Viure la realitat és, entre altres coses, entendre el que tenim al voltant. Veure coses i saber què són i quin nom tenen per poder trobar el calaix exacte on posar-les. També ens passa amb les sensacions. ¿Quanta estona podem mirar una nina de porcellana als ulls sense tenir por que es manifesti el dimoni que —sens dubte— porta a dins? ¿Per què com més humà és un robot més ens esgarrifa?
El 1970, l’enginyer en robòtica Masahiro Mori va publicar Bukiminotani, traduït a l’anglès com The Uncanny Valley, la vall inquietant. En aquest article descriu la sensació d’incomoditat que els humans experimentem davant robots o figures gairebé humanes, no del tot perfectes. Mori representa aquesta reacció amb una gràfica en què la simpatia cap a les figures antropomòrfiques creix a mesura que semblen més humanes, però cau dramàticament en una vall inquietant quan són massa semblants a l’ésser humà. Aquesta sensació es troba amb l’unheimlich de Freud, que es refereix al malestar que provoca allò que ens és familiar però, alhora, desconcertant o estrany. L’article de Mori analitza la relació entre la tecnologia, la percepció i les emocions, i convida els creadors de robots a mirar de no reproduir l’aspecte humà de manera massa fidel a la realitat per no provocar el rebuig dels observadors.
La primera vegada que vaig sentir aquesta expressió no sabia què volia dir uncanny, però la paraula em va atrapar per com sonava i vaig buscar-ne el significat. No cal dir que el que vaig trobar més enllà del mot va ser encara més magnètic. Algú havia descrit la inquietud que ens provoquen les representacions que se’ns assemblen massa.
El cas és que, com explico al començament del text, l’uncanny valley té lloc perquè el nostre cervell busca entendre i categoritzar el que veu, i quan no ho pot fer, experimenta una mena de curtcircuit emocional i cognitiu. Però, ¿per què ens passa?
Per exemple, per les expectatives frustrades. Tot i que sabem del cert que allò no és humà, el nostre cervell s’entesta a humanitzar-ho, a apropar-s’hi, fins i tot hi empatitza —un robot que ens mira i somriu...—, però sempre arriba el moment en què topa amb allò que ja sap des del principi: que aquell objecte no té vida i, per tant, no en podem esperar humanitat.
I també hi ha el tema dels mecanismes evolutius, que expliquen la vall inquietant com una reacció instintiva per detectar anomalies potencialment perilloses. En el passat, els trets físics defectuosos podien indicar malaltia, hostilitat o fins i tot, mort. Per tant, vam desenvolupar una aversió cap a la divergència. I tot i que avui no ens trobem en situacions de supervivència del mateix calibre que en el passat, el nostre cervell encara activa aquest rebuig ancestral davant les figures quasihumanes.
Potser la vall inquietant no només ens parla de robots o nines de porcellana, sinó també dels nostres propis límits com a éssers humans. Ens confronta amb la incomoditat de veure’ns reflectits en allò no-viu. Ens recorda que som éssers tan complexos com fràgils. Al capdavall, aquesta inquietud ens diu que, per més que la tecnologia intenti imitar-nos, hi ha una cosa essencial de la condició humana que encara no s’ha pogut replicar.
"Què és" és una secció d'Esperança Sierra i Serra en què explica qüestions científiques en un to casolà.
