i que és també en si mateix un trampolí creatiu.
Catorze va néixer d'una convicció i d'una patacada. La patacada ha quedat sepultada per altres de pitjors. La convicció era que hi havia forat per crear un mitjà digital en català centrat en la cultura. Un mitjà modest i ambiciós alhora. Vam fer nostre el lema "Volem ser, fer i encomanar cultura" sense intuir ni de broma que una pandèmia mundial ens faria replantejar l'ús del verb encomanar.
Com que partíem d'uns recursos forçosament limitats –la indemnització que vaig cobrar quan vaig plegar d'un diari que ja no existeix– i com que la precarietat del sector és més norma que excepció, a Catorze vam fer de la necessitat virtut i vam decidir que aniríem a la nostra. Que no intentaríem arribar a tot arreu ni parlar de tot, sinó que treballaríem amb llibertat, amb esperit artesanal i amb la intenció d'establir complicitats dins d'un gremi massa ple d'enveges i traïcions i punyetes.
I ens vam envoltar dels millors col·laboradors possibles: persones amb coses a dir, amb una mirada pròpia i, sobretot, amb ganes de publicar a Catorze. Els col·laboradors han anat canviant perquè això de les feines va com va, però sempre hem intentat alternar veus noves amb autors representatius del panorama literari català. *
Catorze es va consolidar ben aviat com un mitjà amb molts lectors fidels i amb un poder prescriptor elevat. Vam començar a rebre reconeixements (ens han donat uns quants premis, en aquests deu anys), i les xifres d'audiència van superar des del primer moment les expectatives més optimistes. Però els números –una altra mena de números, uns números antipàtics– no sempre han sortit, i la continuïtat del projecte ha penjat d'un fil en més d'una ocasió. Depenem del suport econòmic dels lectors. Per això des de fa un temps demanem als qui s'ho poden permetre que ens facin donacions puntuals o que ens ajudin amb una subscripció periòdica.
L'1 d'abril del 2014 (1-4 del 14), Catorze es donava a conèixer i jo jugava a imaginar que passarien els anys i arribaria un dia que em preguntarien per què coi es deia Catorze, aquella plataforma literària. Es diu Catorze perquè va néixer l'any catorze amb l'objectiu de perdurar més enllà. No podia saber, en el moment del bateig, que el 2014 seria l'últim any diguem-ne normal de la meva vida. Que la felicitat –o un estat d'ànim sospitosament semblant a la felicitat– era allò, allà, llavors.
La cultura és el que queda quan no queda res més. Quan tota la resta es trenca. N'estic convençuda, ho he comprovat de primera mà. Aferrar-nos a la cultura –als llibres, a la música, a l'art– ens permet tirar endavant malgrat la boira i contra la boira. En aquest cosmos emboirat i boirós, un mitjà que fa cultura i acosta la cultura a tothom té, crec, prou raó de ser.
Avui que em toca fer repàs, no paro de pensar que els deu anys de Catorze –quina dècada més bèstia– il·lustren amb fets concrets la frase abstracta que em va dir la Maria. És llesta, la Maria. La vida són coses precioses i coses horribles que s'intercalen i que, a vegades, coincideixen.
* No vull deixar d'esmentar l'equip: ara mateix, sense la Gemma Ventura i l'Abel Capdevila, Catorze no giraria gens rodó.
