El 1969, tres homes van arribar a la lluna. Psicodèlia, Woodstock, pudor de hippie llardós i un senyor de 50 anys signa llibres en una llibreria de Califòrnia. Diries que és un professor dels que s’ha de desempallegar de les alumnes a palades. Barba espessa i celles arquejades sobre uns ulls aguts i sorneguers, voraços, mordaços. I el mig somriure aquell de ja et vaig avisar que només queda bé als guapos.
No diré quanta gent hi havia a la presentació perquè tampoc vull especular més del compte. Però un cop signat l’exemplar a la Cindy Lou, tanca el llibre i veiem la portada. Minimalisme funcional dels anys 60 amb una tipografia gruixuda i majúscula en negre, groc i vermell amb efecte òptic d’ombra desplaçada; el fons, ben blanc per maximitzar la jerarquia visual. Op Art. Psicodèlia moderada. Un disseny impactant i irònic: al títol hi ha una E capgirada. THE PETER PRINCPLƎ. I just a sota, el subtítol: Why things go wrong.
Laurence J. Peter va ser un pedagog i psicòleg canadenc que va treballar tota la vida a la USC, University of Southern California, on es va adonar que les estructures jeràrquiques afavorien les promocions absurdes. Es va adonar que quan algú destacava en la seva feina, era ascendit. Si al nou càrrec també ho feia bé, tornava a ser promocionat, i així, fins que arribava a un nivell on ja no era competent. I allà es quedava. Amb el temps, doncs, irremeiablement tots els llocs acabaven sent ocupats per algú que no feia bé la feina, de manera que eren les persones que encara no havien assolit el seu nivell d’incompetència les que treien les castanyes del foc. Aquest fenomen, tan cruel com brillant en la seva lògica, és l’anomenat principi de Peter.
Torna-ho a llegir si et sembla que no ho has entès del tot, perquè et juro que és boníssim.
Un vespre, a la seva Vancouver natal, Peter va assistir a una representació amateur al Metro Theatre i a la mitja part un senyor del públic va murmurar que aquella obra no valia res. Peter es va sumar a la crítica amb entusiasme i va allargar la mà a l’emissor de la crítica: “Soc Laurence J. Peter, amb qui tinc l’honor de compartir opinió?” “Raymond Hull, guionista, molt de gust.” De seguida, Peter i Hull es van embrancar en una oda a la incompetència que culminaria en el llibre de la E capgirada a què he fet referència més amunt.
El llibre es va vendre com xurros. I el millor és que molts peixos grossos el van comprar sense adonar-se que parlava justament d’ells. No és que Peter i Hull fossin profetes del desastre, però van saber descriure el mecanisme a la perfecció: les jerarquies tenen un funcionament d’autodestrucció programada. ¿I?
Bé, el llibre tampoc és que ofereixi cap gran solució. El cas és que si l’ascens laboral s’ha convertit en una trampa, ¿què ens queda? La resposta de Peter és tan senzilla com desconcertant: els que encara no han arribat al seu nivell d’incompetència són els que sostenen el sistema. Els que fan la feina. Sí, bé, fins que un dia els ascendeixen...
I, com deia, la solució: ¿Evitar els ascensos? ¿Premiar amb sous més substanciosos els que fan la feina en comptes de promocionar-los fins a la ruïna? Peter ho va suggerir, però el problema és que les empreses encara associen creixement igual a escalada. Així, els càrrecs més alts es van omplint de persones que un dia van ser brillants però que ara només són... els de dalt.
El llibre de Peter i Hull és encara avui un mirall incòmode per a les estructures jeràrquiques, cap alt càrrec vol emmirallar-s’hi massa estona perquè podria descobrir algú que, sense voler-ho, ha arribat exactament allà on no hauria d'haver arribat.
"Què és" és una secció d'Esperança Sierra i Serra en què explica qüestions científiques en un to casolà.
