Hannah Gadsby, que va néixer a Tasmània el 12 de gener de 1978, és una còmica, escriptora i actriu australiana coneguda per la seva capacitat de fusionar humor amb reflexions profundes sobre gènere, sexualitat i salut mental. Va guanyar notorietat internacional amb el seu especial Nanette (2017), emès a Netflix el 2018, on va trencar els esquemes de la comèdia tradicional abordant temes com l'homofòbia, el trauma i la misogínia. En lloc de buscar només la rialla, Nanette convida el públic a reflexionar sobre experiències doloroses, utilitzant la comèdia com una eina per transmetre veritats incòmodes. Posteriorment, amb Douglas (2020), Gadsby va continuar el seu estil únic, parlant de la seva experiència amb l'autisme i ampliant els seus comentaris socials sobre gènere i expectatives socials. Com a dona lesbiana i neurodivergent, Gadsby ha utilitzat la seva plataforma per qüestionar normes culturals, fent de la seva comèdia una forma d'activisme i autoexploració. La seva obra ha redefinit la comèdia moderna, i l'ha convertit en un mitjà per abordar qüestions socials complexes i personals. De tot plegat en parla en aquesa xerrada, de la qual hem extret 14 fragments molt interessants:
1. Soc una pensadora visual. Veig els meus pensaments. No tinc memòria fotogràfica, i tampoc el meu cap és una galeria estàtica de peces de pensament recollides amb seny. És més aviat que he desenvolupat un llenguatge de jeroglífics sempre evolutiu que entenc amb fluïdesa i amb el qual puc pensar profundament, però em costa traduir-lo.
2. Sempre he tingut moltes dificultats per convertir el que penso en paraules. Així que sembla una mica contradictori, doncs, que algú com jo, que és tan dolenta parlant, pugui ser alguna cosa com una còmica de stand-up. Però bé, així és. És el que és. Vaig provar el stand-up per primera vegada cap als meus vint-i-tants, i malgrat ser patològicament tímida, pràcticament muda i amb una baixa autoestima, sense haver agafat mai un micròfon abans, sabia, tan bon punt vaig caminar i em vaig plantar davant del públic, abans fins i tot d’explicar el meu primer acudit, sabia que estimava el stand-up i que el stand up m'estimava a mi. Però, per més que ho intentava, no aconseguia entendre per què.
3. Deixar la comèdia va impulsar la meva carrera. De debò, la va impulsar tant, que després de deixar-la em vaig convertir en la còmica més comentada del planeta, perquè, aparentment, soc encara pitjor fent plans de jubilació que explicant el que penso.
4. El diagnòstic [d'autisme] em va donar un marc en el qual penjar parts de mi que mai havia entès. La part inadaptada de mi de sobte encaixava, i durant un temps, em vaig embriagar amb la confiança renovada que tenia en els meus pensaments. Però quan va morir l’àvia, aquella confiança es va enfonsar, perquè és amb pensaments com faig el dol. I en aquell dol de pensaments, de sobte vaig poder veure amb molta claredat com de profundament aïllada estava i sempre havia estat. ¿Quin era el propòsit del meu ésser? Vaig començar a pensar molt sobretot el que tenen en comú l'autisme i el TEPT (Trastorn d'Estrès Post-Traumàtic). I vaig començar a preocupar-me, perquè jo els tenia tots dos. ¿Podria mai destriar-los?
5. Vaig descobrir que la manera més efectiva de generar tot l'encant que necessitava per compensar la meva personalitat desarmant no era amb acudits, sinó amb històries. Així que les meves actuacions de stand-up estan plenes d’històries: històries sobre la infància, sobre com vaig sortir de l’armari, sobre els abusos que he patit per ser no només una dona, sinó una dona gran i amb una expressió de gènere més masculina. Si dones una ullada a la meva obra digital, mira els comentaris a sota com a exemples d'abusos.
6. L’àvia no sabia que jo era lesbiana, i uns sis mesos abans de morir, de sobte, em va preguntar si tenia xicot. Recordo que en aquell moment vaig prendre la decisió conscient de no sortir de l’armari amb ella. Ho vaig decidir perquè sabia que la seva vida s’acabava, que em quedava poc temps amb ella, i no volia parlar de les coses que ens diferenciaven. Volia parlar de les coses que ens unien. Així que vaig canviar de tema. I en aquell moment em va semblar la decisió correcta. Però mentre presenciava com la vida de la meva àvia s’anava apagant, no podia evitar sentir que havia comès un error en no compartir una part tan significativa de la meva vida. Tot i que també sabia que havia perdut l’oportunitat, i com sempre deia l’àvia: "Ah, bé, tot forma part de la sopa. Ja és massa tard per treure’n el sofregit ara."
