“Trump ha guanyat per culpa de les polítiques woke de l’Agenda 2030”. “Tothom té dèficit de vitamina D”. “Amb la natació no hi ha impacte”. “Si pots fer el moviment, no t’ho has trencat, és una mica d’esquinç”. L’amic Xavi Bach, conegut com @xavinoriguis_, omple Instagram de frases cunyadistes que, per boca de Morgan Freeman, exemplifiquen un fenomen fascinant: la seguretat dels qui menys saben sobre el tema de què estan parlant.
Més de deu mil seguidors es freguen les mans quan obren Instagram i veuen una foto del protagonista de Cadena perpètua perpetrant, si se’m permet la paronomàsia, afirmacions hilarants per absurdes i suades.
El 1999, a la Universitat de Cornell, als Estats Units, els psicòlegs David Dunning i Justin Kruger van publicar l’estudi Unskilled and Unaware of It, que ve a traduir-se com sense habilitats i sense ser-ne conscients.
Dunning i Kruger van fer una sèrie d’experiments en què van demanar a diversos participants que avaluessin la seva pròpia competència en diferents àmbits, com el raonament lògic, la gramàtica o l’humor. I el resultat va ser clar: els menys capaços se sobreestimaven massivament perquè no tenien prou coneixement per adonar-se dels seus errors. En canvi, els més capaços sovint subestimaven les seves respostes perquè creien que el seu coneixement no era excepcional, ja que “tothom ho sap” o “tothom ho sap fer”.
Diuen que Dunning es va començar a interessar pel fenomen després de llegir sobre McArthur Wheeler, un lladregot de bancs que es va posar suc de llimona a la cara perquè es pensava que així les càmeres no el detectarien. Aviam, si el suc de llimona es fa servir com a tinta invisible, també li ocultaria la cara. ¿Què pot anar malament?
Aquest cas va fer que Dunning, després de refer-se de l’impacte, es preguntés si la ignorància podia ser un factor determinant en la confiança de les persones que prenen decisions absurdes. I va començar a treballar amb Kruger, aleshores estudiant de doctorat a Cornell, en els experiments de què he parlat més amunt.
L’efecte Dunning-Kruger el veiem cada dia. A la ràdio, a la feina, a les xarxes, als dinars familiars. Persones —molt sovint homes, que són els que saben les coses importants— que no han estudiat ni economia ni ciències polítiques però que asseguren, amb total convicció, que tenen la solució per arreglar el món millor que qualsevol expert. I ja t’hi pots posar bé, perquè tot seguit te l’expliquen. I flipes. L’entès en medicina, l’expert en geopolítica, l’entrenador de sofà, el meteoròleg.
Abans, posaves la tele i sortia una persona científica i deia això és així. I era el que era. Ara, aquesta mateixa persona científica, com ara Salvador Macip, metge investigador, o Joan Anton Català, químic quàntic, astrònom i astrofísic, han de sortir moltes vegades a desmentir més que no pas a afirmar.
És l’altra cara del fenomen.
Els experts, conscients de la complexitat de temes que sovint es tracten amb massa lleugeresa, dubten, s’autoqüestionen i parlen amb prudència i matisos, no pas amb la contundència del cunyat.
¿Et penses que tu mai no ho faries? Alerta, perquè sí: ho faries i ho has fet. Jo, també. ¿Qui no ha opinat pel broc gros de la rauxa? ¿Qui no ha deixat anar una bestiesa rotunda en un moment de frenesí social?
Però no passem quimera, perquè hi ha red flags que ens poden fer tancar i barrar la boca a temps. ¿És un tema prou controvertit perquè la comunitat científica encara no s’hagi pronunciat? ¿És una informació complexa que tu veus sospitosament clara? ¿Ho has tret de fonts contrastades o només t’ho han explicat?
No tinguem por de dir “no en tinc ni idea”. De vegades, és la frase més intel·ligent del món. Tot i que, com sempre diu Morgan Freeman, no pots canviar només una roda... les has de canviar totes.
"Què és" és una secció d'Esperança Sierra i Serra en què explica qüestions científiques en un to casolà.
