Lia i David Viñas
Des d'un “ai, no ho sé, em fa cosa” a un “quin fàstic!”, hi ha tot un ventall de possibilitats per manifestar una certa angúnia davant la idea de dur roba que ha dut abans algú altre, un estrany. Ves a saber qui.
Però també hi ha gent —cada cop més gent— que no té cap problema per vestir-se amb aquesta mena de roba. I no es tracta d’un fenomen nou, precisament. De fet, Un cor furtiu, la brillant biografia de Josep Pla escrita pel professor Xavier Pla, comença amb aquesta frase: “A Josep Pla li agrada portar roba dels altres”. Tot seguit, Xavier Pla parla de “l’estètica de la negligència” que l’escriptor cultivava de manera estudiada, sabedor que la roba “ajuda a conferir una identitat”. En el fons, i no tant en el fons, mostrar una certa despreocupació per la roba era una estratègia per exhibir una imatge original, divertida. Extravagant, també. Pla va arribar a vestir-se amb roba de Francesc Cambó, de Josep Vergés, de Jordi Puig i Palau, de Lluís Garriga, de Gaspar Matas i de molts altres. Roba prestada, reutilitzada, de segona mà. De vegades, roba acceptada com a pagament per algun article. Una corbata, un vestit (un “trajo”) tronat, un abric, una gavardina. Tot s’hi valia.
Molt abans que ho expliqués Zygmunt Bauman, Pla sabia que la nostra societat intenta transformar els consumidors en productes consumibles perquè ningú no pot ser subjecte sense convertir-se abans en producte. ¿Què vol dir ser famós? Vol dir ser vist, ser admirat, esdevenir tema de conversa, ser (en algun sentit) desitjat. Pla ho va tenir clar: havia d’aconseguir convertir-se en un producte vendible. Havia de cridar l’atenció, provocar comentaris, rumors. Posant-se roba dels altres aconseguia cada vegada més i més likes, diguem-ne. Com explica Xavier Pla, l’escriptor empordanès “sap que demanar peces de roba sorprèn tothom. Sap que portar roba dels altres provoca estranyesa. I que fa gràcia”.
Pensem en la gent que presta, regala o ven la seva roba. D’alguna manera, aquestes persones acaben sent consumides pel nou consumidor. Les peces que t’han acompanyat durant un temps, les peces que segurament vas vestir en moments importants de la teva vida, conserven sempre una part de tu. El nou consumidor els donarà una nova vida, però mai no aconseguirà que desapareguis del tot. No oblidem que estem parlant de peces de roba usades. En efecte: usades... per tu. Amb les mateixes lletres es pot escriure “usades” i “suades”. Les peces que parlaven de tu a la gent que et veia no poden deslliurar-se de tu fàcilment. Pots regalar-les o vendre-les, però alguna cosa teva se’n va amb elles. El nou consumidor se les emporta i se t’emporta. Això atorga a les peces una significació especial i, sobretot, única.
I aquí és on ens ve al cap el gran Walter Benjamin i el seu famós assaig L’obra d’art a l’època de la seva reproductibilitat tècnica, publicat el 1936. En aquest assaig, Benjamin analitza la manera com les innovacions tècniques (cinema, ràdio, telèfon, gramòfon, etc.) van alterar la posició de l’obra d’art a la societat, atès que els objectes artístics podien ser reproduïts fàcilment (gràcies a la fotografia, per exemple) i això va fer que acabessin sent dissenyats per a la seva reproductibilitat. Així va néixer la producció en sèrie. L’art es va democratitzar perquè, per fi, tothom podia tenir accés a les grans obres sense ni tan sols haver de moure’s de casa; només calia una fotografia, una postal, veure una pel·lícula de cine, o comprar un souvenir que reproduïa l’obra en qüestió. Gràcies a una gravació es podia escoltar una òpera, o una simfonia, per molt lluny que s’estigués del lloc on va ser representada. Fantàstic. O no tant.
No tant perquè Benjamin ens va avisar: fins i tot en la reproducció més perfecta manca alguna cosa essencial, l’aquí i l’ara de l’obra d’art, la seva existència única en el lloc on es troba. Amb la reproducció, alguna cosa es perd inevitablement. Es perd la història de l’obra, una història que inclou els canvis que la peça artística ha pogut sofrir en la seva estructura física (per desgast) i també els canvis de posseïdor als quals ha estat sotmesa al llarg del temps, canvis que poden haver dut l’obra a viatjar per diferents llocs i a rebre interpretacions molt variades en èpoques diverses. Res de tot això pot ser reproduït. Aquests detalls marquen l’autenticitat de l’obra, allò que només es troba en l’original i que cap tècnica pot arribar a reproduir. Marquen el que Benjamin anomena l’aura de l’obra. Només quan la tenim davant podem copsar aquesta aura que l’envolta. La reproducció tècnica va comportar molts avantatges, però també un important dany col·lateral: la pèrdua de l’aura. Les obres ja només podien tenir un valor expositiu, purament estètic. Abans no era així. Les obres podien tenir una funció màgica, religiosa, de culte. La seva aura especial ho permetia.
