En un moment de grans avenços científics i reptes globals, ¿què inquieta i què fascina els científics d'avui? Hem parlat amb quatre dels investigadors catalans més brillants del moment –Manel Esteller, Salvador Macip, Pere Estupinyà i Marina Martínez– per conèixer les qüestions que els preocupen i apassionen, les descobertes que han canviat el món, els reptes actuals i els avenços que podrien transformar el futur.
Manel Esteller és un dels referents internacionals en epigenètica i recerca del càncer. Salvador Macip, investigador en envelliment i càncer, combina la recerca amb una intensa tasca divulgadora. Pere Estupinyà és un divulgador científic amb una gran trajectòria en mitjans i publicacions, i Marina Martínez, mineralogista i cosmoquímica, treballa en l'exploració dels secrets del nostre sistema solar.
1. ¿Quina és la qüestió del vostre camp d'investigació que més inquietud o interès us genera personalment en aquest moment?
Manel Esteller, expert en epigenètica i investigació del càncer: «Si parlem de la recerca del càncer, me n'aniria als dos extrems de la malaltia: ¿podrem un dia tenir vacunes que evitin l’aparició d’un càncer, com ara les tenim per a les malalties infeccioses? ¿Podrem un dia revertir el creixement del càncer quan ja s’ha escampat a múltiples òrgans, per exemple originant metàstasi al cervell?»
Salvador Macip, investigador en envelliment i càncer: «Treballo en càncer i envelliment i, per a mi, el més fascinant ara mateix és que estem començant a entendre força bé per què envellim i, sobretot, que estem demostrant al laboratori que l’envelliment en mamífers es pot modular. Això obre la porta a tractar l’envelliment com una malaltia que es pot curar, un canvi brutal de paradigma. A la vegada, això em genera inquietud, perquè caldrà veure com la humanitat utilitza aquest coneixement un cop el tinguem. Si anem cap a un futur on als països rics es viu amb bona salut fins als cent anys mentre als pobres la vida mitjana és de 50, pot ser un escenari molt distòpic.»
Pere Estupinyà, divulgador científic: «Pel que fa a l'interès personal, la neurociència i les descobertes sobre el funcionament del cervell i la conducta humana em fascinen. Però, pel que fa a la inquietud, destacaria l'explosió de la intel·ligència artificial. Som en un moment clau, amb unes eines poderosíssimes que, ben utilitzades, tindran un impacte molt positiu. Però, en mans de gent amb altres incentius, poden generar desequilibris socials molt profunds. El següent pas serà quan a la IA li donem sentits (sensors per percebre el món exterior) i cos (robòtica). Ningú sap com serà el futur, però les possibilitats són més obertes que mai.»
Marina Martínez, mineralogista i cosmoquímica: «El retorn d'astronautes a la Lluna. Sent una persona que no va viure l’era Apol·lo, però que la va respirar amb els pares, m'emociona viure això. Ara mateix vivim una època destacada en l'exploració espacial, i a mi m’agafa en un molt bon moment professional. Com a mineralogista i cosmoquímica, el més important és tenir accés a material (roques) d’aquests cossos extraterrestres per estudiar-lo al laboratori i entendre millor tant aquests cossos com el sistema solar en conjunt. Les missions de retorn de mostres tenen un cost molt elevat, més encara si parlem de dur astronautes entrenats per recollir-les.»
2. ¿Si haguéssiu de triar una descoberta científica que ha canviat el món recentment, quina seria i per què?
Manel Esteller: «No és tan recent, però la reacció en cadena de la polimerasa (PCR) va fer possible l’impossible als estudis genètics.»
Salvador Macip: «Les vacunes de la covid van salvar milions de vides i estan canviant el disseny de les vacunes del futur. També els avenços en intel·ligència artificial estan ajudant la ciència a avançar més de pressa, i estan canviant, per bé i per mal, com la població general accedeix a la informació.»
