Ser molt ric i molt intel·ligent alhora sempre és garantia d’espectacle. Un pobre desesperat t’inventa la roda; un ric ociós, en canvi, és capaç de convertir-la en un carilló de vapor que toca valsos vienesos mentre dona voltes pel seu jardí de peònies (que maques que són). Però alerta de no subestimar les aficions dels excèntrics benestants, perquè ves a saber si d’aquest carilló de vapor no en sortirà un mecanisme de precisió per a automatismes musicals a l’aire lliure que capgirarà el món de l’acústica outdoor.
Rupert del Palatinat del Rin va néixer el 1619 a l’actual Praga. Va ser un home valent que fregava la temeritat fins al punt que sovint es posava a primera línia de combat amb les seves tropes. Tenia fam de coneixement i excel·lia en disciplines com les ciències, les matemàtiques, la filosofia i l’art. Diuen que tenia un humor tan sarcàstic que sovint es confonia amb l’arrogància o el menyspreu. Per mi que simplement era pedant del cagar, cosa que fa bastanta gràcia. També tenia un carisma magnètic, però zero paciència amb la incompetència. Se sap que sovint es veia embolicat en disputes amb altres líders quan trobava que eren durs de mollera. Amen to that.
Al ric li agrada l’extravagància. La boutade, el gir desconcertant, la desproporció. Un cop vaig estar tres dies vivint de marisc, xampany i catànies a casa d’uns amics a Cadaqués. I la societat del segle XVII no era menys. Les demostracions científiques eren molt populars entre l’aristocràcia europea, símbol de poder i estatus social. El fet d’organitzar espectacles científics et parapetava bastant davant la inquisició de les enraonies.
Entre batussa i batussa, doncs, el príncep Rupert va descobrir que si deixava caure una gota de vidre fos en aigua freda, en resultava una gota sòlida amb una cua fràgil com un cabell. Aquesta gota, formada gràcies a un salt descomunal de temperatura —de 1.000 a 20 graus centígrads, àprox— presentava unes propietats mai vistes fins aleshores en el vidre: la part de la gota podia ser colpejada amb un martell sense produir-hi cap mena de dany, però si se’n trencava la cua finíssima, la gota esclatava en mil bocins a la velocitat hipersònica de Mach 5 o, el que és el mateix, a 6.120 km/h. L’explicació ràpida és que quan el vidre entra en contacte amb l’aigua freda, l’exterior se solidifica de manera gairebé instantània, mentre que l’interior tarda més a refredar-se. Aquest refredament desigual genera tensions internes que converteixen les gotes del príncep Rupert en un prodigi de resistència i fragilitat.
Ara prenguem-nos aquest punt i a part per pensar mira, com jo, tan resistent com fràgil. La vida, ¿eh?
I ara, la veritat. Sembla que les gotes no les va descobrir el nostre Rupert. De fet, el seu origen no és gens clar, tot i que se sap que eren fabricades sobretot a Holanda i al nord d’Alemanya. Però tant hi fa. El cas és que les gotes es van difondre per Europa, per on corrien com a entreteniment entre les classes afavorides i que el príncep les feia sortir a no pas poques soirées per amusement dels seus distingits convidats. Per això deu ser que porten el seu nom. I que no descobrís les gotes no vol dir que no fes aportacions importants en el terreny matemàtic: sembla que és ben seva la Paradoxa del Cub de Rupert... però això ja és una altra història.
"Què és" és una secció d'Esperança Sierra i Serra en què explica qüestions científiques en un to casolà.
