Quan jo estudiava el BUP d’aleshores, havies d’escollir entre ciències o lletres. Suposo que algú havia decidit que o eres d’una cosa o eres de l’altra, com si totes dues no fossin conciliables. Aquesta tria em va abocar a cometre alguns errors, perquè jo era de mates i de filosofia, de literatura i de química. Descobrir que Pompeu Fabra, àmpliament conegut per haver establert la normativa moderna de la llengua catalana, era enginyer em reconforta. Ni de ciències ni de lletres, o més aviat de totes dues coses.
Els premis Pompeu Fabra que atorga la Generalitat de Catalunya volen homenatjar el mestre mitjançant el reconeixement de persones o entitats que contribueixen a la projecció social de la llengua catalana. Enguany se celebra la desena edició d’aquests premis i la vuitena del premi Robèrt Lafont, en defensa de la llengua occitana, en un acte presidit pel conseller de Política Lingüística, Francesc Xavier Vila.
¿Què tenen en comú una llibreria, una companyia de teatre i un entrenador de futbol? La defensa de la llengua catalana; un fet transversal que els agermana, siguin de ciències, de lletres o d’esport. I haver rebut el mateix guardó: un bust de Pompeu Fabra fet de bronze, obra de l’escultor Manuel Cusachs. La companyia de teatre en qüestió, Dagoll Dagom, ha estat premiada en la categoria de projecció i difusió de la llengua catalana, ex aequo amb Edicions Camacuc. En la categoria trajectòria professional, científica o cívica, el guardó ha estat per a Isidor Marí Mayans. En la categoria socioeconòmica, per a la llibreria Drac Màgic de Palma. En la categoria de comunicació i noves tecnologies ha estat premiada l’AMIC, Associació de Mitjans d’Informació i Comunicació. En la categoria incorporació a la comunitat lingüística catalana, el guardonat ha estat l’actual entrenador del Girona, el madrileny Míchel Sánchez. I finalment, en la categoria de voluntariat lingüístic, els premis han estat, ex aequo, per a l’Associació Aire Nou de Bao i per a Isidre Pérez i Edo.
Són ja gairebé cinquanta anys de campanyes i reconeixements per recuperar i conservar el català després de la dictadura. Una llengua que molts dels premiats no van estudiar a l’escola i que van haver d’aprendre a casa, esforçant-se per retenir-ne vocabulari i ortografia. Jo, filla de les acaballes de la dictadura, vaig poder estudiar en català. Aleshores les campanyes s’adreçaven a restaurar una llengua silenciada. La Norma, aquella nena amb una carpeta groga, ens ensenyava com havíem de dir paraules que havien estat castellanitzades. Recordo guanyar un concurs a l’escola per haver sabut la paraula catifa. El premi consistia a vestir-se com la Norma, amb un peto blau de paper que em quedava petit i que s’esparracava amb cada passa que feia. El repte d’ara diria que és més gran, amb gent vinguda d’arreu que no ha crescut en català i encara menys encarà en occità.
Per això paro atenció quan presenten el premi Robèrt Lafont en un occità que em demana esforços. Tampoc hi estic avesada. El premi Robèrt Lafont 2024 ha reconegut la trajectòria de Fredo Valla. El jurat ha posat en relleu la llarga dedicació al coneixement i foment de l’occità, llengua que el meu imaginari ubica a la Vall d’Aran, però que descobreixo que es parla a moltes més localitats del sud de França o de les valls italianes. I penso en les moltes llengües desconegudes que a poc a poc s’esvaeixen en territoris cada vegada més reduïts. La globalització també devia ser això.
A fora cau un aiguat de mil dimonis i a dins se’n percep un petit rastre en una gota que, com si fos un rellotge, es deixa notar damunt una cadira. Els premiats han defensat idees, llengua i nació als seus parlaments, tothom somriu i els aplaudiments se succeeixen. Ningú no ha preguntat als guardonats si són de ciències o de lletres. Dedicar-se a una professió o altra no els ha impedit ser fidels defensors de la llengua.