Pere Estupinyà: «"Canviar el món" són paraules majors. Les immunoteràpies curen alguns càncers que abans eren incurables, i això és un gran avenç mèdic, com ho poden ser els nous fàrmacs contra l'alzheimer, però no una revolució. En cosmologia es van descobrir les ones gravitacionals, i això et fa mirar l'univers de manera diferent, però tampoc canvia el món. En energies renovables, l'eòlica i la solar són cada cop més eficients i barates, estem començant a utilitzar l'hidrogen com a vector energètic, però tampoc és revolucionari. El món canviarà "a lo bèstia" el dia que dominem la fusió nuclear, el dia que es descobreixi –si arriba– alguna teràpia que estengui la nostra vida de manera molt significativa, o el dia que arribi la Intel·ligència Artificial General. Ara, de moment, si tenim una mirada d'horitzó temporal ampli, i fem l'exercici d'imaginar com els historiadors del futur miraran aquesta època, la revolució que vivim és l'arribada d'internet i el món digital. Jo no tenia internet, ni mòbil, ni xarxes socials quan vaig començar la universitat. Internet, la digitalització, la IA i les seves conseqüències són el que està transformant el món i les societats de manera més significativa.»
Marina Martínez: «L’avenç en nanociència ha estat molt rellevant, sobretot pel que fa a la instrumentació, capaç de manipular i analitzar material a escala nanomètrica. Això val tant per a mostres geològiques com per a la tecnologia. En el meu camp, ens va permetre detectar aigua a la Lluna per primera vegada, cosa que va canviar completament la teoria. Avui es creu que als pols nord i sud de la Lluna poden haver-hi reservoris d’aigua congelada, en els cràters permanentment en ombra. Si això es confirmés, s'hi podria col·locar una base permanent. Per altra banda, aquest avenç brutal en nanociència ha permès la fabricació d’aparells cada cop més petits, com microxips, telèfons mòbils, rellotges intel·ligents, auriculars bluetooth, discs durs i un llarg etcètera. Un altre camp que està proporcionant canvis importants és el de la física de partícules. El descobriment del bosó de Higgs va revolucionar la idea de com funciona l’univers, perquè el camp Higgs, invisible però fonamental, dona la identitat a les partícules. I encara queda molt per descobrir en aquest sentit. Estudis recents ens han ensenyat que la matèria és essencialment buida i que dins un àtom o un fotó hi resideix un camp de forces o energètic importantíssim. Tinc ganes que la ciència faci un pas endavant i trenqui una mica vells paradigmes sobre el funcionament de la natura a escala energètica. Altres avenços recents que m’han interessat molt són de neurociència i del funcionament del nostre cor. Hi ha estudis que estan mostrant que coses aparentment no científiques, com la intuïció, tenen un perquè científic. O que els nostres pensaments poden repercutir en canvis químics i físics al cos. També que el nostre cervell té mecanismes per passar la informació de l’inconscient al conscient, de manera que la majoria de les decisions les pren l’inconscient. També estic a l’espera que la neurociència pugui explicar com funciona la visió extraocular que permet veure amb els ulls tancats: és una cosa que em té fascinada i que pot tenir repercussions molt bones.»
3. ¿Quins creieu que són els reptes més grans que afronta la ciència ara mateix?
Manel Esteller: «El repte més gran és la falta de voluntat política per donar-li la dotació econòmica necessària.»
Salvador Macip: «El principal és continuar avançant dins d’uns límits bioètics. Aquest repte sempre ha existit, però a mesura que el coneixement travessa més fronteres, es fa més urgent. La ciència proposa una sèrie d’avenços que hem de decidir si volem aplicar o no i com s’ha de fer, i aquesta és una decisió que ha de prendre la societat. El segon és què fer amb tota la informació que generem. Estem obtenint moltes dades en els estudis biomèdics que contenen informació clau sobre les persones. Per un costat, hem de saber com processar-la per extreure’n conclusions rellevants, i per l’altre, ens hem d’assegurar que la intimitat de les persones està ben protegida i no es farà mal ús de les dades. I com a repte científic, per a mi el més important és, ara més que mai, entendre i vèncer l’envelliment.»
