«He triat les joguines com un nen que remena l’armari d’un altre nen, en Josep M. Joan i Rosa, que s’ha hagut de carregar de paciència. Les he barrejat com m’ha semblat en un d’aquells jocs en els quals robots, soldats, fitxes i bales es combinen amb una lògica desconeguda. Com les joguines, els clàssics de la literatura acaben a la cambra dels mals endreços. Aprofitant l’avinentesa dels 40 anys del Museu del Joguet de Catalunya, aquest llibre ens convida a entrar a l’estança fosca i empaperada severament on passen tantes hores tancats, perquè tornin a jugar amb els lectors.»
Ho diu Julià Guillamon, que s'ha encarregat de l'edició de Joguets i escriptors. El llibre, nascut de la col·laboració entre el Museu del Joguet de Catalunya, Biblioteques de Barcelona i la Institució de les Lletres Catalanes, fa un recorregut pels clàssics de la literatura catalana associant-los amb joguines. Dins Barcelona Llibres, la secció que fem amb la col·laboració de l'Ajuntament de Barcelona, us convidem a veure com han fet jugar textos de 14 escriptors: des de Mercè Rodoreda i Salvador Espriu fins a Maria-Mercè Marçal i Josep Maria Benet i Jornet. I us animem a apropar-vos a la presentació que se'n farà el dijous 24 de novembre a les 19.00 a la Biblioteca Jaume Fuster de Barcelona, on hi participarà Julià Guillamon i Josep Maria Joan Rosa, director del Museu del Joguet de Catalunya, i on podreu passejar-vos per l'exposició que dediquen al llibre.
1. Joan Perucho
«Para una estética del juguete». Destino, 7 de gener de 1961. Recollit a Les delícies de l’oci, 1984.
«Donades aquestes circumstàncies, ¿com han de ser les joguines dels infants? Aquesta és una qüestió difícil. Això no obstant, en la primera infantesa una cosa és segura: les joguines no han de frenar la imaginació. La joguina ha de ser, en certa manera, irreal. Cal que sigui un repertori de possibles situacions imaginatives, i ha de ser bella en la seva configuració i en el seu color. Això darrer, em sembla, és molt important, car els infants, no mediatitzats encara per un món de valors convencionals, tenen un gust certament primari, però molt segur, i saben allò que els convé per a habitar el seu envejable país de les meravelles.»
2. Víctor Català
«La primera nina». Mosaic III: Impressions literàries sobre temes domèstics, 1946.
«Duia en una mà la meva nina i en l’altra el meu gotet de metall amb ansa, ple d’aigua. De repent, el senyor rector trencà en sec la conversa i tocà el braç de la meva mare, signant amb els ulls cap a mi.
Aturada en el cantó del banc dels càntirs, jo tenia a la nina ajaguda, i amb veu clara i neta com un refilet d’aucell, li deia: “Quiatura, jo et batejo, en nom del Pare, del Fill i de l’Esperit Sant. Amén.” I d’un ràpid tomb de mà abocava tota l’aigua del vaset sobre la cara de la nova cristiana. No cal dir que la nina quedà, amb gran estupefacció meva, feta una desgràcia. I d’aquella faisó esdevingué la fi de la meva primera nina. Les pobretes que la substituïren tampoc van gaudir de millor sort.»
3. Salvador Espriu
«Sembobitis», dins Ariadna al laberint grotesc, 1935.
«Quan jo era petit, tu acompanyaves el rei Baltasar en una cursa darrera una estrella. Per no espantar-me, per divertir-me durant les meves llargues tardes de malalt, sofries una metamorfosi de cartró i suportaves de ser manejat, sense massa respecte, per un nen trist i febrosenc. Acomplies amb molta dignitat la teva misericòrdia, des de l’escenari del teatre portàtil. Eres conseller de Baltasar, enamorat de Belkis de Saba, i judicaves amb justes paraules aquella follia, sota el cel de Memfis. Tu vares descobrir l’estrella del miracle i la mostraves amb molta pau a Baltasar. El Rei Negre va rompre l’embruix anacrònic i va cavalcar rera la llum resplendent.»
4. Montserrat Roig
«Som una ganga!» Avui, 6 de desembre de 1990. Dins Som una ganga: Textos feministes, 2020.
«Decidida, sensual, independiente, culta, urbana, fuerte, encantadora, inteligente, muy femenina. Ho han descobert, per fi ho han descobert. Un anunciant de colònies, que és català universal i d’allò més nostrat, ha descobert què és la dona dels noranta: La belleza es atractiva y la inteligencia también. La mujer de los noventa los ha reconciliado.
Ja està. L’antagonisme intel·ligència-bellesa femenina, irreconciliable fins ara per a la ment masculina, s’ha acabat. Ara, les dones no hem de ser lletges a la força si som intel·ligents! Perquè som el que segueix: decidides, sensuals, independents, cultes, urbanes, fortes, encantadores, intel·ligents i, sobretot, molt i molt femenines. Quin pes, Mare de Déu! Tota una programació per a la pròxima dècada.»
5. Maria-Mercè Marçal
«Dalt les golfes», Bruixa de dol, 1979.
«Pujaré la tristesa dalt les golfes
amb la nina sense ulls i el paraigua trencat,
el cartipàs vençut, la tarlatana vella.
I baixaré les graus amb vestit d’alegria
que hauran teixit aranyes sense seny.
Hi haurà amor engrunat al fons de les butxaques.»
6. Pere Calders
«Raspall (Conte infantil)». Cròniques de la veritat oculta, 1955.