Projectem ara aquestes idees sobre la roba de segona mà. Pot semblar un salt arriscat, sense xarxa, però només ho sembla. Perquè les peces de roba de segona mà tenen una autenticitat especial, conserven l’aura. La peça exposada en una botiga tradicional no deixa de ser un exemplar de la producció en sèrie. Amuntegades unes sobre altres a les prestatgeries, idèntiques peces de talles diferents esperen ser comprades. Això les uniformitza. Tots els qui comprin alguna d’aquelles peces aniran vestits iguals i estaran estrenant una peça que no té cap història al darrere i que no és l’original perquè l’original és un model, un arquetip que es troba només a la fàbrica i que es fa servir per dur a terme la producció en sèrie. En canvi, quan una d’aquestes mateixes peces passa al mercat de segona mà la cosa canvia. Parlem ja d’una peça amb història perquè té al darrere un usuari (com a mínim) que la va portar i desgastar d’una manera determinada, que la va incorporar a la seva vida, que la va dur a diferents llocs, que potser va prestar-la a algú (un amic, un germà...). Tot això queda d’alguna manera impregnat a la peça i li atorga unicitat, autenticitat. Li confereix una aura que només es troba en aquella peça. Quan Josep Pla acceptava encantat camises de seda que li deixava Josep Puig, amb les inicials del propietari brodades a la butxaca, es divertia fent veure que les inicials eren les del seu nom, però la coincidència de les lletres no amagava la realitat: les camises durien sempre la petjada del primer propietari. I també la de Josep Pla. Totes dues formaven part de l’aura d’aquelles camises.
Les peces de roba de segona mà no serveixen només per vestir-se; també són una manera de connectar amb el passat, amb la història, una manera d’apostar per una peça única que ningú més pot portar. No hi ha uniformització possible. La peça és única i portar-la et fa sentir únic. Comparteixes la seva aura. És més: en formes part.
Hi ha diferents llocs on comprar roba de segona mà: a botigues, a mercats o per internet. A les botigues i mercats, pots remenar i remenar fins a descobrir peces interessants i comprovar-ne l’estat. A diferència del que passa a les botigues tradicionals, aquí no tens a la teva disposició diverses talles de cada model ni roba idèntica acumulada en el mateix prestatge. El que hi trobes són peces úniques, d’una sola talla, que estan al costat d’altres peces úniques (de vegades agrupades per gammes cromàtiques) i que d’alguna manera et generen la idea que són una gran oportunitat, que si no les compres en aquell instant precís ja no podràs comprar-les perquè algú altre ho farà i ja no hi haurà manera d’aconseguir-ne una d’igual senzillament perquè no n'existeix cap d’igual. La peça que tens al davant només es troba allà. No la trobaràs a cap altra botiga ni te la podran encarregar amb una trucada al fabricant.
Les plataformes on-line dedicades a la compravenda de roba de segona mà són l’altra opció. N’hi ha moltes. Percentil, it.closet, Micolet, Mi ropa Go!, Ropasion, etc. La història de Vinted és la més curiosa.
Milda Mikute té vint-i-un anys, estudia gestió cultural i s’ha de mudar de pis perquè vol deixar Kaunas, la seva localitat natal, i anar a viure a Vilnius, la capital de Lituània. Es veu obligada a desfer-se de molta roba perquè sap que allà on anirà serà impossible encabir-la. En una festa, coneix Justas Anuaskas i parlen de la situació. Com que es tracta d’una situació per la qual passa sovint molta gent, pensen en alguna solució pràctica i decideixen crear una plataforma on-line per poder vendre i intercanviar roba entre familiars i amics. Un circuit tancat. Una xarxa íntima. Però l’èxit va arribar per sorpresa i avui Vinted és la plataforma de compravenda de roba de segona mà entre particulars més gran d’Europa.
Familiars i amics. Com en el cas de Josep Pla. Aquelles camises que li deixava el seu germà Pere. Aquell vestit, i aquella corbata, i aquelles sabates que li va regalar Josep Vergés. O la gavardina que Gaspar Matas li va donar i amb la qual es passejava tot content pels carrers de Marsella. Roba de segona mà. Roba d’una altra persona. Sense angúnia.