Pere Estupinyà: «La ciència està en un molt bon moment tant acadèmic com de transferència i impacte social. Potser un gran repte que té és caure en la trampa de la polarització política i que aparegui "anticientificisme" per motius ideològics. Vull dir que fins ara la ciència era una cosa neutra, que alguns partits polítics li feien més cas i uns altres menys, però que no estava a favor ni en contra de ningú. I com la ciència, moltes coses. Però el món ho està polaritzant tot fins a l'absurd. Als EUA portar mascaretes a la pandèmia era de demòcrates i no portar-les de republicans. Ara VOX es posiciona contra el canvi climàtic i fa que tots els seus seguidors també ho estiguin, i vegin com enemics els qui ens preocupem per l'escalfament global, argumentant raonaments científics. Això –i el canvi climàtic pot ser-ne el motiu– pot fer que un sector d'extrema dreta cada cop més ampli es posicioni en contra de la ciència de manera generalitzada. Ja ha passat a Argentina, on Milei ha posicionat la ciència en contra i ha retallat els fons públics un 9%, cosa que fa que avui en dia hi hagi mil persones menys al CONICET (Consejo Nacional de Investigaciones Científicas y Técnicas). I el fort és que als seus seguidors, com que el segueixen de manera messiànica, els sembla bé. Insisteixo: si la ciència a Argentina no haguera caigut dins la polarització política, alguns seguidors de Milei estarien en contra i molts altres a favor. Però ara ja no és així, i que això s'escampi és un risc, perquè segons les enquestes de percepció social de la ciència, en les últimes dècades l'apreciació social de la ciència ha estat millorant de manera contínua, però pot arribar a baixar. I si això passa, es retallaran pressupostos.»
Marina Martínez: «La ciència afronta el mateix repte que la resta de la societat, que és el capitalisme. Un model de societat basat en el creixement il·limitat com si els recursos fossin infinits no només és irreal sinó que ho destrossa tot al seu pas. És un model que no és respectuós amb la natura, sinó tot al contrari: ens condemna a l’extinció. No podem oblidar que la Terra (i la Lluna) ens donen la vida, literalment. Que nosaltres també som naturalesa, i que fer mal a la Terra i al clima és fer-nos mal a nosaltres mateixos. Per això el repte més important que afrontem és canviar el model de societat, frenar el canvi climàtic. Tot i que sembla que la humanitat només aprèn quan no té més remei o quan es troba amb el problema de cara i és massa tard per fer-hi res. Si ho pensem bé, aquest modus operandi també es dona en la medicina occidental: posar remei una vegada tens un problema, en comptes d’invertir en prevenció. Suposo que això va amb el paquet del capitalisme. En l’àmbit de l’exploració espacial, es tracta del mateix, de no destrossar la Lluna, evitar que aquesta sigui un destí turístic o mercantilitzar-la. Posar les lleis geoespacials necessàries per preservar-la i sobretot posar consciència en les coses que fem, en per què les fem; tenir clar què és realment important per a la humanitat.»
4. ¿Quin creieu que serà l'avenç que revolucionarà el món dins del vostre camp a curt o mitjà termini?
Manel Esteller: «Actuar abans que una malaltia aparegui, potser des del moment del naixement. Aconseguir prevenir en comptes de curar serà un canvi de paradigma.»
Salvador Macip: «Quan desenvolupem el primer fàrmac amb efectes sobre els mecanismes biològics de l’envelliment serà una revolució. I això no pot tardar més que unes dècades.»
Pere Estupinyà: «El més revolucionari que tenim ara mateix és la intel·ligència artificial unida a la supercomputació, la computació quàntica i la robòtica. D'aquí un parell o tres de dècades, la fusió nuclear podria transformar el món, però el que segurament l'està començant a transformar de veritat ara mateix és aquesta combinació de digitalització, IA, supercomputació i, prompte, la computació quàntica i la robòtica.»
Marina Martínez: «Trobar suficients reservoris d’aigua a la Lluna per construir-hi una base permanent serà un avenç rellevant. Aquest descobriment pot implicar molts canvis i obrir noves portes en el camp de les ciències planetàries.»
