Quan la Kate tenia dotze anys, va viure la pèrdua més dura: la seva mare es va morir. En aquell moment, va aprendre que el dol no només és devastador, sinó també silenciat, sobretot per als infants. Però anys més tard, una connexió inesperada li va canviar la vida: va descobrir que el dolor compartit pot ser transformador. Amb la força d'aquesta experiència, va fundar el Kate's Club, un projecte que avui ajuda milers de nens a trobar un espai segur on el dolor no només es viu, sinó que es comprèn i es converteix en una part positiva del seu creixement. N'hem seleccionat 14 fragments:
1. Jo vaig haver d'afrontar la meva por més gran quan tenia dotze anys: la meva mare es va morir.
2. Encara que feia anys que estava malalta de càncer de mama, no hi va haver ni un sol dia en aquells dotze anys que pensés que la mare es moriria. Recordo el dia com si fos ahir: em van treure de la classe de socials de setè, em van dur ràpidament a l'hospital, i em van empènyer suaument a l'habitació on ella respirava per última vegada. Era allí amb el pare i el meu germà gran, presenciant junts com ens marxava la guia més forta i fiable. Jo restava immòbil, sense paraules, només amb la sensació viva que el següent pas que fes seria el primer en una vida sense ella.
3. Un de cada catorze nens als Estats Units experimentarà la mort d'un progenitor o d'un germà abans dels divuit anys. En alguns estats, aquesta xifra arriba a ser d'un de cada nou. Gairebé cinc milions d'infants arreu de les nostres comunitats passaran per un dol a les seves vides.
4. Experimentar una pèrdua profunda durant la infància pot ser devastador. Els nens que perden un progenitor tenen cinc vegades més probabilitats de desenvolupar un trastorn psiquiàtric durant la infància. Els adults que experimenten la mort d'un progenitor durant la infància tenen més probabilitats de ser hospitalitzats per depressió, de patir ansietat severa i també tenen més probabilitats de cometre suïcidi. De fet, si un nen perd un progenitor per suïcidi, té tres vegades més probabilitats de cometre suïcidi. La canalla que experimenta el dol també tenen més probabilitats d'abandonar els estudis, abusar de les drogues i l'alcohol i participar en activitats il·legals.
5. Aleshores, el que em pregunto és: si sabem que el dol infantil és tan comú i sabem que els resultats i l'impacte són tan profunds i devastadors, ¿per què continuem ignorant la imperiosa necessitat de donar suport als nens que passen un dol?
6. Jo mateixa he vist i sentit la vergonya i l'estigma del dol, com ens afecta com a individus, a casa nostra, en les nostres comunitats, i com això afecta els nens que ens envolten.
7. Però també he vist com connectar entre iguals pot canviar completament l'experiència del dol per als nens. Com aquesta connexió pot fer que l'aflicció no només sigui acceptable, sinó fins i tot bo. Sí, m'heu sentit bé. He dit que el dol pot ser bo. El dol és bo.
8. Ara bé, no estic dient que el dol sigui fàcil, i evidentment tampoc estic dient que sigui una cosa que busquem en la vida. El dol és dur i complex. Però el que extraiem del dol quan arriba condiciona qui ens convertim com a resultat d'això. Per tant, com guiem els nens a través de l'experiència del serà clau per aturar els cicles de desesperació que ara ocupen els titulars del nostre país.
9. El dol és bo. N'estic convençuda. [...] Però no sempre ho he estat. Després que es morís la meva mare, el dol era el meu enemic número u. No en podia sortir res de bo, del meu dol, així que vaig fer el que fem la majoria: vaig enterrar el dol ben a dintre meu, vaig trobar un lloc on amagar-lo, i vaig continuar amb l'adolescència. De cara al món exterior, semblava que prosperava. Ho feia bé a l'escola, era activa, era esportista, d'alguna manera fins i tot vaig acabar com a delegada de classe. Ho feia tot —excepte afrontar el dol.
10. Quan tenia divuit anys, tenia molta ansietat, em sentia sola i profundament trista. M'havia convertit en una persona que triomfava de cara enfora, però patia per dins. ¿Algú més s'hi sent identificat?
11. Probablement hauria seguit en aquest camí la resta de la meva vida si no hagués estat per una trobada fortuïta quan tenia vint anys. Volia fer voluntariat abans d'acabar la universitat, i vaig trobar un campament per a nens que havien perdut un progenitor.
12. Quan vaig arribar al campament, la directora, Lynn, es va acostar a mi i em va demanar si podia obrir el campament amb la meva història. Pensant que tenia el dol ben amagat, vaig pujar al petit escenari i vaig compartir el que m'havia passat. Vaig parlar de la meva mare per primera vegada des que havia mort feia vuit anys. No recordo què vaig dir. No recordo si vaig parlar durant cinc minuts o cinquanta. Però sí que recordo la sensació —la llibertat que va envair-me el cos quan finalment vaig poder compartir la meva veritat.
13. Més tard aquella nit, una nena petita del campament em va tocar l'espatlla. Em va dir: "¿Tu ets la Kate?". Vaig assentir, i ella em va com havia perdut els pares en un accident a la carretera. La confiança que em va fer, la seva veritat crua, aquella connexió... em van salvar. Va canviar-me la vida. Aquell moment em va ensenyar que el dolor per una pèrdua humana no ha de ser una cosa que passem sols. Pot ser compartit, i aquesta és la clau.
14. Aquell campament em va inspirar tant que tres anys després vaig fundar el Kate's Club, que avui dia atén milers de nens cada any. Aportem connexió i sentit de pertinença al seu dol, i a través d'aquesta experiència transformem com creixen.
