"M'havia de disfressar perquè si no, no em prenien seriosament, no s'acabaven de creure que era advocada", confessa la consellera d'Igualtat i Feminisme, Eva Menor. Som a la quarta edició de Parlen les dones, la jornada organitzada pel Departament de Cultura que ha agrupat més de 150 dones del sector cultural d'arreu del país: només de fer un cop d'ull, veus des de les editores de Raig Verd, l'Avenç, Les Hores, fins a la directora del Canet Rock, del Museu d'Art de Girona, de Ràdio Primavera Sound, de la Fira del Trapezi de Reus o del REC, el Festival Internacional de Cinema de Tarragona, entre tantíssimes més.
La consellera de Cultura, Sònia Hernández, va al gra: si bé en el món de la cultura hi ha més dones que homes, els llocs de poder els ocupen els homes. I explica una situació que s'ha adonat que se li va repetint, i que de tan significativa que és ja no caldria escriure res més: quan ha hagut de trucar als guanyadors de la Creu de Sant Jordi, mentre que els homes ho donaven per fet i ho agraïen cofois, les dones li responien dient: "¿Jo?, ¿què he fet jo?". Que davant d'aquesta anècdota a totes les dones de la sala els surti una mena de riure còmplice ho diu tot. Parla, per exemple, d'aquesta sorpresa i desconfiança que sentim quan ens reconeixen el que fem: ens esforcem a demostrar que som vàlides però no ens ho acabem de creure mai. Ni tan sols quan ens truquen per donar-nos el premi més gran: "¿Jo?, ¿què he fet jo?"
Els exemples van evidenciant com flaqueja tot plegat: si ets actriu, es veu que el que és normal és que quan tens 40 anys et donin papers de dones de 50 i que quan arribes als 50, en comptes de donar-te el paper que et tocaria als 50, no te'n donin cap. Un altre tema: ser l'eterna cuidadora. Mentre fas de mare dels teus fills, també et toca cuidar els pares que s'han fet grans, cosa que et va esborrant del món laboral, ja no pensen en tu. I com dos rius paral·lels, vet aquí un altre obstacle: mentre l'experiència en homes és un valor, en dones és just el contrari, et fa desaparèixer.
Però no hem de deixar res per perdut, al contrari, aquesta jornada serveix per detectar, juntes, com ens podem enfortir. I és amb una força volcànica com apareix Laura Rosillo: "Tinc 69 anys i soc un article de luxe!". Tothom l'aplaudeix. "Les dones que tenim més de 50 anys som la nova majoria!", "Mentre els homes, amb el pas del temps, maduren, les dones, envelleixen", "Si hi ha homes de 70 anys que juguen a ser seductors, ¿per què una dona de 70 anys no pot seduir un de 45?". I ens fica el dit a la nafra: el problema no és el que els altres ens diuen de nosaltres, sinó com les dones exercim l'edatisme contra nosaltres mateixes. Ens recorda que ho fem cada cop que diem: "Jo no tinc edat per dur aquesta roba", o quan a una dona, com si fos una floreta i no pas un parany, li diem: "Que bé que et conserves". Rosillo afegeix: "Com si fóssim una llauna de sardines!".
A l'escenari pugen dues senyorasses: l'actriu Carme Sansa, de 82 anys, i la ballarina Sol Picó, de 57. Carme Sansa, tot i que d'entrada diu que no ha patit per fer-se gran, que aparentar menys anys segurament li ha anat a favor, també ha deixat clar que "als 50 anys et fan sentir com si fossis vella". I recorda quan un director de cinema va donar el paper d'una mare de dues filles a una dona que tenia la mateixa edat que les filles: per fer veure que era més vella, li van posar una perruca i avall. Es veu que al senyor director no se li va ocórrer que podia contractar una actriu que tingués exactament l'edat que demanava el paper. Explica, també, com companyes seves s'han autoexclòs del sector: actrius que s'han retirant en silenci perquè han assumit que ja no els tocava (vet aquí un altre exemple d'aquest autoedatisme). Sol Picó explica que no s'havia adonat que tenia l'edat que tenia, que ella es pensava que era com si encara en tingués trenta, i que qui va fer que se n'adonés –sorpresa– va ser un home. En acabar un espectacle se li va apropar i li va dir: "Que estrany que contractin gent tan gran per ballar!". "Tinc la sensació que cada cop que pujo a l'escenari tinc menys interès", diu. I alhora, prova d'explicar un misteri que ve regalat amb els anys: "Hi ha una cosa que et poden donar els cossos vells que no te la poden donar els joves, no sé ben bé què és, un atractiu".
Laura Rosillo, poderosa i militant, conclou l'acte amb el que podrien ser uns deures: "Cadascú ha de fer alguna cosa per mostrar, i no pas per amagar, la seva edat". I us avancem que aquí, a Catorze, ja tenim clar què farem: fer parlar les dones durant tot l'any. A partir de la jornada "Parlen les dones", us farem arribar a vosaltres, lectors, la veu de dones grans o, dit d'altra manera, de grans dones.
