At once a voice arose among
the bleak twigs overhead
in a full-hearted evensong
of joy illimited.
Thomas Hardy
Al poema The darkling thrush, Hardy contempla un paisatge hivernal fred i desolat i reflexiona sobre el pas del temps i la decadència, fins que el cant inesperat d’un tord trenca la foscor i suggereix una esperança misteriosa.
El 1987, vuitanta-sis anys després del poema, la psicòloga Francine Shapiro passeja per un parc de Los Gatos, Califòrnia. També llicenciada en literatura anglesa i amant, justament, de la poesia de Hardy, fa servir el passeig per tenir pensaments angoixants provinents de traumes passats. Ara un peu, ara l’altre. L’olor de verd, sons que surten d’ocells. Potser —segurament— va sola. I potser perquè se li ha ficat una brossa a l’ull o perquè té por que li surti una serp de cascavell al pas, fa anar els ulls d’una banda a l’altra.
El cas és que la combinació dels factors anteriorment descrits —pensaments traumàtics més moviments oculars d’un costat a l’altre— fa que de sobte la Francine s’adoni que la intensitat i, per tant, el dolor dels pensaments angoixants disminueixi. Sense acabar-s’ho, fa proves durant una bona estona i corre cap al seu estudi de formular teories.
¿Casualitat? ¿Mecanisme genuí del cervell humà?
L’única manera de saber si aquest efecte és real o provocat per espores trapelles que ha esnifat durant la caminada: Shapiro decideix experimentar amb persones del seu entorn i pacients. Els demana que evoquin records dolorosos mentre segueixen amb la mirada el seu dit, que es mou d’un costat a l’altre com un metrònom. I el resultat es repeteix: el pes emocional dels mals records perd nervi, com si s’anés dissolent, desdibuixant. Hi ha persones que fins i tot comencen a reinterpretar els records, com si el cervell trobés una nova manera de desar-los en el passat per no fer nosa en el present.
Perdona, però... ¿Podria haver descobert una via d’accés directe al reprocessament del trauma?
En poc més d’una dècada, els escàners cerebrals confirmen el que Shapiro havia intuït: el moviment dels ulls a banda i banda fa que les zones del cervell implicades en la memòria emocional, com ara l’amígdala i l’hipocamp, es comportin de manera similar a quan dormim i passem per la fase REM (Rapid Eye Movement). Com si el cervell, guiat pels estímuls bilaterals, trobés una manera de tornar a processar els records traumàtics per traslladar-los a una carpeta que es diu “No More Drama”. L’experiència traumàtica, que abans es revivia amb molta càrrega emocional, ara es pot recordar amb més distància i menys patiment.
Els primers a beneficiar-se’n van ser els veterans de guerra.
L’EMDR o Eye Movement Desensitization and Reprocessing, que és el nom que es va triar per a la tècnica, es va començar a aplicar en veterans del Vietnam i, als noranta, en soldats nord-americans que tornaven de la guerra del Golf. Els resultats van ser sorprenents: en poques sessions, el trauma es desactivava i deixaven de reviure els malsons en bucle. Aviat, l’exèrcit i els sistemes de salut per a veterans de guerra van incorporar aquesta tècnica com una de les més efectives per tractar l’estrès posttraumàtic.
Actualment, l’EMDR és una teràpia avalada científicament, fins i tot per part de l’OMS, per tractar no només el trastorn posttraumàtic, sinó també altres patologies relacionades amb records dolorosos com ara fòbies, dol, addiccions i experiències traumàtiques en la infantesa.
I ara, mentre pensava una manera simpàtica d’acabar l’article, m’ha vingut al cap la idea que si en època del poeta Hardy hagués existit l’EMDR i s’hi hagués sotmès, potser no hauria escrit poemes depriments i la psicòloga Shapiro no se n’hauria fet fan. I si Shapiro no s’hagués fet fan de Hardy, potser aquell dia a Los Gatos no hauria tingut traumes en què pensar i aniria traral·lejant Faith i somrient als esquirols, que mola bastant, però no cura els pensaments traumàtics ni arregla soldats.
"Què és" és una secció d'Esperança Sierra i Serra en què explica qüestions científiques (o no) en un to casolà.