5. Com que sembla que el món està agafant derives negacionistes, ¿com creieu que es pot fomentar entre les noves generacions la curiositat i l’interès per la ciència?
Manel Esteller: «La ciència ha de ser notícia cada dia. La població ha de rebre una bona formació per distingir els fets dels rumors. La ciència ha de formar part imprescindible de la nostra vida i els científics han de ser reconeguts com ara ho són els esportistes d’elit.»
Salvador Macip: «S’ha de començar des de baix de tot, a les escoles, i continuar l’educació científica tota la vida, d’una manera que sigui entenedora i assequible. La clau és crear una societat que tingui esperit crític i que sàpiga interpretar la informació. En l’era actual, la informació és assequible per a tothom, però la desinformació també. Per evitar que la gent caigui en posicions il·lògiques, més que dades, el que cal és ensenyar-los a entendre-les i així discernir la realitat de la ficció.»
Pere Estupinyà: «Doncs amb molt bona divulgació científica professional i no professional. Però hem d'assumir que això no és suficient per contrarestar el negacionisme. El missatge ingenu que una bona educació i informació de qualitat és la clau contra la desinformació és acientífic, perquè totes les dades ens diuen que la desinformació juga amb avantatge, és més viral, pot fer unes trampes que la informació fidedigna no es pot permetre utilitzar, manipula les nostres ments de manera més efectiva, i és molt més poderosa. És com si jo vull rebatre amb arguments científics al metge aquest que diu que tenim supraconciència i després de morir el nostre esperit va no sé on. La gent que vol creure el que ell diu no farà cas dels meus arguments. Jo crec que per lluitar contra la desinformació hem de ser més agressius i evitar que es viralitzi. Per una part, els mitjans convencionals han d'aconseguir –i ja està passant– que les pseudociències o directament les mentides no apareguin. Però l'altra, i més difícil, és que les xarxes socials assumeixin la responsabilitat de no viralitzar la desinformació. De la mateixa manera que Instagram censura un pit, ha d'aconseguir censurar una notícia falsa.»
Marina Martínez: «Jo crec que un aspecte important a treballar és integrar millor la recerca dins la cultura. Deixar de veure-la com un espai on només uns quants poden accedir, és a dir, restringit a una part de la població. Caldria canviar el "com es veu la ciència", tinc la sensació que generalment es tracta com si fos massa complicada per al públic general. Per fer aquesta integració, la tasca de divulgació juga un paper clau. Jo sempre reivindico que cal reconèixer la feina de divulgació i que, per tant, ha d’estar remunerada. En moltes ocasions s’espera que un professional de l'àmbit científic farà divulgació per amor a l’art, en el seu temps lliure. Jo crec que les universitats i els centres de recerca haurien de contemplar un pressupost (en condicions) per fomentar aquestes activitats de transferència de coneixement a la societat. L’altre dia vaig fer una xerrada a l’Institut d’Estudis Catalans, organitzada pel Grup Mineralògic Català –aquesta sí, remunerada–, i va venir una bona amiga meva, filòloga catalana. Li va fascinar la part de la formació de la Lluna, la qual la va qualificar de "poètica" i va dir que en volia escriure un conte. Aquí vaig pensar: tant de bo això passés més, que aquests dos mons estiguessin més interrelacionats, que gent de "lletres" participés més activament en actes científics divulgatius, i al revés. Jo crec que un major coneixement general portaria a una disminució del negacionisme, perquè aquest és simplement conseqüència de la ignorància. Per tant, cal fer la ciència més accessible a tothom. Com he dit, començaria per posar més en valor la tasca de divulgació.»
Aquestes quatre veus, provinents de camps tan diversos com l’epigenètica, l’envelliment, la divulgació científica i l’exploració espacial, ens permeten comprendre com la investigació actual no només afronta reptes globals, sinó que també obre portes a preguntes fascinants. Entre la intel·ligència artificial, l’envelliment, el canvi climàtic i els somnis de la humanitat d’arribar més enllà de la Terra, el coneixement científic és, més que mai, una brúixola imprescindible per entendre i construir el món que vindrà.
