«Per això crec que caldria ficar, ben ficat, dins el cap de la gent, que el català és aquesta llengua que parlem, que tot allò que diem, mentre no es demostri el contrari, està molt ben dit; donar a la nostra gent la confiança que els falta, treure’ls aquest complex d’inferioritat que els fa mirar com a “vulgar” allò que ells diuen correntment.»
Són paraules de l'escriptor i editor Joan Sales (1912-1983) adreçades al filòleg Joan Coromines (1905-1997) en una de les cartes aplegades a l'epistolari A la recerca del català usual. Cartes 1946-1983, a cura de Josep Ferrer i Joan Pujadas, recuperat per Club Editor. En aquesta correspondència, ben sucosa, perquè és un duel entre dos personatges majúsculs, s'aborda sovint una qüestió: quin model de llengua literària cal adoptar per reflectir la realitat lingüística del país. Sales era partidari d'acostar-se al llenguatge oral, Coromines era més conservador (es mostrava indulgent en el camp del lèxic, però no era gens partidari de canviar les normes ortogràfiques i gramaticals). L'un intentava anar força enllà, l'altre li parava els peus.
«Caldria saber d’una vegada si el català aspira a ser una llengua viva, usual, normal, una llengua de tots, o bé si al contrari aspira a ser la llengua sagrada d’una minoria d’iniciats –insistia Sales el 1959–. Caldria saber-ho, perquè si és això darrer, cregueu-me, no val la pena. Deixem-lo d’una vegada per totes a mans dels pedants, que disfrutin ells amb ells.»
Pel que fa a la llengua dels joves, Joan Coromines escrivia, també el 1959: «Està bé la naturalitat. Però en totes les llengües del moment es considera natural i viu, no solament el que diuen els joves de vint anys sinó també els homes de quaranta o cinquanta, és evident, i també el que diuen els vells de setanta, almenys si són vells desperts i influents. Més encara: en l’ús literari el centre de gravetat sol estar, en totes les circumstàncies del món, més a prop de l’ús dels de setanta que de l’ús dels de vint.»
Amb aquest llibre com a excusa, i amb la idea de reprendre un debat que potser no s'acabarà mai –la pugna entre llengua viva i llengua correcta continua vigent–, es van reunir al Col·legi de Periodistes de Catalunya els responsables o representants lingüístics de diversos mitjans de comunicació, moderats per Enric Gomà: Magí Camps (La Vanguardia), Pau Domènech (Ara), Marta Morros (RAC1) i Ernest Rusinés (Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals). Us oferim el vídeo sencer de l'acte i algunes de les reflexions que s'hi van fer:
Magí Camps:
«Estic en contra d'introduir un excés de variacions gràfiques. Ja tenim una sola grafia –que serveix per a tots– per dir vànova o taronja, encara que alguns diguin vànua o tronja. Hem introduït cargol i carbassa, però jo els trauria i deixaria caragol i carabassa. I després diria cargol i carbassa perquè és com ho dic en el meu dialecte.»
«L'arbre és la sintaxi, les fulles són el lèxic. Les fulles es renoven cada any, el que és important és que el tronc es mantingui ferm.»
«Defensar disfrutar, despedir o enterro és cosa de boomers. L'escolarització ha fet molta feina.»
Pau Domènech:
«En literatura hi ha polèmiques recurrents sobre fins a quin punt es filtra la llengua, i ara també sobre fins a quin punt es fa servir el castellà barrejat amb el català. I el problema ja no és només amb el castellà, sinó també amb l'anglès.»
«Abans estava claríssim qui marcava el pas de la llengua. No sé si els mitjans actuals tenim la influència que tenien abans, s'ha diluït tot molt més. Ara tenim uns lectors preocupats per la qualitat de la llengua dels mitjans, però hi ha un munt de gent a la qual no arribem. A aquesta gent la producció lingüística que li arriba és la de les xarxes, amb barreja de castellà i anglès i amb persones que parlen el català espontàniament. Es retroalimenten els parlars espontanis, col·loquials, impurs. Impurs no és la paraula, impurs ho són tots.»
Marta Morros:
«A l'època de les cartes entre Sales i Coromines, el català no s'ensenyava ni se sabia escriure però es parlava un català genuí. Actualment la situació és una mica contrària. S'està perdent el català genuí i les escoles i instituts ensenyen un català estàndard. A l'hora de prendre decisions hem de tenir en compte que les noves generacions tenen la norma poc o molt integrada i, si la transgredim, els podem crear desconcert i reforçar la idea que el català és difícil. I alhora, hi ha gent gran que parla un català genuí i no els podem fer sentir complexos per parlar-lo. Potser seria el moment que escoles i, sobretot, instituts donessin més valor a aquest llenguatge genuí, encara que els correctors automàtics te'l marquin com a erroni.»
«Els joves han perdut l'esperit de lluita de les generacions anteriors.»
Ernest Rusinés:
«Fa 65 anys ja parlaven de la llengua dels joves i avui, pobrets, els joves també són els culpables: no diuen pronoms, faran morir el català... Vull fer una defensa dels joves. Hi ha de tot, tant ara com llavors. Avui els grans prescriptors per als joves (més que els escriptors, més que els presentadors de telenotícies, més que els mitjans convencionals) són els influencers. Hi ha influencers que han començat en castellà, passen a fer coses en català i això ara és polèmic. Tots els mitjans veniu de premsa i esteu fent reels, i a 3Cat estem buscant nous públics.»
«La llengua oral és una gran oblidada en la normativització, i encara avui en l'estandardització del català.»
«Els mateixos acadèmics ens diuen que al diccionari normatiu no hi és tot i que no tot el que queda fora del diccionari normatiu és incorrecte. Però aquesta idea no està assumida socialment. A l'ésAdir, el portal lingüístic de la Corporació, hi tenim 3.700 elements que no són al DIEC i que necessitem poder fer servir. A tota pastilla, abusananos, acollonant, aixafaguitarres, anar de cul, àpali, aparcacotxes, carcamal, catània, cuba libre, de pedra picada, estar fet caldo, frapar, peveter, sushi, tiet... No podem no anar més enllà del diccionari normatiu. Però això no ens passa amb la normativa gramatical. La GIEC és fantàstica i els assessors lingüístics hem d'aprendre a llegir-la, perquè a vegades ens fa mandra i anem amb el pinyó d'abans de la GIEC.»
Cartes (1946-1983). A la recerca del català usual
Joan Coromines i Joan Sales
© Club Editor, 2024
