Segurament t'ha passat: algú no et contesta un missatge que diu "¿Què feu aquest vespre?" i et penses que no li importes gens, que t'ignora a posta, que no vol que vagis a sopar amb ells o qualsevol cosa encara més greu. I segurament el que ha passat és que aquella persona va atrafegada, i ha pensat després contesto i se li n'ha anat totalment del cap perquè, com a tants de nosaltres, la vida li passa per sobre. Un altre exemple: un compte anònim t'insulta per Twitter perquè ha llegit una opinió teva amb la qual no està d'acord. És molt possible que t'afecti i que acabis tenint un mal dia. Però, ¿per què? ¿Per què ens importa que qui sigui opini sobre nosaltres sense ni tan sols conèixer-nos? Si ets dels que els passa això, imagina't ser àrbitre de futbol! Això mateix és el que va pensar Frederik Imbo quan va decidir fer-se àrbitre: "Així aprendré a no agafar-me les coses tan a pit!"
Quan tendim a prendre'ns les coses personalment, cada petit gest o paraula dels altres pot esdevenir una espina. Sembla que cada comentari, cada reacció, vagi dirigit directament a nosaltres. Però, ¿i si moltes d’aquestes actituds fossin només això, gestos neutres sense intenció de ferir? ¿I si resulta que el món no gira entorn nostre? Quan deixem que la sensibilitat extrema ens dicti les reaccions, ens carreguem amb un pes que no ens pertoca i ens trenquem una mica més amb cada malentès. Aprendre a mirar-nos-ho d'una altra manera ens alliberaria, ens calmaria, i ens deixaria espai per respirar i gaudir del que realment importa.
Del discurs d'Imbo, n'hem extret 14 fragments que, ben segur, et vindran al cap la següent vegada que et trobis en aquesta situació:
1. Fa un any, vaig decidir que volia convertir-me en àrbitre de futbol. No pas pels diners, ja que només em paguen 20 euros per partit. No; ho faig per dos motius molt diferents. Primer, per mantenir-me en forma. I segon, per aprendre a no prendre'm les coses com un atac personal.
2. El terreny de joc no és precisament un espai on la gent et crida coses amables. ¿Què et criden normalment? Sí, exacte: "Imbècil! ¿Que estàs cec?". Com a àrbitre, soc el cap de turc. Sempre sembla que m'equivoco. Però em vaig proposar aprendre a no fer-ne un món.
3. Per exemple, si vaig lent amb el cotxe buscant una adreça i algú s'impacienta darrere meu, em sento perseguit. I quan em toquen el clàxon o m'encenen els llums, m'ho prenc com un atac, malgrat que sé que no hauria de fer-ho. I si algú em cancel·la una cita a última hora, sento que potser no soc prou important. Em passa també quan faig una presentació en públic: mentre tinc l'audiència immersa en la història, tot va bé, però si veig algú que no m'escolta o mira el mòbil, em desanimo, m'ho agafo com un desinterès cap a mi.
4. Suposo que no soc l'únic aquí que, de tant en tant, se sent ferit per certes actituds, ¿oi? Imagineu que convideu un amic al cinema i ell us diu que no pot perquè ha de treballar, però després veieu per les xarxes socials que està sopant amb altres persones. [...] ¿A qui no l'afectaria? ¿Qui no s'ho prendria com un atac personal?
5. ¿Per què ho fem, això? Quan algú diu o fa alguna cosa, de seguida ens sentim ferits, menystinguts, traïts. Creiem que és culpa de l'altre. Però, un moment: ¿qui parla aquí dins nostre? És l'ego. L'ego que vol tenir sempre la raó, ser reconegut i valorat.
6. Però, ¿realment és això el que volem? ¿Volem tenir sempre la raó? Perquè, quan l'ego pren el control, és com una lluita constant amb el món, i és esgotador.
7. ¿No seria més fàcil no prendre'ns les coses de forma tan personal? Quan deixes de fer-ho, ningú té poder sobre tu. Et sents més lliure, hi ha més harmonia amb els altres, i l'energia es destina a coses agradables en lloc de destinar-la a coses que et treuen de polleguera. Així que la pregunta és: ¿vols tenir la raó o vols ser feliç?
8. Llavors, ¿com ho hem de fer? [...] Quan algú actua d'una manera que em molesta, he d'intentar veure què hi ha darrere. Tal vegada el que fa no té res a veure amb mi. En lloc de pensar en aquest "jo" intento pensar en un "nosaltres".
9. ¿Sabíeu que produïm 50.000 pensaments al dia i que el 80% d'aquests pensaments són negatius? Així, quan veig dos companys parlar entre ells i de sobte miren cap a mi, el primer que penso és que potser estan criticant-me. Aquesta mentalitat requereix disciplina i entrenament per corregir-la.
10. Quan el primer pla de "no es tracta de mi" no funciona, és moment de girar la moneda: sí que es tracta de mi. Potser em molesta perquè toca alguna inseguretat interna. Quan algú diu "Ets un perdedor," de vegades sento que té raó. Perquè les crítiques només ens afecten quan ens toquen un punt sensible. És aleshores que hem de ser empàtics amb nosaltres mateixos i, si cal, expressar com ens sentim.
11. Així doncs, ¿com no prendre'ns les coses com un atac personal? Primer, dir-nos "no es tracta de mi": intentem veure la intenció de l'altre. Si això no funciona, passem al segon pla, "sí que es tracta de mi": em dono empatia i expresso el que sento.
12. "Oh, això fa mal. Necessito tant aquesta aprovació, i em sento trist si no la tinc". ¿Ho veieu? També podem (per què no?) expressar com ens sentim. Explicar a l'altre què està passant dins nostre: "Ei, estic explicant-te una cosa i ¿marxes per encendre la tele? Sembla que no t'importa la meva història. No és agradable".
13. En obrir-nos, en ser vulnerables, en expressar el que sentim sense culpar l'altre, augmentem la possibilitat que l'altra persona ens entengui i tingui en compte les nostres necessitats. ¿M'enteneu?
14. Recordeu: les persones poden criticar-vos, menysprear-vos o ignorar-vos. Poden triturar-vos amb el que us diguin, escupir-vos o fins i tot deixar-vos fets malbé, però això no canviarà el vostre valor.
