Senyor alt i ros al costat de senyora xinesa petitona i molt riallera. Ell també somriu. I un gosset blanc que deu ser molt feliç, amb aquesta gent. Sovint, ell, el senyor, va amb camises florejades com el somriure de la seva dona. Una paraula que resumiria les imatges que hi ha d’ells junts: complicitat.
Es tracta de Ronald Graham i Fan Chung, marit i muller, matemàtic i matemàtica, experts en teoria de grafs. I el gosset, que com que no he trobat com es diu li direm Vèrtex. I —wait for it— Ronald és un expert malabarista.
Cada matí, el matrimoni esmorzava cafè amb matemàtiques a la casa que tenien prop de la universitat americana on estudiessin, primer, o treballessin, més endavant. I tot i que no se’n tenen dades, gens estrany seria que, si hi havia magdalenes a taula, Ronald hi fes jocs malabars davant la mirada atenta del Vèrtex, delerós que n’hi caigués alguna.
Graham era especialista en un camp de les matemàtiques que es diu teoria de Ramsey. Aquesta branca estudia un fenomen curiós: quan tens prou elements relacionats entre si (com ara una sala plena de persones, on qualsevol parella o bé es coneix o bé no es coneix), sempre acaba apareixent un patró determinat de relacions, tant si ho vols com si no.
Aquesta idea, que pot semblar trivial, amaga una profunditat descomunal.
En un problema sobre com es poden dibuixar de diferents colors les connexions entre vèrtexs d’un hipercub de dotze dimensions (una figura geomètrica imaginària), Graham va calcular la mida que havia de tenir aquesta figura perquè, tard o d’hora, aparegués un patró determinat. El resultat que li va sortir és tan bestialment gran que té més xifres que àtoms hi ha a l’univers. I per si algú s’ho preguntava, l’últim dígit que s’ha pogut calcular d’aquest monstre és el set.
—Però, ¿per a què serveix aquest número?
—Bé, depèn del que entenguem per fer servei.
El número de Graham no serveix per calcular el canvi del súper ni per enviar coets a l’espai, no salva vides ni arregla el wifi. El que passa és que és tan gran, tan exagerat, tan fora de l’escala humana que ens col·loca davant una sensació desconcertant: arribar al límit del que podem concebre.
El que més em fascina és que no és com l’infinit. Amb l’infinit ja parteixes del fet que no té final, però el número de Graham existeix, és precís, acaba en set.
De vegades parlo amb les matemàtiques —elles em contesten— i els agraeixo tantíssima bellesa. I el que em passa amb el número de Graham és que l’entenc com una necessitat poètica de les matemàtiques de tocar l’infinit amb la punta dels dits però no fer-ho: tinc l’infinit, però si vull, no el toco. Fascinant.
Així doncs, senyor alt i ros, senyora xinesa petitona i molt riallera i gosset blanc als peus troben un dels números més grans que existeixen. Les converses que devien tenir cada matí devien ser per emmarcar. Tots dos matemàtics, tots dos bojos per la teoria de grafs i el Vèrtex, que no és ni remotament conscient de com arriben a molar els seus humans.
I torno a parlar amb les matemàtiques i els dono les gràcies per recordar-me una cosa tan banal com importantíssima: de vegades, el coneixement més inútil és també el més bell.
"Què és" és una secció d'Esperança Sierra i Serra en què explica qüestions científiques (o no) en un to casolà.
