És tradició que durant el dinar de Nadal els més petits pugin sobre la cadira a recitar el verset per rebre després alguna propina a canvi. O que desitgem unes bones festes a coneguts, amics i familiars enviant-los un poema nadalenc. Recollim 14 poemes catalans de Nadal:
1. Aquest Nadal, de Montse Ginesta:
Aquest Nadal
No vull que em compreu joguines,
no vull roba ni torrons,
ni pastissos ni bombons.
El que vull no ho tenen a les botigues:
Vull rialles i petons!
2. Ai, quin fred que fa!, de Josep Carner:
Ai, quin fred que fa!
Tinc les cames enrampades,
tinc les mans encarcarades,
tinc el nas fet un glaç…
Si això dura no sé pas…
Ai quin fred que fa!
Jo no el puc pas aguantar.
3. Poema de Nadal, de Joana Franquesa:
El Sol brilla
el cel és blau
tot és alegria
el dia de Nadal.
Doneu-me pollastre
doneu-me torrons
fem xerinola
i cantem cançons.
4. Nit de desembre, de Jacint Verdaguer:
Que alegre que es torna
una nit de desembre.
Quina alegria
d’infants i pastors!
El món s’omple de llum
i el cel de melodia
i al test del finestró
una rosa mig s’obria.
5. Pessebre màgic, de Ricard Bonmatí:
Muntanyes de suro,
figures de fang,
casetes de duro,
campanes ning-nang.
Un riu fet de plata
i els ànecs, nedant;
darrere una mata
hi ha un home cagant.
A dins d'una cova
hi ha gent que no es mou;
hi ha un nen sense roba,
l'estufa és un bou.
La neu és farina,
cotó el núvol blanc,
la mare una nina,
i Déu un infant.
6. Dinar de Nadal, de Lola Casas:
Ding-dong!
El timbre sona!
La família és puntual.
Tothom arriba d’hora.
És el dinar de Nadal!
Tenim escudella,
carn d’olla
i un pollastre
gros i farcit,
també neules i torrons…
Cada menja, un requisit!
Allarguem la sobretaula
d’un dinar tan exquisit,
fins que sigui del tot fosc,
fins que arribi
el fred de la nit.
I demà?
Demà serà Sant Esteve
i tornarem a endrapar!
I, encara que ben retips,
a la nostra panxolina
algun caneló hi cabrà!
7. Nit de Nadal, de Joana Raspall:
—Pastoret d’ovelles blanques,
no tens por, tot sol, al prat?
—No estic pas sol!, mira els àngels
voleiant al meu costat!
—Jo sols veig una nit fosca.
—Fosca? No la saps mirar!
És tota plena d’estrelles
en un cel brillant i clar!
—Pastoret, potser somnies…
—Potser tu, ets l’adormit,
si no veus les meravelles
que ens volten aquesta nit.
—No em vinguis amb fantasies!,
estic ben serè i despert.
—Pobre! Si no veus cap àngel,
deus tenir el cor molt desert!
8. Nadala, de Miquel Martí i Pol:
Hem bastit el pessebre en un angle
del menjador, sobre una taula vella,
el pessebre mateix de cada any
amb la mula i el bou i l’Infant
i els tres Reis i l’estrella.
Hem obert innombrables camins,
tots d’adreça a la cova,
amb correus de vells pelegrins
-tots nosaltres- atents a l’auster caminar de la prova.
I en la nit del misteri hem cantat
les antigues cançons
de la mula i el bou i l’Infant i els tres Reis i l’estrella.
I oferíem la nit amb els ulls i les mans.
I cantàvem molt baix, amb vergonya potser de saber-nos germans
de l’infant i de tots en la nit de la gran meravella.
9. Camí, de Lola Casas:
En aquest món enfeinat
on tothom va atrafegat,
entre el garbuix i les presses
i l’esvalot de la gent,
anaven un xic perduts
els tres Reis de l’Orient.
