El 30 de novembre de 1803 es va iniciar la que es coneix com a Expedició Balmis, una expedició filantròpica ordenada pel rei Carles IV al metge de la cort, Francisco Javier Balmis, que havia de portar la vacuna de la verola als territoris espanyols d'ultramar. Entre els integrants de l'empresa hi havia una dona, una de sola: Isabel Zendal, infermera i mare soltera que va tenir cura dels infants que van servir de transport de la vacuna durant la travessa.
La vacuna
Cinc anys abans de l'expedició, el metge Edward Jenner havia publicat els resultats sobre les seves observacions del cas de la verola bovina. Jenner, metge rural, va adonar-se que les lleteres de la seva terra no s'infectaven amb el virus humà, que tantes morts causava arreu. Les dones que munyien resistien davant del virus després d'haver-se infectat d'una variant molt més lleu que transmetien les vaques, la verola bovina. A partir d'aquestes observacions, el doctor va extreure el líquid de les pústules infectades i el va injectar a infants sans, que van tenir símptomes menors com els que havien patit les munyidores, i que, també com elles, van sobreviure i quedar immunitzats contra la verola. La paraula vacuna, també vaccí, tenen el seu origen en, precisament, la relació d'aquesta cura amb el bestiar boví, les vaques.
El transport de la vacuna
La missió de vacunació contra la verola on va participar Isabel Zendal es va trobar amb el problema de transportar la vacuna en vaixell durant mesos sense els aparells de refrigeració i conservació que s'utilitzen actualment. A partir del treball d'Edward Jenner, que a més de la vacuna va descobrir que la verola bovina es podia transmetre de persona a persona, es va establir que es faria mitjançant criatures sanes que servirien de receptacle viu. Vint-i-dos nens d'entre tres i nou anys d'orfenats de Madrid, La Corunya i Santiago de Compostel·la, entre els quals hi havia el mateix fill d'Isabel Zendal, van embarcar-se així en la que es considera la primera missió sanitària de la història.
A bord, dos dels infants eren inoculats amb el virus i separats de la resta. Després d'uns deu dies, el temps que trigava a cursar la malaltia, s'extreia el líquid de les seves lesions, que servia per infectar dues persones més. Durant aquest procés successiu, qui va tenir cura dels nens va ser Isabel Zendal, i per això l'Organització Mundial de la Salut l'ha considerada la primera infermera en missió internacional de la història.
Una expedició d'èxit i una dona en l'oblit
La Reial Expedició Filantròpica de la vacuna va durar fins al 1814, i en aquest temps, va aconseguir portar la cura contra la verola fins a les Canàries, Veneçuela, Colòmbia, Equador, Perú, Mèxic, les Filipines i la Xina. Es calcula que unes 250.000 persones van ser vacunades gràcies a aquesta iniciativa. Isabel Zendal i el seu fill hi van participar prop de sis anys, fins al 1809, moment en què tots dos van abandonar-la i van quedar-se a viure a Puebla (a l'actual Mèxic). Isabel Zendal no va tornar mai a Espanya i, malgrat la importància de la seva contribució a una de les fites sanitàries de la història seu país, va viure oblidada i ni tan sols es coneix la data exacta de la seva mort. Gairebé 150 anys després, però, la seva tasca va ser reconeguda per l'OMS i va fer tornar a la vida el nom d'una dona que va contribuir a salvar milions de vides.
