Blanca Llum Vidal (1986) ha estat una de les premiades de la Nit de Santa Llúcia. La poeta, que a Catorze escriu la secció Deixa'm que hi pensi, ha guanyat el 66è Premi Carles Riba de poesia amb Tan bonica i tan tirana. Reproduïm el discurs que ha fet:
No hi ha cultura sense reivindicació.
— Òmnium Cultural (@omnium) December 10, 2024
Gràcies, @BlancaLlumVidal, Premi Carles Riba de poesia. pic.twitter.com/2i8nByXYHs
Bona nit a tothom, avui som aquí, a la nit de Santa Llúcia, a la festa de les Lletres Catalanes, a la celebració d’aquest art de l’escriure, d’aquest artefacte polític i d’aquest art del llegir que és la Literatura i, tanmateix, tot i aquest acte feliç que té una història magnífica, hi ha l’evidència, la realitat de més enllà de la lletra i un present més aviat devastat: no hi ha ni un poema que eviti especular amb un bé de primera necessitat com és l’habitatge, que impedeixi perpetrar un desnonament exprés i sistèmic o que faci del planeta un lloc habitable i no un mercat i no un infern i no una trituradora de solidaritat i de vida.
Avui som aquí i no hi ha cap novel·la que aturi la guerra i que imposi un alto al foc permanent, el pas imparable d’ajuda humanitària i la necessitat de reconèixer els altres, els diferents, els que ara neixen i els que se’n van. Avui som aquí i no hi ha aforisme que assenyali prou bé la gestió criminal d’un desastre climàtic i la vergonya d’una monarquia que fa propaganda en la ruïna i el fang. Avui som aquí i no hi ha ni un sol conte que reverteixi la creació de misèria, el sadisme social, el ritme d’un món convertit en un abocador i en un instrument de tortura i una economia que ofega, que exclou i que mata.
Avui som aquí sabent que la literatura no evita el desastre de la vida material, no fa sobreviure cap bosc, no guareix la violència marcada en els cossos ni repara la desigualtat que s’estén com un fong.
I com que la literatura és una cosa alliberadora i preciosa que remou i canvia i que enlaira i acull, però que no impossibilita del tot i per sempre les temptacions totalitàries, a més d’agrair-vos aquest reconeixement i aquest impuls a no parar i a seguir escrivint per amor a la brega, el que m’agradaria és proposar-vos que aquesta festa sigui mitja festa perquè entenc que en les meitats no hi ha exaltacions ni dogmes ni absoluts i perquè entenc que en les meitats hi cap el dubte, la crítica, la pregunta, l’esquerda, l’ambigüitat del desig, la contradicció dels orígens, la memòria diversa, allò més sofisticat i salvatge dels somnis, el futur que no es tanca, l’amor que no estreny i la paraula més lliure.
