Tuvalu és un arxipèlag de la Polinèsia. El formen nou illes principals, de les quals n’hi ha set que tenen el nom començat amb la lletra ena. Veure tants noms començant igual en una llista fa molt de goig i dona molta tranquil·litat. Les altres dues illes són Funafuti, amb efa, i Vaitupu, amb ve baixa; res a destacar.
I un altre fet remarcable: Tuvalu i Matadepera tenen una superfície i una població sorprenentment similars. ¿La diferència? A Tuvalu no hi ha Porsches.
Tuvalu és un país sobirà i un estat reconegut internacionalment dins la Commonwealth. De fet, és membre de les Nacions Unides des del 2000 i té el seu propi govern, primer ministre i bandera; un fons blau oceànic, la Union Jack a dalt a l’esquerra i nou estrelles grogues disposades segons la ubicació de l’arxipèlag. Ben lletja, com feta amb Paint.
Tot i ser un país petit —molt més que el nostre, Lluís, molt més que el nostre— té representació diplomàtica i participa activament en fòrums internacionals, sobretot en temes de canvi climàtic. Perquè Tuvalu, amb una altitud mitjana de només dos metres sobre el nivell del mar, és un dels països més vulnerables del planeta davant l’amenaça climàtica. De fet, es calcula que, en poques dècades, el més segur i lamentable és que els habitants hagin d’abandonar el país abans que el mar no se’ls empassi.
Ara bé —i mai més ben dit—, al mal temps, bona cara.
Als anys vuitanta del segle XX, l’enginyer informàtic Jon Postel va intuir el tsunami digital que ens venia a sobre i es va arremangar. Si internet havia de cobrir el planeta, calia posar-hi una mica d’ordre, perquè si tothom començava a construir sense solta ni volta, la xarxa es convertiria en un caos monumental.
I aquí és on Postel col·loca la carn d’olla sobre la taula i decideix repartir les parcel·les d’internet de manera ordenada. Dit d’una altra manera: mentre jo mirava de desenganxar el pòster central del Súper Pop sense estripar-lo i el penjava al meu quarto —el Kirk Cameron està boníssim, tia—, Jon Postel feia el plànol urbanístic de la xarxa global. ¿Com et quedes?
Així, Postel va establir que cada país tindria el seu propi domini d’internet, a manera de matrícula personalitzada, i va decidir com es repartirien els noms d’acord amb un sistema internacional de codis per països. El .uk per al Regne Unit, el .de per a Alemanya, el .au per a Austràlia... Això permetria que cada país tingués la seva pròpia identitat a la xarxa, s’evitessin confusions i s’establissin les bases d’internet tal com les coneixem avui.
I als noranta va arribar el torn de Tuvalu, que més que un domini va rebre l’equivalent a l’herència que tots esperem d’aquella tieta rica del cagar que ens ho ha deixat tot i ni la coneixíem. A Tuvalu li va tocar el domini .tv.
Durant un temps, aquell parell de lletres no van significar res, fins que algú es va adonar que TV també és la sigla de televisió.
Wham! Pow! Kaboom!
De cop i volta, aquell domini anodí es va convertir en objecte de desig per a mitjans i plataformes de streaming. I el 2000, Tuvalu en va vendre els drets per 50 milions de dòlars, prou i de sobres per pagar-se l’entrada a l’ONU.
Des de llavors, cada any el país ingressa una morterada només per deixar que el món faci servir el seu domini. Un país literalment finançat amb clics que ha determinat, amb la resignació del ric, que encara que el mar se l’empassi, es convertirà en el primer estat digital del món.
Tal com us ho dic: el pla és reconstruir Tuvalu byte a byte en un entorn virtual perquè, quan el mar l’engoleixi, passi a ser una carpeta d’arxius dins un servidor... per no desaparèixer del mapa.
"Què és" és una secció d'Esperança Sierra i Serra en què explica qüestions científiques (o no) en un to casolà.
