Hi ha dies que s’alcen de tort. No et sona el despertador o no surt aigua calenta a la dutxa o et cremes la llengua amb el cafè –que dura dies i dies i no hi pots fer res– o la cagues amb un experiment que acaba amb reacció nuclear. Depèn.
A mitjans dels anys quaranta del segle passat, Los Alamos, a Nou Mèxic, va passar de ser un poblet polsegós deixat de la mà de Déu a convertir-se en el centre neuràlgic de la ciència més letal i descarnada que mai hagués concebut l’ésser humà. La incubadora dels cervells més brillants del planeta al servei de la devastació.
El físic teòric nord-americà J. Robert Oppenheimer va reunir un grup sobretot de científics, però també de científiques, amb l’objectiu de desenvolupar una arma nuclear tan aviat com fos possible. Tan aviat que fos més aviat que no ho aconseguissin els nazis. D’aquest encàrrec se’n va dir Projecte Manhattan.
És en aquest context que es desenvolupa una esfera de plutoni de 6,2 kg i 8,9 cm de diàmetre. Una poma de sis quilos radioactius concebuda per ser el cor d’una tercera bomba nuclear que no va arribar a explotar mai perquè el Japó es va rendir abans que poguessin llançar-la.
L’esfera va quedar sense objectiu militar. Li van posar nom, es diria Rufus, i la conservarien per fer-hi proves de criticitat: experiments que posen entre l’espasa i la paret la massa crítica. I la massa crítica és la quantitat justa de plutoni perquè comenci una reacció nuclear en cadena. Si n’hi ha poca, la reacció s’apaga sola. Si et passes, esclata. De fet, els mateixos científics, de les proves de criticitat en deien tickling the dragon's tail, fent pessigolles a la cua del drac...
El primer a tastar el costat fosc de Rufus –si és que en tenia cap d’assolellat– va ser el físic de vint-i-quatre anys Harry Daghlian, que el 21 d’agost del 1945, just sis dies després que el Japó anunciés la rendició, va decidir, de nit, sol i sense cap mena de protecció, continuar un experiment que l’equip havia estat fent a la tarda.
L’experiment consistia a aixecar una paret de petits blocs reflectors al voltant de l’esfera per estudiar com es comportava la radioactivitat. De manera controlada, amb un comptador Geiger que vigilava el grau de radioactivitat, es tractava de veure com augmentava la reactivitat del sistema a mesura que s’hi afegien blocs reflectors. Fins a acostar-se a la massa crítica. ¿I com se sabia quan s’havia de parar? Perquè el comptador Geiger passa de fer un espetec rogallós a un so frenètic, agut i esfereïdor impossible de desoir.
I de sobte, després de posar un nou bloc, Daghlian va sentir embogir el comptador Geiger i quan anava a retirar el bloc que acabava de posar, li va relliscar i li va caure just damunt de l’esfera.
En una explosió sorda, l’aire es va tenyir de color blau i Daghlian va treure el bloc en dècimes de segon. Ni un segon va trigar a treure de sobre l’esfera el bloc reflector.
Tenia vint-i-quatre anys. Harry Daghlian va morir vint-i-cinc dies després que el drac es despertés. Durant aquelles quatre setmanes d’agonia, va patir els efectes de la síndrome d’irradiació aguda.
Des del primer moment va saber que no se’n sortiria. La radiació li va destrossar la mà amb què va treure el bloc, i a poc a poc la medul·la òssia li va deixar de fabricar glòbuls. L’ADN, bombardejat per partícules invisibles, es va convertir en confeti molecular. Quatre setmanes de febre, vòmits i hemorràgies internes. Una de les morts més turmentoses que existeixen abans de deixar d’existir.
Nou mesos després, el físic canadenc Louis Slotin va passar pel mateix en un altre experiment. Xiulet Geiger. Llum blava. Mort. En aquest cas, al cap de nou dies. Al mateix hospital. Hi ha fonts que asseguren que el va tractar la mateixa infermera que va atendre a Daghlian.
Després del segon accident, l’esfera Rufus va passar a ser el Demon Core, el nucli del diable. Massa inestable, massa simbòlic. Es va convertir en la icona del perill i la imprudència. El 1946 es va fondre i se’n va reutilitzar el material. També es van canviar els protocols: mai més es permetria manipular el plutoni amb les mans nues.
Quan la recerca del coneixement s’acosta massa a l’abisme –i tot i que la ciència sempre demana continuar– hi ha un punt de no retorn. En el cas del Demon Core s’hi va arribar dues vegades. La llum del coneixement es va convertir en l’ombra blava de la mort. I si bé és cert que el drac mai no es va arribar a desvetllar del tot, sens dubte, va parlar clar.
"Què és" és una secció d'Esperança Sierra i Serra en què explica qüestions científiques (o no) en un to casolà.