«Va recórrer la casa de dalt a baix, regirà tots els armaris i tots els calaixos i, finalment, en un racó de les golfes va trobar un gran raspall passat de moda, definitivament bandejat de les necessitats de la família. Aclucant els ulls, va passar-li la mà plana per damunt del pèl, i és ben de debò que va fer-li l’efecte que acariciava el llom d’un gos. Per ésser una primera prova va resultar tan bona, que el nen Sala va creure que ni li calia cercar més. Va lligar-lo amb un tros de cordill i al cap de cinc minuts escassos estava ben lluny de creure que arrossegava un raspall, sinó que tenia el convenciment que “Raspall”, un gos de raça estranya, el seguia amunt i avall de casa seva.»
7. Mercè Rodoreda
«El bany». Vint-i-dos contes, 1958.
«Trobaren la nina colgada d’aigua. La miraren desolats. La carn rosada i pulcra era plena d’esberles: com nafres purulentes, el cartó gris fosc apareixia. Només la cara de porcellana romania intacta, indiferent, amb els llavis entreoberts per un somriure i les galtes lleument rosades.
Quan va agafar-la li caigué la perruca.
—Calba… —…com un meló— digué Felipet, consternat, però sense poder evitar un cert somriure.
Fou tot el que digueren davant d’aquell desastre.
A la caiguda de la tarda, com si anessin a un enterrament, i aprofitant que la mare havia sortit a comprar, entre tots dos entraren la nina a casa.
—L’amagarem sota del llit.
—I si la llencéssim i només aprofitéssim el cap? —proposà Felipet. Ho acabà de dir i els ulls se li ompliren de llàgrimes.»
8. Prudenci Bertrana
Impromptus I, 1936.
«En una botiga de modesta aparença, tan modesta que ni té aparadors, hem vist, cobrint de dalt a baix tots els vidres de la part forana, uns rengles de ventalls de cuina, espolsadors, escombretes, pica-matalassos i plomells de joguina, meravellosament semblants als veritables. Aquella vidriera engingolada així, era vistosa i encisava els ulls, a més tenia en la seva humiltat una significació de consol altament cristià; era, com si diguéssim, un magatzem de joia compensadora, on acudirien els bons Reis dels suburbis i dels carrers rònecs, els reis que calcen espardenyots i duen mitges a retaló i paguen amb cèntims rovellats, que no són, ben cert, els mateixos que transiten pel Passeig de Gràcia i barris adjacents. Tota aquella varietat d’estris casolans serien un complement de la nina de cartró, de les casseroles i plates de llauna, dels fogonets de terrissa, de la lliura de panses i turronets de mel…»
9. Anna Murià
«República o tres Reis Mags», dins Reflexions de la vellesa, 2003.
«Ara aplaudeixo els tres Reis Mags. Encara sóc republicana, com ho és tot demòcrata assenyat i raonable, però és que Melcior, Gaspar i Baltasar són els monarques més demòcrates que hi ha, ostensiblement antiracistes —que n'és de maco el Rei Negre! Són els Reis de la República Infantil de les Joguines, dels caramels que reguen els carrers, de les lluminàries, de les cavalcades, de les ballarugues.»
10. Joan Oliver
Versió catalana de «El niño y las armas» publicat a la revista Destino el 17 de novembre de 1956, recollit a Temps, records, 1991.
«En aquells dies els infants jugàvem exclusivament a la guerra. El futbol —que en realitat és una de les formes que revesteix l'esperit bel·liciós ingènit a l'home de qualsevol raça, temps o religió— tot just sortia de la closca i només era practicat per grups insignificants de joves distingits i estrangetirzants. La infància de principis de segle jugava, doncs, a la guerra, infatigablement, amb pistoles i escopetes, sabres i punyals de fusta i llauna»
11. Josep M. Benet i Jornet
La catàstrofe de ser un nen (2014).
«Als aparadors de les botigues de joguines n'hi havia molt sovint, de teatrets. [...] Una botiga del carrer Riera Alta, gairebé tocant a la ronda, en mostrava un a l'aparador. Jo anava amb el papa i em vaig embadalir mirant pel vidre de l'aparador un teatret. Al papa li va fer gràcia el meu enlluernament. I s'acostava el meu sant i per la cara del papa vaig intuir que potser sí, vés a saber...»
12.Eugeni d’Ors
«Joguines», La Veu de Catalunya, 5 de gener de 1906.
«Voleu prodigi com aquest: una pilota?… Llença el nen una pilota contra la paret, i la paret l’hi torna. I mireu com ja, amb això sol, la paret, una cosa tan inerta, tan rígida, ve a vivificar-se en una mena d’animació mitològica, i entra en el joc, i se converteix en un contendent del nen, i —amable miracle!— tots dos juguen…»
13. Josep Carner
«Aparador de joguines». El cor quiet, 1925.
«Nines, tabals, cornetes, i gonfarons i nines.
Aquestes són joguines per a jugar-hi els nins.
Davant, els ulls encesos dels nins, les galtes fines.
Aquestes són joguines per a jugar els destins.»
14.Manuel de Pedrolo
Manuscrit del segon origen, 1974.
«I les preguntes es van multiplicar quan desembocaren a la carretera que travessava els ravals de Benaura i van veure els cotxes i els camions que devien haver-se immobilitzat en sec i darrera els parabrises dels quals hi havia tot de persones desconegudes que mai no es devien haver imaginat que moririen en aquell poble per a elles foraster.»
Publicat per l'Ajuntament de Barcelona, la Fundació Museu del Joguet de Catalunya i Biblioteques de Barcelona.
Amb la col·laboració de l'Ajuntament de Barcelona
"Barcelona Llibres" és una secció que fem en col·laboració amb l'Ajuntament de Barcelona.
