Antoni Veciana
La natura no és moral. La natura és tossuda i guanya la partida als principis i valors perquè és real i això ens porta molts maldecaps. Fa milers d’anys a la Grècia Clàssica van fer el pas del Mythos al Logos, dels mites a la lògica, o sigui, es van superar les formes mítiques i religioses de pensament per anar a parar a un pensament racional basat en la filosofia i la ciència. Sobre el paper va ser un canvi gloriós, a la pràctica la cosa ha anat xau-xau. En nom de la raó s’han fet tantes barrabassades com en nom del déus. La lògica no ha complert la part del tracte i ha deixat molts aspectes de la vida amb uns interrogants que els mites sabien respondre, i ara aquests mites tornen, no ens visions estilitzades i lluminoses com els déus olímpics, o tel·lúriques i fosques com la molsosa o els gegants catalans, sinó en formes grotesques i rònegues com les de Trump i acòlits. Grotesques i rònegues però que tenen una utilitat perquè la gent les accepta i les tria. La democràcia, un altre invent grec, va d’això, se suposa. Tot plegat sembla que se’ns traboca, se’ns ennuega i no ens va ni amunt ni avall. Senyal que no hem escoltat Les Tres Gràcies.
Les Tres Gràcies és un pòdcast que es serveix de la mitologia grega per entendre el món i la societat dels humans. Pineda Vaquer, Txell Blay i Alba Camarasa són les Tres Gràcies, tres dones, com sagaçment haureu vist pel títol del pòdcast i pels noms d’elles tres. El tres, i el sexe femení. El tres, i el coneixement femení. Una: Vaquer és llicenciada en història i treballa com a responsable de comunicació del Port de Tarragona. Dugues: Camarasa és poeta, educadora social i psicopedagoga, i combina l’escriptura i el treball amb famílies. I tres: Blay és la que justifica l’essència hel·lènica del pòdcast, llicenciada en Filologia Clàssica i doctora en Estudis Hispànics i Romànics, Blay compagina tasques de docència amb la presidència de l’Associació de Professorat de Clàssiques de Catalunya i ha adaptat l’Odissea en un llibre il·lustrat.
El tres ens dona una alternativa a un maniqueisme que s’encalla, és el canto del cara i creu. Entre el Logos i el Mythos, les gregues creien en la Metis que els conferia Atenea: el coneixement pràctic, allò que soluciona, allò que resol, allò que cura el que els altres han ferit. La Metis és el nas, la intuïció, la previsió, la flexibilitat, l’habilitat per no encallar-se, l’atenció vigilant el sentit de l’oportunitat, l’experiència... La Metis era el coneixement associat a les dones, però alguns homes també el tenien, Ulisses era el que més en tenia. L’heroisme d’Ulisses no venia de ser el més fort, sinó el que se’n sortia sent el més expert en càlculs, astúcies i aixecades de camisa. Les Tres Gràcies en aquesta temporada parlen d’això: de les dones i d’Ulisses, de manera que cada capítol està dedicat a una de les dones de l’Odissea i com aquestes ens expliquen les controvèrsies d’avui dia, encara. Els clàssics tenen això, que retraten la manera de ser de la humanitat.
Les Tres Gràcies les hem d’escoltar, perquè els catalans portem massa temps embafats de mites i morals, i potser necessitem ser pràctics. La Metis de Les Tres Gràcies tracta de la vida pràctica, i en aquesta ens trobem el lloc que ocupa la dona a la societat, com ens expliquen els llibres, com de pràctiques ens poden ser les tradicions, com basculem entre el cel i la terra o entre el pensament i les emocions... Tot això i més són Les Tres Gràcies. I pel nostre bé, els catalans necessitem escoltar aquestes dones sàvies.