Sort que, a dalt del cel,
brillant com un glop de mel,
il·lumina amb eficàcia
la lluentor de l’estel.
I els Reis exclamen rient:
Gràcies, bon amic!
Gràcies, company fidel!
10. Rondalla del bou, de Marià Manent:
El bou pesant, veient la gent
que tantes coses oferia,
diu que volia fer un present
al dolç Infant de l’Establia.
I quan minvà una mica el fred
–que l’Infantó ja no plorava–
sortí amb pas lent, dins l’aire net,
sota la nit florida i blava.
Per donar a Déu, pobre i humil
damunt la palla gloriosa,
vol abastar algun flam gentil
de l’estelada tremolosa.
Va caminar per fondes valls
i resseguia la carena.
Sent el clarí de tots els galls,
però ja du la rica ofrena.
Saltant de goig i bruelant,
el bou baixà de la muntanya,
i s’oferia al dolç Infant
amb una estrella a cada banya.
11. El tió, de Joana Raspall:
Hi ha una pila de llenya tallada
que ha portat el camió
per fer foc a la llar.
Amb el tronc més gruixut que hem trobat
ja tenim preparat el tió.
L’hem tapat amb la vella flassada
que cada any ens el guarda el fred.
Ben arraconadet
li hem posat un pot d’aigua,
una poma vermella i crostons de pa sec,
que li agrada amb deliri.
Ben segur que demà, quan me’l miri,
sols hi haurà rosegons!
Ve del bosc; deu tenir set i gana.
Ara, aquí, com que està calentó,
ben menjat i tranquil, es prepara
per quan tots cridem: – Caga, tió!
El tió sap que som criatures
i esperant treure’n llaminadures
li peguem, sense voler fer-li mal.
Ell també, trapasser,
barrejat amb torró
a vegades ens caga… carbó!,
com a càstig per al més llaminer.
I ningú no s’enfada; no cal.
És un joc de Nadal.
12. Desembre, de Miquel Martí i Pol:
Amb el desembre l'any s'acaba,
l'hivern comença, el fred és viu
i ens toca estar-nos més a casa
a esperar els dies de l'estiu.
No podem fer tanta tabola
com quan juguem a ple carrer,
però com que tenim prou coses
ens ho passem d'allò més bé,
perquè si a casa no s'enfaden
si fem un xic de desmanec,
jugant a dins no ens cansem gaire
i estudiem com un llampec.
Desembre, a més, ens du vacances
i podem fer cagar el tió,
que si el tustem sense recança
se sol portar com un senyor.
Quan ve Nadal fan el pessebre
amb rius, muntanyes de colors,
el caganer, l'estrella, l'àngel,
el nen, la mare i els pastors,
cantem cançons i mengem neules,
també torrons i altres llamins,
i per arrodonir les festes
que omplen de joia grans i nins
ens aboquem a les finestres
a esperar els Reis que van venint.
13. Nadal, de Joan Salvat-Papasseit:
Sento el fred de la nit
i la simbomba fosca.
Així el grup d’homes joves que ara passa cantant.
Sento el carro dels apis
que l’empedrat recolza
i els altres qui l’avencen, tots d’adreça al mercat.
Els de casa, a la cuina,
prop del braser que crema,
amb el gas tot encès han enllestit el gall.
Ara esguardo la lluna, que m’apar lluna plena;
i ells recullen les plomes,
i ja enyoren demà.
Demà posats a taula oblidarem els pobres
-i tan pobres com som-
Jesús ja serà nat.
Ens mirarà un moment a l’hora de les postres
i després de mirar-nos
arrencarà a plorar.
14. Nadal 1993, de Carmelina Sánchez-Cutillas:
Als nius els ocells. I les fulles
marcides ballant pels carrers
–si sempre fos Nadal com ara…
Pilotes de tela i cavalls
de cartó; les mares que pasten
coques amb llardons; i la lluna
clara rient-se de tots. Ai,
si sempre fos Nadal… com ara.
