La teva esposa serà com una vinya fecunda dins de casa teva; els teus fills, com plançons d’olivera al voltant de la taula. Així és beneït l’home que venera el Senyor.
Salm 128:3-4
Es coneix que al segle XIX aquest salm ho petava entre els pastors luterans, i un dels fidels zeladors dels versicles de més amunt va ser l’il·lustre reverend Carl Ernst Gottlieb Clausius, beneït amb 18 plançons. Divuit. Fixa’t com de gran viticultor has de ser per arribar a tenir 18 fills. ¿Tu també has pensat que pobra mare?
Contracció rere contracció, el 2 de gener del 1822 va arribar el sisè fill de Vinyes Clausius. Rudolf Julius Emmanuel va ser des de ben petit un xicot assenyat, reflexiu i ponderat que va estudiar física i matemàtiques a la Universitat de Berlín, per acabar endinsant-se en el món fascinant —no ho diries mai— de la física matemàtica. Es tracta de la nobilíssima disciplina que tradueix les lleis de la natura al llenguatge precís de les matemàtiques per entendre, descriure i predir el món amb rigor absolut. Si això no us ha humitejat l’hipotàlem és que no teniu sang a les venes.
El destí va fer que Clausius habités l’època de la revolució industrial, en què les màquines de vapor eren les reines del progrés. Ara bé, tot i el hype de la cosa, hi havia un tema que tenia crucificades les ments més virtuoses. Com ara la de Nicolas Léonard Sadi Carnot, físic amb nom de poeta decadent, que havia mort amb una pregunta inquietant als llavis: ¿Per què cap màquina pot convertir tota la calor en treball útil i una part de l’energia sempre es desaprofita?
Clausius, obsessionat. ¿On anava a parar l’energia? ¿Desapareixia? MFC!* Impossible! L’energia mai no desapareix! Ok, Carnot havia intuït el fenomen, però ell el volia quantificar. Si no es podia recuperar tota la calor, si aquella energia es dispersava i es diluïa en un caos creixent, hi havia d’haver alguna llei física fonamental que ho expliqués.
Obsessionat, no: turmentat per la qüestió, estava, pobre home.
Durant 15 anys —tres unitats menys que 18, que és el nombre de fills que va parir se mare, no ens n’oblidem— va estar estudiant l’energia i calculant els números com un endimoniat. I el 1865 va trobar la manera de descriure i anomenar el fet. Havia resolt l’expressió matemàtica de com l’energia es dispersa i es torna irrecuperable per fer treball útil cada cop que la calor es transfereix d’un cos calent a un altre de més fred.
La criatura es diria entropia.
Suposo —és que he llegit molta literatura victoriana— que just després de la formulació es va desplomar en una cadira Biedermeier i es va posar les mans al cap, fent que no, trasbalsat. L’energia tendeix a dispersar-se i l’ordre es degrada, de manera que es fa molt difícil recuperar-la. L’univers, doncs, estava condemnat al caos. Una mica com si tinguéssim un bitllet de 50 euros i cada vegada que el féssim servir ens tornessin el canvi menys un cèntim, que cauria a terra, i encara que el recollíssim no en podríem fer res, perquè a les botigues ja no en volen.
Però, ben mirat, ¿qui millor que Rudolf Clausius per treballar aquesta parcel·la de la física? Recordem que va créixer en una casa de 18 germans; havia experimentat l’entropia molt abans de formular-la. L’ordre era un concepte fràgil, sempre amenaçat per un exèrcit de criatures baladreres. Potser va ser aquest desori domèstic el que el va empènyer a buscar una llei que expliqués el perquè del més que probable desballestament mental de la seva mare, que, ai las, no he sabut trobar que tingués nom.
*MFC: Me’n faig creus
"Què és" és una secció d'Esperança Sierra i Serra en què explica qüestions científiques en un to casolà.
