«M’ha semblat molt difícil escollir 14 llibres que resumissin els 50 anys de Documenta. Podia parlar dels més venuts, opció que m’ha semblat poc interessant. O triar llibres que resumissin la mentalitat de cada època: la transició democràtica, el triomf de la postmodernitat, la caiguda del mur de Berlín, el canvi de segle, la crisi econòmica del 2008, l’arribada de les noves tecnologies, internet i les xarxes socials. Però no disposo dels recursos documentals per fer una llista semblant amb solvència. De manera que he optat per destacar 14 llibres –ordenats per l’any en què es van publicar aquí– que m'han impactat d’una manera especial.» Ens ho diu Josep Cots (Barcelona, 1949), que el 1975 va fundar, amb Ramon Planes, la llibreria Documenta.
1. Uf, va dir ell (1978), de Quim Monzó, Quaderns Crema.
Aquest recull de contes frescos i satírics va ser una alenada de vida que, pel fet de retratar la realitat immediata, va fer estremir i trontollar la cultura catalana de l’època, bastant plena de pols.
2. Crónica de una muerte anunciada (1981), de Gabriel García Márquez, Penguin Libros.
Pocs autors tenen més d’un parell de llibres perfectes. García Márquez n’és un i aquest llibre sempre m’ha semblat que ho és: breu, funciona com un rellotge de precisió perquè tot passa en un dia, i cada adjectiu, substantiu o verb està col·locat exactament on pertoca amb una fantasia desbordada i, alhora, del tot justificada.
3. En la Patagonia (1987), de Bruce Chatwin, Planeta, trad. Eduardo Goligorsky.
¿Com es pot escriure tot un llibre explicant un viatge a peu per un territori d’una extensió desorbitada, on no hi ha ningú i que és gairebé desèrtic? ¿I com ho aconsegueix l’autor, que no puguis deixar de llegir-lo? Un misteri literari.
4. Els escenaris de la memòria (1988), de Josep M. Castellet, Edicions 62.
Pel títol semblen unes memòries, però són retrats vius i molt viscuts de grans escriptors d’aquí i de fora que Castellet va conèixer personalment. Amb una prosa elegant, rica i precisa descriu amb profunditat personatges d’una riquesa extraordinària; en destacaria les pàgines dedicades a Mercè Rodoreda i Josep Pla.
5. La vida, instrucciones de uso (1988, Anagrama, trad. Josep Escué) /La vida, manual d'ús (1998, Proa, trad. Annie Bats i Ramon Lladó), de Georges Perec.
La novel·la ens va descrivint un edifici, qui ha viscut en cada pis i què ha passat en cadascuna de les seves habitacions, un veritable trencaclosques. Aquestes històries es combinen amb els viatges del protagonista, que envia per correu fotografies des de cada lloc que visita, però tallades a trossos. Tot el llibre és un trencaclosques infinit (¿la vida?) que el lector fascinat anirà muntant mentre el llegeix.
6. Haikús del camioner (1999), de Dolors Miquel, Empúries.
Em sembla d’una subtilitat i ironia immenses confegir un recull de haikus de forma i contingut perfectes que aparentment escriu un camioner en els seus llargs trajectes per carretera.
7. Patrimonio, una historia verdadera (2003), de Philip Roth, Penguin, trad. Ramón Buenaventura.
S’han escrit molts llibres sobre mares i filles, pares i filles, fills i mares però aquest és un dels pocs que analitza la relació d’un fill amb el seu pare. Al voltant dels cinquanta anys, l’autor redescobreix el seu pare, amb qui mantenia una relació distant, quan sap que té un càncer avançat. D’aquesta experiència personal tan dramàtica en fa autèntica literatura.
8. Una màquina d'espavilar ocells de nit (2009), de Jordi Lara, Edicions de 1984.
J. Lara feia un programa de televisió sobre el món de la sardana emès en hores impossibles –com ara a les vuit del matí–, i aquest llibre seu també va sobre el mateix tema però en un sentit ampli. No és ni una novel·la ni un reportatge sinó un llarg poema bastant embogit escrit en prosa. Com a mostra, la màquina a què al·ludeix el títol és la tenora!
9. Contra tota esperança. Memòries (2012), de Nadejda Nandelstam, Quaderns Crema, trad. Jaume Creus.
El llibre de la dona d’Ossip Mandelstam, un gran poeta rus (d’origen armeni) empresonat per Stalin en un camp de concentració a Sibèria, és molt més que unes memòries. Amb una prosa magnífica, l’autora hi fa un retrat del seu entorn, de la seva època i dels seus patiments, convençuda que no es publicarà mai. I la llibertat amb què exposa els seus records, reflexions i sentiments li atorga un to diferent, d’una profunda sinceritat que arriba a l’ànima.
10. Córrer (Raig Verd, 2014, trad. Anna Casassas) i Correr (Anagrama, 2014, trad. Javier Albiñana), de Jean Echenoz.
Sortir a córrer no m’ha interessat mai però aquesta biografia novel·lada d’Emil Zàtopek, potser el millor corredor de fons de la història de l’atletisme, em va trastornar. Hi explica la vida d’una persona que només pensa a córrer, que ho fa sense gràcia ni estil, però que guanya totes les carreres, encara que el govern nazi o comunista del seu país s’aprofiti dels seus triomfs. I Echenoz ho fa amb una sobrietat, ironia i emoció enlluernadores.
11. El árbol (2015) de John Fowles, Impedimenta, trad. Pilar Adón.
Fowles és famós per dues novel·les molt voluminoses i de gran èxit: La dona del tinent francès i El mag. El llibre de què parlo no hi té res a veure: és un curt assaig on defensa una naturalesa salvatge, en plena llibertat i lluny de classificacions científiques o de la intervenció humana, que la manipula perquè sigui més productiva. I ho fa amb un entusiasme, una sensibilitat i una clarividència que t’arrossega.
12. Vincles ferotges. La dona singular i la ciutat (2017), de Vivian Gornick, L'Altra Editorial, trad. Josefina Caball.
En aquesta novel·la es descriu la conflictiva relació entre una mare i una filla –que no poden viure gaire allunyades l’una de l’altra– carregada de discrepàncies i violència verbal: l’empoderament femení lluny de clixés i ple de vida.
13. L'esqueix de carn (Angle, 2019, trad. Joan Casas) i El colgajo (Anagrama, 2019, trad. Juan de Sola), de Phillippe Lançon.
Aquest periodista de Le Canard Enchaîné va ser una de les víctimes de l’atemptat terrorista que va patir aquesta revista satírica i hi va sobreviure, tot i perdre la mandíbula d’un tret. En el llibre descriu amb una vivor extraordinària tant les impressions que va tenir en aquell moment com el que va sentir i pensar durant la llarga recuperació que va venir després. Un exercici d’introspecció impressionant per la seva cruesa.
14. Les hores noves (2022), de Julià Guillamon, Anagrama.
Fent una paràfrasi del llibre de Josep Pla Les hores, Guillamon, que viu actualment en un poble fora de Barcelona, descriu els canvis que observa en la naturalesa que l’envolta al llarg de l’any. Però si Pla ho fa seguint el curs de l’any –de gener a finals de desembre–, l’autor segueix la pauta temporal del curs escolar –de setembre a finals d’agost– i enriqueix els seus comentaris o observacions amb anècdotes i detalls humans que es va trobant al llarg de les seves passejades. Una delícia per la seva rica senzillesa i sensibilitat.
