Els infants adoptats sovint són objecte de prejudicis que qüestionen la seva vinculació amb la família adoptiva i generen estereotips sobre les seves vides i comportaments. Alguns creuen erròniament que els infants adoptats arrosseguen problemes emocionals o comportamentals per les seves vivències anteriors, o bé que sempre senten un buit per la família biològica. A més, sovint s'assumeix que adopció i amor familiar no són del tot compatibles, perpetuant la idea que aquests infants mai seran "fills de debò". Aquestes creences errònies poden ser doloroses i afectar el benestar dels infants adoptats, que mereixen ser reconeguts simplement com el que són: fills desitjats i membres plens de les seves famílies. Florencia Alifano, psicòloga i escriptora, explica la seva experiència, de la qual n'hem extret 14 fragments:
1. —¿Per què ets morena i els teus pares són rossos? —Perquè soc adoptada. —¿I on és la teva mare veritable? —em preguntaven.
2. Els meus cosins sempre m’expliquen que, quan es van assabentar que era adoptada, no s'ho podien creure. Se'n van assabentar de grans, però tampoc s’havien preguntat per l’aspecte físic i les diferències que hi ha entre els meus pares i jo. Van quedar tan sorpresos com quan descobrim qui és el Pare Noel. L’amor de família... Sempre vaig pensar que m’ho deien per no fer-me sentir malament.
3. ¿Sabíeu que un dels prejudicis instal·lats en la societat és que els fills adoptats tenim una tendència a robar? Sí, heu sentit bé: tendència a robar. Com que segurament venim de famílies molt humils i necessitades, i per aquest motiu ens van donar en adopció, tenim una tendència a robar.
4. Un dia, una amiga em va preguntar si jo alguna vegada havia robat alguna cosa, perquè la seva mare li havia dit que, com que els nens adoptats creiem que ens van robar, tenim tendència a robar, a amagar coses, a robar diners. Perquè és el que sentim que van fer amb nosaltres.
5. També m’ha passat de ser en reunions amb amigues i parlar sobre ser mares en el futur. I sentir que alguna diu: —M’encantaria adoptar, però primer vull intentar tenir un fill propi.
6. ¿I això què significa? Perquè ja et dic ara que jo em sento tan pròpia dels meus pares com tu dels teus. No hi ha dubtes que els meus pares em van desitjar... Ara bé, ¿tu estàs segura que no vas ser un accident de la naturalesa?
7. La majoria de persones que volen adoptar prefereixen nadons acabats de néixer, d’entre 1 i 2 anys, sense patologies greus. ¿Heu sentit el que he dit? Prefereixen... Com si agafessin un catàleg de fills i triessin el més complet, el més bonic. Quan et quedes embarassada, no et pots permetre el luxe de triar res. El que et surti, l’estimaràs com al teu fill, sigui nen, nena, amb patologies greus o sense.
8. Dir que soc adoptada en una presentació no em sembla necessari. A veure, ¿els fills biològics es presenten així? ¿Hola, com va, em dic tal, fill biològic? No, som fills i punt. ¿Per què s’espera que els fills adoptats ho diguem? Els altres esperen que ho diguem per, després, mirar-nos amb aquella cara de barreja de llàstima i tristesa, amb els ulls plens de llàgrimes, que ens transmeten aquest missatge: "Pobra, l’han abandonada."
9. La meva mare biològica em va abandonar. No em va voler. Es va quedar embarassada essent adolescent i no va saber què fer amb mi. Era molt pobra, estava sola al món; els seus pares la van obligar a donar-me. Malgrat això, als 18 anys vaig decidir sortir a buscar-la. Volia agrair-li la vida i l’oportunitat que em va donar de ser feliç amb una altra família. ¿Com no agrair-li-ho?
10. La vaig buscar... I la vaig trobar. I ella també m’estava buscant. M’havia desitjat. Però per a mi sempre va ser més fàcil jutjar-la, quedar-me amb tots aquells prejudicis que m’havia format sobre ella.
11. I jo, que sempre deia que em prejutjaven per ser adoptada, vaig adonar-me que havia estat la primera persona a jutjar la persona que em va donar la vida.
12. No va ser més fàcil escoltar que m’havia volgut tenir, quan em va explicar que em van robar dels seus braços quan només tenia un mes. En aquella casa de família poderosa on treballava, estava terminantment prohibit que les empleades domèstiques tinguessin fills.
13. Però vaig sanar. Vaig tancar-me el cercle incomplet, la meva identitat. Conèixer la meva història i orígens em va permetre sanar de tots aquells prejudicis, i avui visc una vida lliure i en pau perquè vaig triar transcendir-los. Sí, transcendir-los.
14. ¿Com? Amb coneixement, curiositat, interessant-me per l’altre, preguntant als altres, no donant les coses per fetes, anant més enllà, amb empatia.
