Redacció
Quan va fer vint-i-cinc anys de la mort de Montserrat Roig (3 de juny de 1946, Barcelona –10 de novembre del 1991, Barcelona), com a homenatge i reivindicació d'una autora necessària, a Catorze, cada setmana, vam recuperar un article de l'escriptora. L'il·lustrava Cristina Losantos.
Il·lustració: Cristina Losantos
No m’agrada la Constitució, aquesta Constitució no és la meva. A mi ningú no m’ha preguntat si m’agrada Espanya o no. I, després, allò de la família, la propietat privada, l’herència... No, no m’agrada. Encara que hi ha articles que fan bonic. No m’hauria pas pensat que els votarien gent que ha estat franquista. Com hi ha món!
No, no m’agrada. És clar que hi ha l’abolició de la pena de mort. Els crits de la gent demanant la pell d’en Romero, el que diuen que ha matat una vella i un nen, m’han fet feredat. Fa bonic, si podem “viure” sense pena de mort. Després, allò de les associacions, o de la llibertat d’expressió... És tan meravellosament ambigu com ho pot ésser qualsevol altra constitució, qualsevol altra carta magna, després que tothom se la prengui com vulgui. És clar que és una constitució consensual sense gaire sensualitat, perquè això fóra demanar massa als polítics. No crec que els nostres parlamentaris hagin tingut gaire temps de fer l’amor... És clar que si l’haguessin fet més, la Constitució hauria sortit menys llauna, més curta, més clara. Menys atrotinada. Però, ves, quines coses de demanar als pares de la Constitució. Són tan pares, tan patriarques, tan patrons, tan...
No m’agrada la Constitució. Ja ho he dit: és la Constitució de “visca l’ambigüitat”. Demà mateix em poden ficar a la garjola per la Llei antiterrorista o per tenir complicacions amb algun reportatge... Penso en el cas recent del fotògraf Albert Ramis... Com és que els nostres parlamentaris no ho han portat ni al Congrés ni al Senat? No saben que a qualsevol hora la bòfia pot entrar a casa teva amb aquesta llei?
És una constitució feta sobre les brases, tot deixant ben clar qui té el poder. Ara som com una família mal avinguda que es mossega la llengua perquè els plats fan massa mal. Xile...
No m’agrada la Constitució, però em sembla que votaré que “sí”. De tots els mals, és el menor. Sóc ambigua? Segurament. No hi puc fer més: és l’esperit de l’època. Cal ésser mediocre, grisa, cal ésser tot això perquè els fils no es trenquin.
Si voto que “no”, votaré igual que els ultres i molts exfranquistes. Votaré que no perquè, en aquesta constitució, no hi existeixen ni el meu sexe ni la meva nació. Però molts dels que votaran que “no” ho faran, precisament, perquè creuen que el meu sexe i la meva nació hi han rebut massa consideracions. No, no m’agrada que em fiquin al mateix sac.
Abstenir-me? Fóra una solució. Però estic farta d’abstenir-me. M’he passat la vida amb abstencions. El compromís del Franquisme era l’abstenció. Ara, també? Alguns amics em diuen que s’abstindran per a fer “testimoniatge”. Però em sembla que en Martín Villa se’n riu, del testimoniatge. És la nota simpàtica, folklòrica, literària, deuen pensar aquests senyors, dels tres o quatre “testimonis” que hi ha al Parlament. És com la rebequeria del nen que la mare necessita per a demostrar a tothom la seva bondat, per a poder dir a les visites: “Oi que tinc molta paciència?” Fa tan democràtic, això dels “testimonis” a les Corts! Per altra banda, qui ens assegura que la dreta més dreta no posarà els “no” i les abstencions al mateix sac? Qui pot arribar a separar un vot de la dreta d’un de l’esquerra, en aquest cas?
Doncs, aleshores, només em queda el “sí”. Quina papereta! Jo ja sé que la “meva” Constitució, ara per ara, la votaria poca gent. Però, els partits de l’esquerra, al Parlament, continuaran lluitant perquè sigui possible un altre marc legal, més endavant, d’aquí uns quants anyets? O ja els agrada aquesta Constitució? Misteri...
Votaré que “sí”, perquè si voto que “no” els senyors de la comissió mixta tornaran a clavar-nos aquelles llaunes fenomenals durant un altre any. Tornaran a discutir hores i hores i ens engegaran les seves ensopidíssimes sessions per la tele. I la veritat és que prefereixo l’Errol Flynn més que no pas en Solé Tura.
Deixant la broma, sé que votaré que “sí” perquè crec que ens cal serenitat. Perquè ens cal un marc on repenjar-nos, encara que no ens agradi del tot. Votaré que “sí” perquè prefereixo la discussió que la clatellada, les corbates que l’uniforme, l’ensopiment que els tancs. El que no voldria és que fos el darrer “sí”.
Diari d'uns anys (1975-1981)
© dels articles: hereus de Montserrat Roig
© foto coberta: Pilar Aymerich
© d’aquesta edició: A Contra Vent Editors, 2008
"25 anys sense Montserrat Roig" ret homenatge a l’escriptora, de qui recuperem diversos articles il·lustrats per Cristina Losantos.
