I va arribar el dilluns i John Lichtenberg, instal·lador d’aparells d’aire condicionat a Brisbane, Austràlia, no es va presentar a la feina. ¿Què se’n sabia? L’últim que se’n sabia és que havia anat de vacances a Jerusalem. ¿I va tornar? No, no va tornar perquè tenia una altra cosa a fer, molt més important.
Un cop allà a Jerusalem, la realitat li va fotre un revés: l’arribada del Messies estava al caure. Qualsevol tornava a Brisbane davant una revelació d’aquella envergadura. Però no només això. John Lichtenberg, recordem-ho, fins llavors instal·lador d’aparells d’aire condicionat a Brisbane, Austràlia, es mostrava ara al món amb la seva veritable i ancestral identitat: era el rei David, el mateix que va transformar la ciutat de Jerusalem en santuari amb força de guerrer i ànima de poeta.
Imaginem, doncs, un senyor ros i ben plantat de mitjana edat amb túnica blanca i una corona daurada tocant el que aproximadament vindria a ser un kinnor, o arpa de David, i cantant salms en hebreu amb tota l’empenta que dona saber del cert que si no és avui, serà demà que el Messies farà acte de presència.
Jerusalem no és només una ciutat, és una idea. Situada a l’altiplà de Judea, entre el desert i el mar Mediterrani, és un lloc petit en extensió –com cinc vegades Matadepera– però immens en significança. Per a milions de persones d’arreu del món és el punt de contacte entre la Terra i el Cel, el lloc on Déu va ser. És l’escenari de revelacions, de guerres, de miracles i de martiris. Encara avui.
Cada pedra, cada ombra, cada silenci carrega segles de devoció incrustada. Jerusalem és una ciutat amb una densitat espiritual tan compacta que acaba fent col·lapsar aproximadament cent turistes l’any.
Perquè cada any, cap a un centenar de persones que visiten la ciutat pateixen una sèrie de símptomes delirants que convergeixen en l’anomenada síndrome de Jerusalem, un diagnòstic que el doctor Yair Bar-El va descriure després d’observar-ne molts casos als anys 80 al Kfar Shaul Mental Health Center de Jerusalem.
Tot i que és cert que la majoria de persones afectades per la síndrome ja venen tocades de casa, el més inquietant és que també afecta persones sense antecedents psiquiàtrics. Se suposa que l’excitació de trepitjar un territori amb tanta càrrega simbòlica pot alterar fins i tot l’equilibri dels més estoics.
La síndrome se sol presentar de manera sobtada. Un clic mental. Com si una revelació esclatés dins la ment del visitant. En pocs dies o hores, la persona comença a mostrar deliris místics, conductes rituals, alteracions en la parla i el comportament. Es pot arribar a vestir amb túniques improvisades –casos documentats de vestidures fetes amb llençols, vànoves o cortines dels hotels–, predica o canta pels carrers i, el més espectacular, es creu el Messies o alguna figura bíblica rellevant. Com el nostre John Lichtenberg aka rei David. O el cas d’un turista francès que va anar a la cuina de l’hotel, molt atrafegat, a demanar sisplau, que aquesta nit faig el Sant Sopar i em calen viandes per a tretze. Gràcies.
Tot i que la posada en escena és espectacular, la majoria de casos es ventilen sense seqüeles, sobretot si la persona rep suport mèdic i psicològic i s’allunya de l’entorn que ha actuat com a detonant. És una reacció extrema a un lloc extrem, per això alguns psiquiatres la descriuen com un trastorn psicogeogràfic, una forma de brot psicòtic agut i transitori que sí, en alguns casos pot ser senyal d’una patologia existent o subjacent, però en altres casos és simplement una tempesta mística passatgera.
I per acabar, l’incís personal.
Quan jo tenia catorze o quinze anys vaig anar per primera vegada al Louvre i vaig patir un episodi de síndrome de Stendhal davant la Victòria de Samotràcia. Ofec i plor descontrolat. Però ningú es va espantar perquè aleshores jo era anèmica i afligida.
Vaig experimentar una reacció psicosomàtica davant aquella figura de bellesa aclaparadora. ¿El mateix que li va passar al nostre instal·lador de Brisbane amb Jerusalem? No, perquè mentre ell va canviar d’identitat, jo en cap moment em vaig sentir posseïda per Nike ni vaig coronar herois ni repartir palmes. Només vaig sanglotar una estona a deu metres dels meus pares i el meu germà, que ja no sabien quina cara fer.
Però potser la diferència no és tan gran. Al capdavall, tant la Victòria de Samotràcia com la ciutat de Jerusalem són símbols poderosos. I quan els símbols pesen massa, la ment s’enfonsa, s’ofega o, en el cas de John Lichtenberg, s’inventa una nova identitat per sostenir tal càrrega.
"Què és" és una secció d'Esperança Sierra i Serra en què explica qüestions científiques (o no) en un to casolà.