7. Vaig pensar en tots els meus traumes: la violència, els abusos, la meva violació. I amb tot aquest cúmul de pensaments, continuava venint-me al cap una pregunta per a la qual no tenia resposta: ¿Quina era la finalitat del meu ésser?
8. Em vaig adonar que havia estat explicant les meves històries per fer riure. Em dedicava a retallar la foscor, eliminar el dolor, i m'aferrava al trauma pel confort del meu públic. Connectava amb altres persones a través del riure, però jo continuava estant profundament desconnectada. ¿Quina era la finalitat del meu ésser? [...] En aquell moment, vaig entendre que explicar les meves històries només per fer riure no m'estava fent cap favor. Estava retallant la foscor, el dolor, i oferint una versió esmorteïda de les meves vivències. Necessitava compartir la veritat, tota la veritat, fins i tot si això volia dir trencar amb la comèdia tradicional que la gent esperava de mi. D'aquí va sorgir la decisió de crear un espectacle que no respectés el punchline, un espectacle que obligués el públic a sentir el meu dolor, no només a riure's d'ell.
9. Ara bé, molts han argumentat que Nanette no és un espectacle de còmic. I tot i que puc estar d'acord que Nanette no és un espectacle còmic, aquestes persones continuen estant equivocades. Perquè han plantejat el seu argument com una manera de dir que vaig fallar fent comèdia. No vaig fallar fent comèdia. Vaig agafar tot el que en sabia —tots els trucs, les eines, l'experiència— ho vaig agafar tot, i amb això, vaig trencar la comèdia. No pots trencar la comèdia amb comèdia si fracasses en fer comèdia.
10. Quan vaig escriure Nanette, vaig decidir "trencar" la comèdia per explicar la meva història, per arribar al fons de la meva veritat. No volia simplement fer riure, volia treure l'alè al públic, volia que escoltessin el meu dolor. Aquesta decisió va ser part de la recerca que vaig fer per donar sentit a la meva existència: compartint la meva història completa, no només les parts còmodes per a l'audiència.
11. Explicar la vida sense embuts, sense retallar el dolor per comoditat, em va ajudar a trobar un cert sentit de connexió. A través d'un acte de desconnexió amb les expectatives del públic, vaig trobar una nova connexió amb mi mateixa i amb la meva història. La pregunta sobre el propòsit del meu ésser va començar a trobar resposta en el fet de poder ser honesta, sense la necessitat de fer riure. Quan vaig deixar de buscar constantment l'aprovació del públic a través del riure i vaig començar a explicar tota la veritat, vaig descobrir que la connexió no depèn només de mi. Vaig entendre que compartir la meva història completa podia oferir una forma més profunda de connexió amb els altres. La finalitat del meu ésser, en part, era poder establir una connexió autèntica, no a través de la comicitat, sinó a través de la veritat.
12. Jo esperava plenament que, trencant el contracte de la comèdia i explicant la meva història en tota la seva veritat i dolor, això em portaria encara més als marges de la vida i de l'art. Ho esperava, i estava disposada a pagar aquest preu per explicar la meva veritat. Però això no és el que va passar. El món no em va apartar, em va acostar més. A través d'un acte de desconnexió, vaig trobar connexió.
13. El que he fet [...] ha estat agafar un munt d'idees meves com si fossin llavors, i les he escampades al llarg del meu discurs. ¿I per què ho he fet? Doncs [...] tot es redueix a una cosa que la meva àvia sempre deia: "No és el jardí, és la jardineria el que compta."
14. I si l’experiència de Nanette m’ha ensenyat alguna cosa és que la connexió no depèn només de mi. Vosaltres també hi teniu un paper. Nanette potser va començar en mi, però ara viu i creix en tot d’altres ments, ments que no comparteixo. Però confio que hi estic connectada. I en això, Nanette és molt més gran que jo, tal com el propòsit del nostre ésser és molt més gran que tots nosaltres.
