El gran de casa, quan encara comptava els anys amb una xifra, feia els deures una tarda al menjador mentre jo distreia la petita. Era prou autònom amb les feines d’escola, però tot d’una em va cridar. ¿Què vol dir això? Ja no recordo de quina paraula es tractava, però sí que m’hi vaig acostar i li vaig explicar que quan no entengués una cosa, l’havia de buscar al diccionari. Aleshores vaig anar cap a la lleixa on encara conservo els volums de quan era petita i ell, mirant-me amb ulls sorpresos, va dir: ¿què fas? Va obrir un diccionari en línia a l’ordinador i va buscar la paraula en qüestió. Aquell gest em va deixar per primera vegada un regust estrany de mons caducs i de salts generacionals.
Recordo aquesta anècdota mentre escolto una ponència sobre tecnologies lliures al Congrés de la Xarxa Europea per a la Diversitat Lingüística, que se celebra els dies 14 i 15 de novembre a l’auditori de l’Institut d’Estudis Catalans. Han passat més de vint anys des d’aquella tarda en què per primera vegada vaig ser conscient que el món que jo coneixia estava canviant molt de pressa. I avui, quan també jo busco les paraules desconegudes a internet, me l’he fet meu. No només això, sinó que comprovo, corregeixo, busco sinònims, tradueixo, m’informo i navego en aquest laberint digital sense el qual caminaria coixa.
Paro atenció a les paraules de Jordi Mas en la ponència El paper del tercer sector i del codi lliure, una característica pròpia del català en el món digitali descobreixo la importància que té que el programari sigui lliure a l’hora de desenvolupar eines que em són útils i que, a més a més, afavoreixen l’ús del català. Si les dades, els codis i els models que fan servir els informàtics per crear aplicacions i recursos digitals que ens faciliten el dia a dia són d’ús obert i lliure per a tothom, aquests coneixements es podran aprofitar a l’hora de desenvolupar noves iniciatives. Jordi Mas esmenta noms com Softcatalà, Viquipèdia, Wikidata, Moodle i somric, per les moltes vegades que he recomanat Softcatalà com a corrector.
Que el món ha canviat a passes agegantades és tan obvi que fa de mal dir. I no és fins que m’aturo a fer balanç que soc conscient de tot el que he anat incorporant a la feina, en un degoteig imperceptible, però que, mirant enrere, fa un bon gruix. Escriure a mà és ara gairebé una relíquia. Ofereix cert romanticisme imaginar Virginia Woolf o James Joyce escrivint les seves novel·les a mà, tot i que també devia ser ingent la feinada que els suposava. Avui disposem d’infinitat d’eines i recursos que no només ens faciliten la vida, sinó que a més a més posen la llengua a l’abast de tothom. No sabria dir quant temps fa que no obro un diccionari de paper i ressegueixo amb el dit les línies, repetint l’abecedari mentalment fins a trobar la paraula concreta. Té alguna cosa de bucòlic aquest navegar en el paper amb el dit, però té molt d’útil i pràctic el ventall de possibilitats digitals que s’ofereixen a la xarxa. I m’adono que el camí va començar quan el gran de casa no era gaire gran, amb aquell primer diccionari digital.
