Redacció
Quan va fer vint-i-cinc anys de la mort de Montserrat Roig (3 de juny de 1946, Barcelona –10 de novembre del 1991, Barcelona), com a homenatge i reivindicació d'una autora necessària, a Catorze, cada setmana, vam recuperar un article de l'escriptora. L'il·lustrava Cristina Losantos.
Il·lustració: Cristina Losantos
Avui dia es pot escriure un article tot ensucrat contra les joguines bèl·liques. Es tractaria d’emmelar la mala consciència davant les criatures i cridar a favor de la prohibició. Mirem cap al miratge del Nord Enllà i ens diem: volem ésser suecs, que són tan ben plantats i tenen la pell fina, i els nostres fills potser ens mirarien amb aquella barreja d’ironia i resignació que ja comença a ésser habitual en els nens de ciutat. El cercle es fa més estret al seu voltant, els núvols de color de rosa on són educats converteixen els seus rostres en angelets de porcellana fina. D’ara endavant, els direm, res de metralletes, bales, canons, fuertes i vaquerus. S’han acabat els mites. Apa, a fer non-non. Molt bé, molt bé. I a canvi, què els donarem? Ensopits jocs didàctics que els induiran a la sublim meditació que la vida no té sentit ni quan tens quatre anys. Els nostres plançons seran conduïts beatíficament a una saludable civilització on, quan seran adults, corren el risc de ser metrallats, per pur atzar, això sí, a qualsevol manifestació.
No us esvereu: no és que calgui defensar les joguines bèl·liques. És que em sembla que la cosa és més complicada. Les joguines fetes pels nous mercaders són eines modernes per a domesticar les criatures, tant si són bèl·liques com si no. Qui ens pot assegurar que el fill d’un pare pacifista no sortirà furiosament feixista si li han negat des de menut allò que es cova dins l’ambient? Els nens necessiten desfogar-se, s’han barallat tota la vida, han arribat a casa amb crostes i morats, i, de grans, han actuat de distinta manera perquè a l’època de formació és difícil encaixonar ordenadament les energies. Avui, on es desfoguen? Entre quatre parets, sense poder sortir al carrer i fabricar els aventus de tota la vida. Els nens s’han fabricat arcs amb branques de pi i pistoles amb un tros de fusta manllevada des de sempre.
El problema no són les armes de guerra sinó les guerres. El problema són els mercaders que fan una còpia descarada i exacta del present tot anunciant joguines supertècniques sense deixar opció a la imaginació de les criatures. I els que fabriquen ninos sense titola, perruqueries, cuinetes, cistellets per anar a la plaça per a les futures femelles castrades.
El problema és que els nens ja no juguin al carrer mentre la mare fa petar la xerrada a l’ombra d’un capvespre. Un amic meu criat en un poble em va dir que el complex d’Èdip és un invent de la gent de ciutat. De ben segur. Podem parlar contra les joguines bèl·liques però l’agressivitat quotidiana augmentarà tant si els nens juguen amb pistoles com si no. Què els donarem a canvi? Les notícies dels diaris, els telefilms americans, les nostres angoixes? La protesta ha de ser total perquè és també total la manipulació. Anar només contra les joguines bèl·liques sense parlar, alhora, d’aquesta meditadíssima manipulació, em sembla un pregària pròpia de congregacions marianes.
Diari d'uns anys (1975-1981)
© dels articles: hereus de Montserrat Roig
© foto coberta: Pilar Aymerich
© d’aquesta edició: A Contra Vent Editors, 2008
"25 anys sense Montserrat Roig" ret homenatge a l’escriptora, de qui recuperem diversos articles il·lustrats per Cristina Losantos.
