Una de les dones que apareixen a la sèrie documental El minuto heroico: Yo también dejé el Opus Dei explica que en una ocasió es va entrebancar, va caure sobre la cama on tenia posat el cilici i que les pues —no pas esmolades com agulles, sinó arrodonides— se li van arribar a clavar a la carn. Explica també que es va desenclavar el cilici i va anar a veure la supervisora amb la idea de dir-li que no se’l pensava posar més. La supervisora, que ja sabia què havia passat, li va dir que no patís, que l'endemà se’l posés a l’altra cama.
El cilici que proporciona l’Opus Dei és un cinturó metàl·lic amb petites pues a la cara interna a manera de potetes d’insecte. Es col·loca ajustat a la part superior de la cuixa durant dues hores al dia i provoca una molèstia constant. Pot arribar a deixar petits punts de sang si es pressiona molt, i tot i que no està dissenyat per provocar ferides greus, l’ús prolongat pot generar cicatrius o durícies.
Fa mal.
I el dolor és un senyal d’alarma, però també un material molt poderós.
En determinades situacions, el cervell allibera endorfines i dopamina per compensar el dolor. Són com un premi de consolació: pateixes, però a canvi reps una sensació d’eufòria, de calma o fins i tot de plaer. És per això que hi ha persones que senten una mena d’alliberament després d’una sessió de flagel·lació, un bany de gel o una estona amb el cilici clavat a la carn. Jo mateixa en puc donar fe. Del bany de gel.
La relació amb el dolor és molt complexa, perquè el rebutgem i, alhora, sovint l’anem a buscar.
Quan triem el patiment, ja sigui per fe, esport, curiositat o plaer, el cervell ens compensa. La sensació de control hi juga un paper fonamental: si el patiment és escollit, transforma.
Ara bé, ¿què passa quan el patiment és imposat, com una via de perfeccionament espiritual? Que el dolor sigui escollit o imposat ho canvia tot. I aquí és on entra en joc la mortificació corporal.
El terme ve del llatí mortificare, que vol dir “fer morir”. ¿Fer morir què, exactament? Doncs fer morir, per descomptat, els desitjos del cos. La gana, el descans, el plaer. La carn és dèbil, diuen, i cal sotmetre-la perquè no domini l’esperit. Aquesta idea no és nova. Els monjos medievals es flagel·laven fins a estripar-se la pell per expiar pecats que potser ni havien comès.
Però, ¿per què? ¿Per què algú acceptaria clavar-se les punxes d’un cilici o dormir sobre una fusta? Si el dolor és un senyal d’alarma, ¿què fa que algunes religions i ideologies el converteixin en una eina de purificació? ¿Té res a veure amb el masoquisme?
No exactament. El masoquisme busca el plaer en el dolor, mentre que la mortificació corporal el tolera en nom d’un bé superior. Es tracta d’una diferència subtil, però crucial: el masoquista desitja el patiment per ell mateix, mentre que l’asceta —per posar un nom a la persona que tria patir— l’accepta com a mitjà per a un fi.
Això no vol dir que no hi pugui haver coincidències. Tant el masoquisme com la mortificació corporal activen mecanismes neurobiològics similars: la barreja de dolor i recompensa, l’alliberament d’endorfines, la sensació de transcendència. En principi, per a un numerari de l’Opus Dei el cilici no és una font de plaer, sinó un exercici de control sobre el cos, una manera de redimir-se o de compartir el patiment de Crist. Però el cervell no distingeix tant les intencions com les sensacions: el dolor és dolor, i si es combina amb una càrrega emocional forta —sigui eròtica, mística o purament psicològica— pot acabar generant una experiència carregada de significat.
Així que potser la pregunta no és si la mortificació corporal té a veure amb el masoquisme, sinó per què el patiment humà es pot convertir en una eina de transcendència. ¿Per què ens castiguem? O, encara més inquietant, ¿per què de vegades necessitem castigar-nos?
¿Necessitem sentir que tenim el control sobre el nostre propi dolor? ¿Creiem que el sofriment ens fa millors, més purs, més dignes? ¿O potser és que no podem evitar associar el patiment a la redempció per culpa de la càrrega catòlica que portem a l’esquena, tant si som creients com si no?
Sigui com sigui, el dolor sempre ha tingut l’estranya capacitat de donar sentit a coses que no en tenen. Potser per això encara ens costa imaginar-nos la virtut sense patiment, la disciplina sense càstig i l’èxit sense cicatrius.
"Què és" és una secció d'Esperança Sierra i Serra en què explica qüestions científiques en un to casolà.
