El català rossellonès, o septentrional, és aquell que es parla "darrere les muntanyes", com ho deia una cançó de Lluís Llach. Més prosaicament, darrere la frontera franco-espanyola. Una frontera nascuda el 7 de novembre del 1659 —avui fa 365 anys—, que va separar Catalunya en dues parts desiguals, si bé fins al franquisme una enorme quantitat de vincles d'una banda a l'altra van romandre intactes.
Aquest català, històricament, compartia alguns trets amb la part més propera de l'Empordà, quan Perpinyà era un nucli econòmic la influència del qual irradiava fins a Figueres. I és un català tot sovint empeltat d'occità, fet que li dona un caràcter únic en l'àmbit lingüístic.
Algunes de les paraules específiques d'aquest català es troben al Diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans. D'aquestes, no en parlaré. Adeu-siau, doncs, espertinar, feixí, oliu, pioc, repotegar, veire o vilatge. Si voleu saber-ne res, obriu el DIEC.
M'he centrat en catorze paraules o locucions absents d'aquest diccionari, sovint també del Diccionari Català-Valencià-Balear, i he provat de posar-les en un context que les faci comprensibles.
1. Adiu. Una manera peculiar de dir "adeu"? Sí, però no només. Adiu serveix també per dir bon dia. Una salutació tant per arribar com per marxar, com salut o ciao. "Adiu!, vas bé?
2. A polit! A vegades ortografiat apolit!, però sempre amb el signe exclamatiu final, que en marca la imperiosa autoritat. És, simplement: atenció!, ves amb compte!
3. Belleu. A vegades algunes paraules s'entenen amb el context. No és gens el cas de belleu. "Vindràs, demà?" "Belleu!". Vol dir: potser. Un occitanisme molt evident.
4. Cluc. Si no hi ha temps per fer un cluc, sempre val la pena provar de fer un cluquet. I tot plegat és una becaina, una migdiada, una sesta, una dormideta, una capcinada.
5. Despenjafigues. Serveix per designar una persona molt alta, a qui d'entrada se li atribueix una funció laboral precisa. Un dels meus preferits.
6. Fort i mort. És fàcil d'entendre amb un exemple: "Tothom me deia que plouria, però jo fort i mort vaig volguer anar a la platja!"
7. Llanut. Que porta llana, esclar. I per què, doncs, posar-lo en aquesta llista? Perquè testimonia de l'època en què a Catalunya Nord encara es creaven accepcions noves amb paraules velles, en aquest cas als anys seixanta o setanta. Un llanut és un hippie, evidentment.
8. Peirer. És un dels meus occitanismes preferits, perquè es veu de seguida de què es tracta: es tracta de la pèira, o sigui de la pedra. I per això un peirer és un paleta.
9. Pellot. L'estri més modest del món: un drap, però amb molta més força emocional per qui en fa servir: "Tinc els vidres ben bruts, però amb un cop de pellot ho arreglaré!"
10. Rambolar. Un verb del tot sepultat, fora d'ús, que em provoca moltes emocions, perquè crec que només l'he sentit dir al meu pare; el feia servir a tall d'advertiment, i vol dir renyar.
11. Trefugir. Un verb certament subtil, que expressa una sensació d'impaciència dolorosa. "Per què trefugeixes tant? Ja veuràs que te'ls publicaran, els teus poemes!"
12. Trucalembut, de. Dit d'una cosa mal feta o d'una persona poc seriosa, incompetent: "Tenim un president de la Generalitat de trucalembut!" M'he anat adonant, però, que no és una locució exclusiva de Catalunya Nord.
13. Votura. És, clarament, un gal·licisme, l'únic d'aquesta llista: ve de voiture, cotxe. Però és una paraula perfectament catalanitzada, i usada ja en temps de les votures de cavall: "Qui té por que les votures/ no li facin massa bruig/ saltant recs i regadores/ que s'engrimpi cap al Puig" escrivia el perpinyanenc Albert Saisset el 1893.
14. Xipot. I els seus derivats, xipotejar i xipoter, i això és una xafarderia. "De xipoters el món n'és ple!", diuen.
"La llengua viva" és una secció que fem en col·laboració amb la conselleria de Política Lingüística.
